La nostàlgia és un valor en alça, però també un valor refugi en el qual confiar quan la resta sembla que trontolla i ha perdut el nord. Hi ha qui assegura que estem muntats en un pèndol, que oscil·la d’un extrem a l’altre, portant-nos als qui vivim prou per a veure nou el que és antic i modern, el que abans era clàssic. No és aquesta una dissertació, ja que tots som fills del nostre temps. L’actual, el d’ara, ha fet tornar els vinils a la vida dels qui els havíem quasi oblidat en forma de listening bars, un fenomen nascut al Japó fa més de 50 anys! Aquesta tradició japonesa que lligava les cafeteries amb el cafè i la vocació "de parlar menys per escoltar més" ha entrat amb força a la nostra ciutat.
Casa Platos és l’exponent més nou, dels primers restaurants que inverteixen tant en una bona cuina, una excel·lent vaixella o un mobiliari adequat com en un sistema de so del més alt nivell. Un somni per a melòmans que es marida de forma tripla: música, còctels i platets. Es perceben força referències a la gastronomia japonesa, a la seva carta, però no és per vincular-se al país que s’ha inventat els listening bars: és perquè "estimem la gastronomia japonesa i la seva cultura i veiem molts punts d’unió entre aquella tradició gastronòmica i la nostra". Qui ho assevera és en Víctor Martínez, mentre el seu soci, el xef Ot Salvans, departeix amb l’equip a la sala, a punt d’obrir al públic. I ho fila ben filat: "Ambdues fan valdre la cuina amb temps, les elaboracions lentes com el ramen o l’escudella, valoren el producte i tenen com a pilars tant el peix com el marisc".
Aquest binomi d’èxit ja té la vista fixada a un nou projecte on continuaran amb la seva prospecció entre Catalunya i Japó. Els seguirem amb atenció, però mentrestant, tornarem per gaudir d'un altre moment
Aquest duet d’amics, que fa un any i escaig van obrir Manda Huevos, tenen una visió comuna: elevar la cocteleria d’autor, aconseguir que els barcelonins i barcelonines gaudim d’un àpat amb combinats. Equiparar, en altres paraules, la gastronomia líquida amb la sòlida. Seguint amb la conversa amb en David, volen dinamitar la separació de processos d’una cuina amb la d’una barra: "El que s’usa a la cuina es reaprofita al còctel, nodrint-se l’un de l’altre". Aquest concepte s’emmiralla en projectes tan reputats com SIPS i de nouvinguts que trepitgen fort com Mugi o Aldea, que comparteixen vincle espiritual nipó. És fàcil comprendre que en un món artificiós, i encara amb l’herència de la tecnificació a la cuina amb certa vigència, el minimalisme sense fanfàrria hagi calat fort en les noves onades d’emprenedors i emprenedores.
Estirant l’argument de les similituds que tenim amb el país del sol naixent, la cuina del Casa Platos busca oferir el millor de la cuina mediterrània catalana amb productes i tècniques japoneses: des de canviar la vainilla per la fava tonka al flam a marinar el colomí del seu Wellington amb shio koji, tant per trencar la seva fibra com per atorgar-li matisos umami i evitar la sal. Així doncs, el koji (com a fong) o els fermentats casolans fan acte de presència, com als ous trencats amb gambot i kimchi. En aquesta línia, podem trobar plats que en pocs mesos, ja poden assegurar que són clàssics i hits de la casa: els fideus de calamar amb el seu pil-pil de pernil ibèric i anguila fumada, l’arròs melós d’anguila fumada i fresca a la brasa amb salsa unagi, la cocotxa de lluç al pil-pil d’all i pebre i patata arrugá o el Wellington de colomí marinat en shio koji. Molt encertat el hamachi marinat amb ponzu de blat de moro i granissat de lies de sake, de nova incorporació.
La gastronomia líquida, la cocteleria, abans al·ludida per en David, encaixa molt bé amb els plats. Les dues opcions tastades, l’Hibiscus Spritz (cold brew d’hibisc, Aperol, gerds, bergamota, gessamí i pebre rosa) o el Pibil (pisco d’achiote, pinya rostida, blat de moro nixtamalitzat, llima i coriandre) són un bon encert. Potser el somni d’aquest duo de socis i amics estigui més a prop que mai, i els còctels es gaudeixin al mateix nivell que un plat o unes postres (ull al còctel Crema Catalana, amb bourbon, brandi, olorós, quall de taronja i cordial elaborat amb canyella). Al final de l’àpat, en David explica que ell no és xef, però té un paladar molt entrenat, moltes hores de vol menjant per cultivar la seva cultura gastronòmica i sovint, és dupla definitiva per a l’Ot, el xef que no arriba als trenta, però ha passat per les cases més reputades de l’alta cuina actual (Can Roca, DiverXO, Disfrutar). Aquest binomi d’èxit ja té la vista fixada a un nou projecte on continuaran amb la seva prospecció entre Catalunya i Japó. Els seguirem amb atenció, però mentrestant, tornarem per gaudir d'un altre moment, potser a les sessions de DJ dels dijous o divendres, que concentra l'actuació del més granat del sector.