Un babau ha dit que les faves a la catalana són la pitjor recepta del món i això és perquè no ha tastat les del restaurant Can Culleretes: fines, meloses i gustoses, amb la porció justa de botifarra negra, cansalada i orella que lliguen i espesseixen el brou amb tota la cosa bona de la proteïna.
Can Culleretes: el restaurant més llegendari que data de 1786
Però Can Culleretes no és només conegut per aquest plat, sinó per ser el segon restaurant més antic d’Espanya, segons el Llibre Guinness dels Rècords. El restaurant data de 1786, quan va començar com un petit negoci de venda de llet d’ametlles, orxates, mató i crema, dut per l’àvia de Joaquim Pujol Recasens, el nom de la qual la història no li ha fet justícia.
No va ser fins ben bé més d’un segle més tard, quan va passar a mans de Tito Regàs, que s’establiria com el restaurant que ara coneixem. Aleshores oferia els famosos sopars de duro: per cinc pessetes era possible gaudir d’un sopar molt econòmic i molt bo. De fet, sembla que va ser aquí que es van inventar, i el seu èxit va fer que entrés al llenguatge l’expressió sopar de duro, que sol anar en una frase com ‘No m’expliquis sopars de duro’, que vol dir ‘No exageris’.
La Guerra Civil va provocar canvis d’amos i, també, l’evolució del restaurant, que a partir d’ara tindria un tiquet una mica més elevat, cosa que va atraure l’atenció dels intel·lectuals i artistes que ara encerclen amb els seus retrats el perímetre de les sales del restaurant, acompanyant tres murals de Francesc Tey, cartells de tauromàquia i plafons ceràmics de Xavier Nogués.
El Can Culleretes d’avui és obra de la família Agut i Manubens: de l’encert de comprar-lo d’en Francesc Agut i la Sussi Manubens i de l’esforç dels seus fills, la Montserrat i l’Alícia, del seu gendre, en Bernat, i dels nets, la Susana, el Jordi, el Carles i l’Albert. A ells els devem tenir un oasi enmig del Gòtic on poder fer un bon àpat de cuina tradicional catalana a bon preu.
El menú del dia, a 20 euros, ofereix una bona varietat de plats en racions plenes, com ara l’escudella, l’amanida catalana, les mencionades faves a la catalana, canelons de carn o d’espinacs amb brandada, que destaquen entre els primers. I de segons, pollastre a la catalana, amb pinyons, orellanes, prunes seques, panses i dàtils, calamarsets a la graella, amb all i julivert i dues salses d’acompanyament, els peus de porc guisats al cava, la botifarra amb seques o el jarret amb rovellons. De postres, una molt bona crema a la catalana, amb una teula finíssima de sucre o un flam de textura sedosa.
De vegades, nosaltres mateixos folkloritzem la nostra pròpia cuina i creiem que restaurants com Can Culleretes són només per turistes. La reivindicació de la mateixa gastronomia, que també és cultura i identitat, comença per abraonar-se sobre una bacallà a la llauna o un fricandó qualsevol migdia de la setmana, i no pensar que per típics ja només interessen al turista. Can Culleretes és un bon exemple d’haver sabut mantenir la tradició i la clientela, majoritàriament local i formada per treballadors de la zona i jubilats que han gaudit molt entre aquestes quatre parets tota la vida. I també algun turista que sap que aquí podrà tastar els clàssics de la cuina catalana en un indret amb solera i un servei simpàtic i eficient, com els d’abans, que sempre va un pas més enllà per entendre al client.