Prop de 3.000 persones van morir en els atacs de l'11 de setembre del 2001 contra el World Trade Center de Nova York, però més de 5.000 han perdut la vida durant els 25 anys posteriors per mor de l'exposició a substàncies tòxiques que es van estendre quan les torres es van esfondrar. L'Alexander Mandl, que ara té 57 anys, és una de les persones que aquell dia era a Manhattan i que ha emmalaltit per culpa de l'aire que va respirar. Tot va començar amb una tos i va acabar amb la necessitat de rebre oxigen les 24 hores del dia, sense pràcticament poder-se moure. El febrer del 2025, fa un any i mig, va ser operat a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona per rebre un trasplantament que ha estat com una "resurrecció" per a ell. En conversa amb ElNacional.cat, aquesta víctima de l'11S explica la seva història després d'un quart de segle: "El meu malson va començar hores després dels atemptats".
L'Alexander, belga de pares austríacs, era enginyer comercial i treballava a la seu global de Goldman Sachs, a tan sols 800 metres de les Torres Bessones. Quan va impactar el primer avió estava "ben protegit", però amb el segon impacte l'empresa va evacuar tots els treballadors. Era al carrer, però va poder anar a casa d'un amic que vivia ben a prop del World Trade Center, en un gratacel d'unes 25 plantes. Ells eren a la planta 18 o 20, i des de la terrassa podien veure perfectament les torres. Quan es van esfondrar, van entrar a correcuita i van tapar les finestres amb tovalloles humides perquè no entrés la pols. Així van estar fins a les quatre de la tarda, quan les autoritats van decidir evacuar tot el sud de Manhattan i va tornar a trobar-se al carrer. "Van anar habitatge per habitatge a dir a la gent que havien de marxar. I és aquí quan vam començar a respirar la pols", relata, abans d'afegir: "El meu malson realment va començar molt més tard aquell mateix dia, quan em van enviar al carrer a respirar aquesta pols. Clarament, sense adonar-me'n".
Incomprensió amb l'actuació de les autoritats
L'actual alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, ha ordenat aquesta setmana la desclassificació de documents d'aquell dia, que mostren com les autoritats van amagar que aleshores ja coneixien els riscos de l'aire tòxic. L'Alexander no entén per què van fer tal cosa: "No sé què els va passar pel cap. La veritat és que no ho entenc". Assegura que no sent "ràbia", i per com parla sembla clar que el sentiment és més aviat d'incomprensió. "No sé si va ser un tema de postura, de voler ensenyar al món que Nova York era resilient", pensa.
Exactament un any després dels atacs, la companyia el va acomiadar perquè "havia perdut la motivació i l'energia". "Van ser delicats, es van esperar al 12 de setembre", ironitza. Sense feina, va decidir amb la seva esposa, d'origen ucraïnès, buscar un lloc on construir-se com a parella. Ella tenia tota la seva xarxa als Estats Units, mentre que ell la tenia a Bèlgica, de manera que volien trobar un lloc on créixer sense que ningú hagués d'integrar-se a la xarxa de l'altre. I així és com l'any 2003 van arribar a Barcelona: "Ens agradava molt Barcelona, hi havíem anat diversos caps de setmana. Ho volíem intentar, i després ja veuríem".
Un problema difícil d'acceptar
Abans d'arribar a la capital catalana, ja patia símptomes. "Tenia tos, que pensava que era normal, havia respirat molta pols", diu. No va ser només el dia dels atemptats, sinó que durant els dies posteriors va haver d'anar caminant fins a l'oficina perquè no hi havia metro, de manera que l'exposició a les substàncies tòxiques es va allargar. Aquells dies, tothom tossia, però la diferència és que a ell ja no li va marxar. Va acceptar que tenia una tos crònica que tan sols li provocava una petita irritació i no li va donar importància. Tanmateix, ja es veia com alguna cosa anava malament: "Una persona em va parar i em va dir que havia de deixar de fumar, i jo mai no havia fumat cap cigarreta". Deu anys després, la situació ja era insostenible.
Tenia una inflamació permanent als pulmons que es va transformar en una fibrosi, fet que va reduir molt la seva capacitat respiratòria i la capacitat de transmetre oxigen a la sang. Gairebé no podia caminar, ni dutxar-se, ni tan sols alimentar-se. A l'Alexander li fa gràcia la següent anècdota, que il·lustra molt bé com va arribar a ser de greu la cosa: "El primer cop que vaig anar al pneumòleg van llançar dos oxímetres pensant que els meus valors, tan baixos, eren impossibles, que eren un problema del material i no un problema meu. Amb el tercer ja van veure que hi havia un problema". Ara bé, no era només una qüestió respiratòria, sinó que la malaltia també li va afectar la capacitat mental. Li costava seguir les converses, no era capaç de fer càlculs mentals sense cometre errors ni de redactar textos jurídics.
Un trasplantament, una resurrecció
Li va costar d'acceptar la situació. "Surts intacte d'un esdeveniment en el qual van morir 3.000 persones, i vols continuar intacte. Tal vegada vaig fer el mateix a escala personal que el que van fer les autoritats, dir que aquesta pols no era res, que no m'havia afectat, que tot estava bé. I vaig decidir ignorar-ho fins que el cos em va dir que no ho podia ignorar més", reflexiona. Aleshores, l'any 2021, des de l'Hospital Vall d'Hebron van posar sobre la taula l'opció del trasplantament, i l'any 2023 ja li van dir que era "imprescindible" substituir-li els pulmons. L'operació va tenir lloc el febrer del 2025, 23 anys després de l'11S.
"Ho he viscut com una mena de resurrecció", diu l'Alexander. El primer que va notar, encara amb els punts, va ser com recuperava capacitats mentals: "No era conscient de la boira mental que tenia perquè havia estat molt gradual. De fet, no em sentia malalt i fins a l'últim dia em negava a ser hospitalitzat. Després de despertar-me del trasplantament, vaig sentir que havia dormit bé, que em setia bé i que ho veia tot clar". Explica que va tenir un "moment d'il·luminació", que il·lustra com si fos la reconnexió d'un ordinador que no funcionava i que, de sobte, reapareixen 8.000 carpetes alhora. "I recuperes tots els teus fitxers que pensaves que estaven perduts", diu. Tornava a recordar noms, correus electrònics i coses que havia deixat pendents perquè no arribava a acabar-les. "Ara el problema és que les he d'acabar", afegeix entre riures.
No és una solució, és un ajornament
Ara bé, té molt clar que "el trasplantament no és realment una solució, és un ajornament", ja que la supervivència mitjana després d'un trasplantament de pulmó ronda els vuit anys. En altres paraules, és "canviar un problema per un altre". "El trasplantament pulmonar obre la porta a un seguit de noves malalties relacionades amb fet que no tens sistema immunitari. I això és el que visc ara", apunta. El cas és que li van detectar un càncer i li van haver de pujar les defenses, fet que alhora li ha provocat un rebuig dels nous òrgans. "En poques setmanes he perdut de nou més del 50% de capacitat pulmonar, i està en caiguda lliure", lamenta, i agrega: "El declivi que he viscut els 24 anys anteriors, l'he viscut en 24 dies. I ara soc molt més conscient de la rapidesa, la fragilitat i el risc".
"El temps que queda al davant s'està fent molt curt", continua. Admet que té molta "ansietat" per frenar el declivi, per estabilitzar-lo, i poder continuar amb energia: "Amb ganes de contribuir a tot el que puc". Fa poc que s'ha graduat d'un màster en Innovació Sanitària al mateix Hospital Vall d'Hebron, i lidera Hemsel, una consultoria de projectes d'aquesta mateixa disciplina. Una feina que veu com una forma de retornar tot el que ha rebut. "Vaig rebre una trucada. Uns companys comentaven de muntar un comerç electrònic de cistelles per transportar pollastres. Vaig pensar: què faig aquí? Acabo de rebre pulmons, i mho vaig replantejar tot. Va ser molt clar: intentaré contribuir amb el que tinc, una carrera de trenta anys en negocis i finances. Com puc aportar al món sanitari i fer que més gent pugui accedir als tractaments i les solucions que jo vaig tenir la sort de rebre?", relata.
Oda a la sanitat catalana
L'Alexander va ser reconegut com a víctima dels atemptats i va poder accedir al programa d'atenció sanitària dels Estats Units per les conseqüències de l'11S. A banda, ha passat pels sistemes sanitaris de països com Luxemburg, Alemanya, França, Bèlgica, Àustria i el Regne Unit. Tanmateix, considera que no n'hi ha cap com el de Catalunya. "Barcelona és molt coneguda per l'excel·lència en el futbol, però en medicina és també el Barça del món", comenta, i assegura que és el millor lloc del món pel que fa als trasplantaments. I afegeix: "La seguretat social d'aquí no té res a envejar de la de qualsevol altre país del món. És una sort increïble per a mí, perquè no havia vingut a buscar un trasplantament, sinó per viure. I resulta que el que he necessitat perllongar la meva vida està disponible al costat de casa".
Ens quedem sense temps per parlar, que l'Alexander té altres compromisos agendats. Hauria estat bé preguntar-li si ha tornat a Manhattan en els últims anys, i la resposta és que sí. En una entrevista anterior amb l'Agència EFE, explica que a l'octubre va assistir a una reunió d'antics alumnes a Nova York, i va tenir temps per passejar per l'entorn del World Trade Center. "Em va sorprendre la meva pròpia neutralitat: ni atracció ni rebuig. Vaig estar al peu de l'edifici on treballava i només vaig sentir que allò era una altra vida. Va ser un recordatori del que podria haver estat, sense tristesa pel que no va ser", afirma. Està centrat en altres qüestions. S'acomiada de nosaltres insistint en una idea anterior: vol aprofitar aquests anys addicionals que li han servit per seguir participant en la innovació sanitària del país.