Com gairebé totes les capitals europees, Barcelona ha estat i encara és una ciutat d’acollida i això es reflecteix en l’oferta culinària que hi trobem a cada cantonada. La comunitat peruana és la segona més gran (després de l’argentina), amb 36.055 ciutadans d’origen peruà que han triat la ciutat per fer-hi llar. I això no és nou: l’any 1996, Perú també ocupava el segon lloc en nombre de ciutadans nouvinguts a Barcelona, amb 2.094 persones, per darrere del Marroc, i sempre s’ha posicionat al top 10 des d’aleshores.
Després de gairebé 30 anys, els bars i restaurants peruans han canviat molt, tal com ha passat amb altres cuines foranes que avui configuren el panorama gastronòmic de casa nostra. Si bé durant anys hem gaudit d’allò que els entusiastes amb fervor per l’autenticitat anomenàvem ‘restaurant peruà per a peruans’, llocs senzills i efectius, amb una aparença de bar o de menjador, avui els restaurants peruans són per a tothom, amb un aspecte més atractiu per la mirada del client nacional, però això no fa que els seus plats perdin ni gota d’originalitat. De fet, els restaurants sempre han estat oberts a tots els públics, però el paladar local, fins fa ben bé uns 15 anys, no tenia la maduresa que requeria l’aventura de gustos i textures que els migrants enyoraven i trobaven aquí, omplint sales i sales per retrobar-se amb la causa, el cebiche, els anticuchos o el lomo saltado.
El paladar local, fins fa ben bé uns 15 anys, no tenia la maduresa que requeria l’aventura de gustos i textures peruans
El restaurant Leche de Tigre és precisament un lloc així: un restaurant que no només vol alimentar els clients amb les menges més destacades del país del pisco, sinó que a més vol fer-ho de forma estètica i divulgativa. La seva proposta gastronòmica és, de fet, un recorregut pel paisatge gastronòmic peruà treballat amb producte d’allà quan toca i d’aquí gairebé sempre, amb una aposta per la qualitat de la matèria primera i un servei òptim i segurament mereixedor, ben aviat, d’algun reconeixement.
Tot això es fa palès a plats com el tiradito ponja, un epítet que ens torna a remetre a la migració i que referència a la influència japonesa que té la cuina peruana a causa, també, de l’onada migratòria nipona a finals del segle XIX fins al 1936, quan diverses campanyes d’odi racial arriben fins al parlament i es limita la seva arribada al país. Fet amb tonyina blue fin, neda en una leche de tigre a base de miso, tamarinde, salsa de soja, ají groc i acompanyat de puré de moniato, alvocat i un decoratiu sèsam blanc i negre.
A la causa limenya, plat icònic de la gastronomia peruana, se li fan petits canvis diaris. Aquella nit, la patata era bicolor per efecte del suc de remolatxa, i el farciment era de cranc, que hi posava el contrast iodat. L’ají de gallina és també un dels plats nacionals, típic de la costa, és una recepta cremosa on el pollastre s’amara d’una salsa suau a base de patata, ají groc i mirasol i formatge Parmigiano. L’arròs blanc, les olives i els ous de guatlla són els tres complements que mai li poden faltar a l’ají de gallina, i a Leche de Tigre ho saben molt bé.
Com a postres, un pastís tan bo que avui el podem trobar a qualsevol restaurant de Llatinoamèrica: el pastís de llets, normalment, tres leches, però en aquest cas és cinco leches perquè són cinc els tipus de llets que es fan servir per fer-lo: llet corrent, en pols, condensada, crema de llet i dolç de llet. Cadascuna s’afegeix en un moment concret de la recepta, sigui per amorosir el pa de pessic del pastís o per decorar-lo.
Val a dir que a Leche de Tigre s’hi beu molt bé: la carta de vins és curta, però eficient, amb dos grans blancs a copes com són el verdejo de Barco del Corneta i la xarel·lo i macabeu de Celler Credo. A més, s'enorgulleixen de la seva cocteleria, que és possible gaudir abans, durant o després de l’àpat.