Necessitem més llocs com el restaurant Fismuler. Malgrat que es va posar de moda per la milanesa gegantina amb ou i trufa, el Fismuler és molt més que això: són plats de sempre, ben travats i ben presentats, a la planta baixa d’un hotel, sense semblar el restaurant d’un hotel. És informal, però pulcre, és càlid i acollidor, i el personal de sala sap com fer rodar l’engranatge complicat que és el servei de migdia. Una en surt contenta, amb la certesa que ha pagat un preu just, i amb ganes de tornar i de recomanar-lo periòdicament quan arriba la pregunta difícil: on puc menjar al Born?
A qui no li hauria d’agradar que el rebin amb una mica de paté de pollastre? Per anar obrint boca mentre arriba la comanda, una quenelle perfecta aterra a taula. Al costat, unes làmines de cogombret envinagrat a casa. Un aperitiu doblement casolà i doblement bo, perquè fa de mal esperar romandre massa estona assegut, sense un mos que entretingui una mica el pensament i la gana.
L’amanida de tomàquet i meló prometia grans coses aquell dia que la primavera despuntava fortament i calorosa. I el tomàquet era ben dolç, el meló, cantaloupe, i la vinagreta d’herbes no acabava de lligar bé, potser per un excés de menta. Prometia molt i va resultar ser una mica menys, però va ser correcte com a preludi. Ja se sap que una amanida no fa estiu fins que no és realment l’estiu.
El bacallà fresc i arrebossat va ser escandalosament bo. Aquesta recepta és poc vista, acostumats com estem al bacallà a la llauna i en tomàquet, als bunyols de bacallà i a la brandada de bacallà, totes exquisides i imprescindibles. Però sempre s’agraeix la novetat i, més, si duu un arrebossat gruixut i ben fregit, i l’interior és tendre i suculent.
Tot seguit van arribar les llenties, que per senzilles i humils tenen la fama de ser un plat poc agraït i vistós, però a Fismuler aconsegueixen acompanyar-les tal com es mereixen, fent un mar i muntanya èpic, amb gamba i cansalada. Per fer el plat encara més llaminer i bonic, uns daus de xirivia aromàtica i d’uns petits brots refrescants posaven uns tocs de color i sabor aquí i allà, sobre la base de llentia estofada.
La generositat i contundència de la tria de plats no van fer que perdonéssim les postres: el seu pastís de formatge ha estat àmpliament reconegut arreu de l’estat com un dels millors, i calia ratificar-ho. En dono fe.