El context social i econòmic posa sobre la taula el debat del futur dels restaurants bistronòmics, una tendència nascuda a França que es va consolidar amb l’inici del mil·lenni i que oferia una gastronomia a mig camí entre el bistrot i el restaurant d’alta cuina. Cuina elevada a preus més assequibles. Ara potser la mirada es dirigeix cap als menús de migdia, creats per Fraga Iribarne a mitjans dels anys 60 (del segle passat) per fomentar el turisme sense picaresca (amb un preu i oferta tancada) però alhora per oferir menjar ràpid i barat a la classe treballadora. Fou en aquest sector de la societat on, als anys 70, es va popularitzar aquest menú.
Al Duran d’Alella, aquesta mesura va ràpidament quallar: l’Agustí Gibernau i la Cristina Duran (la cinquena generació) van convertir als anys 50 el Cafè de Baix en el Duran, o com tot el poble ha rebatejat, el Can Duran. El Cafè de Baix portava a la família des del 1780, any en el qual se li va concedir llicència. Al llarg dels anys, havia allotjat bona part del teixit cultural i associatiu del poble: a manca d’un Ateneu (que aglutinava la vida cultural, social i política), els cafès (de Baix i Dalt, en rivalitat amistosa) eren l’epicentre de l’oci, sobretot en iniciar-se el s. XX. Abans de la Guerra Civil, l’associació La Constància hi tenia la seu oficiosa i, fins i tot, n’és la responsable que s’instal·lés a la sala de ball del primer pis una sala de cinema. L’artífex d’aquesta idea, en Joan Duran, no només va "fer quartos'': va conquerir el cor de la filla del Cafè de Baix, la Francisca Colomer. Només amb una interrupció que situem en el temps en els anys 30, l’establiment va mudar a Centre Republicà La Constància, contraposat ideològicament amb els del Cafè de Dalt.
Can Duran s’ha consolidat com el restaurant de menús de migdia de referència, tot i que entre setmana, la seva carta desplega els plats del migdia amb algunes sorpreses més, per uns continguts 35 € per barba
Ells són els avis i besavis de la sisena i setena generació: la Cristina Duran i el seu fill, l’Albert Llobet. En aquesta casa hi ha orgull de nissaga. Hom se n’adona ràpidament quan s’asseu a l’ampli menjador de sostres alts com els d’una catedral: a les parets, retalls de diaris de l’època o fotografies familiars dels últims 80 anys. Si tens sort, t’asseuràs a la taula on els avis del poble havien fet història amb mítiques partides de cartes o en la que es gaudia de partides inacabables de billar, dues de les ocupacions d’oci masculí més populars de l’època. ''Jo he nascut aquí'', explica la Sílvia, ''i des de joveneta vaig tenir interès per treballar-hi''. Corren els anys vuitanta i l’esquema era l’habitual en restaurants regentats per famílies: la dona, a la cuina; l’home, a la barra, fent d’amfitrió. La Sílvia aviat va entrar a la roda que els avis havien iniciat, i els pares, evolucionat: de begudes van passar a incorporar platets, i de platets, a menús de migdia que es van convertir en l’atracció gastronòmica de la zona. Així, el Duran obria de les 7 de la matinada fins a mitjanit, alternant-se les generacions de manera que al matí, els avis gestionaven esmorzars; els pares, els dinars i la Sílvia i la seva germana Cristina, els sopars i les copes. "Amb la pandèmia vam decidir només obrir per esmorzars i dinars, tancat els dimarts'' i amb aquesta decisió, Can Duran s’ha consolidat com el restaurant de menús de migdia de referència, tot i que entre setmana, la seva carta desplega els plats del migdia amb algunes sorpreses més, per uns continguts 35 € per barba.
Can Duran és acollidor i aquesta família s’estén al personal (alguns, fa dècades que estan a la casa, com el cuiner Antonio Ferré) i als comensals, que de taula a taula se saluden i fan petar la xerrada
En una bona setmana, serveixen uns 300 menús a la parròquia local, però d’uns anys ençà, se sumen els fills i nets d’aquells avis que van descobrir el Duran. Les raons, comprensibles: un menú de migdia imbatible. Per 18,50 € els Duran ofereixen l’esquema clàssic d’entrant, principal i postres (o bé cafè), incloent-hi la primera beguda "excepte els còctels i els sucs de fruita natural", apunta l’Albert. Ell sent parlar la mare amb veneració, conscient de la importància del llegat i de l’oportunitat d’heretar un negoci amb bona salut i fama. Ja d’adolescent feia extres i coneixia el negoci, però va decidir formar-se fent cursos monogràfics a la Hoffmann per així tenir una visió global tant de la sala com de la cuina. En l’actualitat, lidera la sala, però és també a qui cal agrair l’existència de les mandonguilles amb sèpia, la cua de vedella o el bacallà a la llauna amb seques: la recepta és seva!
La seva proposta és ben entenedora: 13 primers, 13 segons i 9 postres. Tot casolà i amb només dos canvis de plats d'acord amb les temporades, estiu i hivern. Aquest sistema permet als clients habituals tenir opcions variades i, als que tornen per algun plat concret, trobar-se’l sempre. "Les estrelles, segons molts clients, són els peus de porc i les llenties'', explica la mestressa. Dos plats que no només triomfen a la franja del dinar, també a la de l’esmorzar: ''Bona part dels plats del menú estan disponibles cada dia per a fer esmorzar de forquilla, d’ençà que obrim fins a quarts de dotze'', anuncia l’Albert. I el que tampoc falla és la representació de cellers locals: estant a Alella, la DO hi és present, sent protagonista de la curta carta de vins, amb 15 referències locals (sigui ampolla o copa).
Can Duran és acollidor i aquesta família s’estén al personal (alguns, fa dècades que estan a la casa, com el cuiner Antonio Ferré) i als comensals, que de taula a taula se saluden i fan petar la xerrada: quina sensació de tranquil·litat dona confirmar que aquest lloc continua l’essència dels cafès d’abans, un espai de qualitat i casolà on fer vida social i gaudir.