En un món on reservar un vol i trobar allotjament sembla més fàcil que mai, encara hi ha llocs on viatjar continua sent una excepció. No sempre perquè siguin inaccessibles per la distància o no perquè no tinguin atractius, sinó perquè les mateixes autoritats han imposat controls, restriccions o processos burocràtics que compliquen l’arribada dels visitants. Alguns d’aquests països han convertit l’aïllament en una característica del seu model polític; d’altres pateixen conflictes que han fet desaparèixer pràcticament el turisme. Corea del Nord és el cas més conegut, però no és l’únic lloc on un viatge pot convertir-se en una operació complexa.
1. Corea del Nord: el país on el turista mai està sol
La República Popular Democràtica de Corea és probablement el símbol mundial del turisme controlat. Els visitants estrangers només poden entrar habitualment mitjançant circuits organitzats i amb guies oficials que acompanyen els grups durant l’estada. Els moviments estan limitats i moltes zones del país no són accessibles als turistes. Després del tancament de fronteres durant la pandèmia, Corea del Nord ha començat a reobrir parcialment algunes rutes turístiques, però continua sent un dels països amb més restriccions per als viatgers estrangers.
2. Turkmenistan: una porta d’entrada encara difícil d’obrir
Situat a l’Àsia Central, Turkmenistan és un dels països més hermètics del món. Durant anys, obtenir un visat ha estat un procés complicat i moltes zones han requerit permisos especials. La seva capital, Aşgabat, amb enormes edificis de marbre blanc i una arquitectura monumental, és una de les imatges més singulars del país. Però darrere d’aquesta aparença de modernitat hi ha un sistema molt restrictiu pel que fa a l’accés d’estrangers i la circulació dins del territori. Tot i que recentment s’han anunciat canvis per facilitar alguns tràmits d’entrada, continua sent una destinació amb moltes barreres per al turisme convencional.
3. Eritrea: el país africà on moure’s requereix permisos
Eritrea, a la Banya d’Àfrica, és coneguda per les seves costes del mar Roig, els paisatges desèrtics i l’arquitectura colonial d’Asmara. Però visitar-la implica afrontar importants limitacions. Els turistes estrangers necessiten permisos per desplaçar-se fora d’Asmara i determinades zones del país. Les autoritats poden controlar els moviments dels visitants i alguns desplaçaments requereixen autoritzacions prèvies. El Ministeri d’Afers Exteriors espanyol manté recomanacions de prudència per als viatges al país.
4. Iemen: un patrimoni extraordinari atrapat per la guerra
El Iemen és un dels casos més tràgics. Abans del conflicte, el país era conegut per ciutats històriques com Sanà, declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO, i per paisatges únics com l’illa de Socotra. Avui, però, la situació de seguretat fa que molts governs desaconsellin completament viatjar-hi. Els riscos de conflicte, segrestos i atacs han convertit el país en una destinació pràcticament fora dels circuits turístics.
5. Tibet: un viatge possible, però sota moltes condicions
El Tibet no és un país independent, però és un dels territoris amb més restriccions per als turistes estrangers. Els visitants necessiten permisos especials i, en molts casos, han d’organitzar el viatge mitjançant agències autoritzades. La regió, coneguda pels seus monestirs, els paisatges de l’Himàlaia i la seva importància espiritual, manté un sistema d’accés molt més controlat que altres zones de la Xina.
Bonus track: l’Antàrtida, el lloc on el problema no és entrar, sinó arribar
No és un país, però mereix un lloc en aquesta llista. L’Antàrtida no està tancada per motius polítics, sinó per les seves condicions extremes i per la regulació internacional destinada a protegir-ne l’ecosistema. Arribar-hi implica viatges cars, una logística complexa i seguir estrictes normes ambientals. És un dels pocs llocs del planeta on la dificultat d’arribar-hi forma part de la mateixa experiència.
En una època en què gairebé qualsevol racó del món sembla a l’abast d’un clic, aquests territoris recorden que encara existeixen fronteres que no són només geogràfiques. A vegades, el viatge més difícil no és el que queda més lluny, sinó el que depèn d’un permís, una situació política o una porta que no sempre està oberta.