Aquest estiu vaig gaudir del dinar més especial de la meva vida, potser només comparable al primer cop que vaig estar a l'Hisop d'Oriol Hivern. Aquesta vegada, però, l'experiència gastronòmica no va ser a Barcelona. Tampoc a Catalunya, de fet. Per ser exactes, més aviat us hauria de dir que no va ser ni al primer món, sinó en un restaurant que semblava dels anys setanta, seguia un model de negoci dels anys vint –però dels anys vint del segle vint- i, per si no n'hi hagués prou, tenia uns proveïdors dignes de l'edat mitjana. Si m'ho permeteu i sense voluntat de fer-vos dentetes, doncs, em disposo a explicar-vos les millors tres hores que he viscut mai assegut a taula.
Una taverna a l'amagatall de Tito
Abans d'anar a la teca, permeteu-me començar pel principi. Aquesta història té lloc a Croàcia, un país que fa a penes trenta anys vivia encara amb els paràmetres d'un sistema econòmic socialista i que no fa ni vuit mesos que tot just va adoptar l'euro com a moneda. Més enllà de les ciutats idíl·liques de la vella Dalmàcia com Split, Dubrovnik, Trogir o Zadar, malaltes totes elles d'una profunda carcassonització que impedeix caminar dues passes sense topar-se amb una gelateria, una creperia, una botiga de souvenirs o un museu de Joc de trons, hi ha la Croàcia mediterrània i no turística que viu encara un esglaó per sota de la globalització, amb zones paradisíaques que només semblen conèixer els croats i que han vist com l'huracà del turisme internacional, amb la grapa posada ara a Montenegro i Albània, els passava de llarg, És el cas de l'illa on vaig anar de vacances aquest estiu i de la qual vaig jurar no escampar-ne el nom al fantasma de Josip Broz, àlies Tito. Des d'aleshores visc amenaçat en cas d'incomplir la meva promesa.
En aquesta illa amb dos únics pobles, escassos dotze quilòmetres de carretera i només un hotel amb llicència d'hotel, en una cala de difícil accés s'hi amaga un restaurant que únicament és restaurant per a Google, ja que segons el seu amo allò és senzillament casa seva. Trobar-lo és com descobrir un secret, principalment perquè no hi ha cap rètol que indiqui que allà s'hi serveixen dinars, ni tampoc cap pissarra amb el menú. "Sorry, it's a restaurant?", va preguntar-li la meva senyora al propietari després de caminar deu minuts per un camí de cabres, aparèixer a una cala d'aigües cristal·lines i dubtar de que aquella caseta sobre la roca, precipitada ben bé al mar, fos un restaurant. "Yes, of course", va respondre-li l'home, que feia una fila a mig camí entre Ernest Hemingway de vell i l'avi del Barça, amb profunda barba blanca i aquell aire de llop de mar capaç d'enfrontar-se a un tauró. Assenyalant-nos les cadires d'una taula que hauria fet les delícies del responsable de localitzacions de Mamma Mia!, vam asseure’ns per entaular-nos sense saber, encara, que a escassos metres d'aquella platja hi havia la cova que durant la II Guerra Mundial va servir-li de base secreta al mariscal Tito, líder dels partisans iugoslaus. Tampoc no sabíem que aquell dinar seria un meravellós exemple del titisme que va promoure durant dècades, basat en un socialisme construït sobre l'explotació dels recursos propis i la política de l'autogestió.
Un menú degustació d'un altre planeta
A un servidor no li agrada gaire el peix. No me n'amago pas, al contrari, ja que sempre he dit que ni sóc ni crític gastronòmic ni, per favor, sóc prescriptor de res. Senzillament m'agraden els restaurants i els bars que serveixen una cuina o unes copes amb ànima, una història al darrere i una profunda connexió amb el lloc d'on són. "A selection of fresh fish to the island", va dir la filla de l'home de la barba quan va explicar-nos l'únic menú existent, consistent en tres tandes de plats: uns entrants en forma d'assortiment inicial de cinc plats amb sardines, seitons, bonítol escabetxat, olives d'una olivera que vèiem des d'on estàvem asseguts i, per sort, formatge de les ovelles que ella mateixa, segons va dir-nos, pasturava cada dia. La meva cara davant aquell fatídic quintet titular ple de peix blau que mai no menjo va ser tot un poema, però encara ho va ser més quan va dir-nos que de primer plat hi havia sopa de peix i de segon plat "steak of dogfish", que àvidament vaig córrer a preguntar què rediantre era. Fent el gest de clavar-me una daga mentre deia "Excalibur!", vaig entendre que per a dinar menjaria filet de peix espasa mentre em sentia un jugador d'esgrima a qui acabaven de derrotar.
Tots els meus temors van dissipar-se, però, quan va resultar que no només el formatge era increïblement meravellós, sinó que les olives i els seitons, maridats amb aquell vi blanc natural sense voler natural, eren una delícia. Després de trenta-quatre anys renunciant enèrgicament a la sopa de peix cada cop que la meva àvia en feia, ara resulta que l'estava devorant amb la fam d'un nàufrag. L'escena era tan impactant que la meva acompanyant va gravar-ne un vídeo, va enviar-lo a la meva mare i la resposta va ser preguntar-li si tenia febre. L'única febrada que m'estava capgirant la percepció de la realitat era la de sentir-me dins una experiència gastronòmica, purament autèntica, per la qual a Catalunya molts pagarien 170€ i en farien deu stories a Instagram. Quan després de la sopa va aparèixer de nou el senyor amb el peix espasa sencer i va dir-nos que l'havia pescat aquell mateix matí amb la seva barca, de fet, vaig buscar la càmera oculta que no vaig trobar. Després de fotre'l a la graella uns minuts, amb un foc idèntic al dels avantpassats dels nostres avantpassats -els de fa cinc segles i també als de fa cinc mil anys-, ens en va servir dos filets amb guarnició que em van posar la pell de gallina. Les postres, amb pastetes casolanes i un gotet de vi dolç semblant a la mistela que fa un amic meu al garatge de casa seva, van ser el colofó final d'aquell àpat a tocar del mar que, més que de 'quilòmetre zero', era de centímetre zero.
Quan l'autenticitat és el millor màrqueting possible
Evidentment no vam pagar amb targeta, ja que allà no hi havia cobertura ni ganes que n'hi hagués. Menjar dins aquell oasi temporal durant tres hores ens va costar 40€ per persona, que més o menys és el que costa sortir a sopar un dia qualsevol al carrer Enric Granados i que t'atraquin a mà armada amb algun ceviche de no sé què i quatre tristes croquetes congelades. A l'hora de pagar, quan vaig veure que al costat de la caixa hi havia tres o quatre llibres amb la cara de l'avi del Barça croat, vaig gosar preguntar-li amb el meu anglès matusser si aquell senyor de la foto era el mateix home de la barba que m'estava cobrant, cosa a la qual va respondre afirmativament amb un "I'm a writer" que mitja hora després Google va contextualitzar-me: el llop de mar resulta que es deia Senko, era un filòsof conegut a tot Croàcia, havia escrit desenes de llibres i vivia retirat des de fa dècades a l'illa més recòndita i paradisíaca de la Dalmàcia, on fa anys que reflexiona, en llibres o articles, sobre la supervivència a illes petites i allunyades de la globalització.
Curiosament va ser Google, possiblement l'eina més important d'aquest món interconnectat, qui va informar-me que acabava de dinar a casa d'un filòsof, però casualment també havia estat Google qui m'havia conduït fins allà, ja que hi ha amagatalls que ni de la globalització saben escapolir-se. Per sort, més enllà d'això, tot el que vaig poder viure en aquella taberna de postal va resultar ser absolutament diferent del que estem acostumats a entendre com a 'restaurant de platja', com a 'menú degustació' o com a 'producte de proximitat', potser perquè el món actual, malgrat que pretengui cada dia omplir de paraules un fotimer de conceptes nobles, en realitat el que fa no és més que embrutar una pila de conceptes nobles amb paraules buides. Afortunadament, però, un plàcid migdia d'agost el màrqueting capitalista no va asseure's a taula mentre durant tres hores gaudia d'un dinar autènticament 'sostenible', un concepte molt de moda i que en realitat és tan anticapitalista com el fantasma de Tito, que just en aquest moment, amb veu baixa i educadament, m'avisa que és hora d'escriure el punt final.