Què esperem d’un restaurant de tres estrelles Michelin? M’ho plantejo mentre dino al restaurant Cocina Hermanos Torres, de Sergio i Javier Torres, i a la taula aterren plats de factura fina i ben executada, el menú transcorre sense sobresalts, la sala va com un rellotge que Pablo Sacerdote ajusta com si fos un mestre suís i Patricio Zárate fa entendre els vins que serveix amb un tarannà proper i expert.
Cocina Hermanos Torres: així és un àpat en un tres estrelles Michelin
I la resposta és que de vegades pensem que un tres estrelles ha de ser una capsa de sorpreses, una bossa de discoteca que reflecteix mil bocinets de llum, un piromusical. Jo soc del parer que hi ha d’haver de tot, i que ja va bé que uns apostin per l'avantguarda més trencadora, d’altres siguin els garants de la tradició i encara uns altres no siguin ni una cosa ni l’altra.
Cocina Hermanos Torres, on m’han convidat a dinar, és un restaurant plaent, pensat en el gaudi directe, on tot és bo i tot surt bé, i això sembla poc, però és molt, i molt necessari. Perquè si és fonamental tenir la vista posada en la innovació, el futur i la utopia, també ho és fer que un restaurant funcioni al màxim nivell i compleixi a la perfecció l’essència i l’objectiu principal del seu ésser: oferir un àpat que sigui deliciós.
I així ho fan els bessons Torres en aquesta antiga nau industrial del barri de les Corts, on dominen una tipologia de cuina de base i producte espanyol en la seva gran majoria, amb influències de països on han treballat, com ara el Brasil. Podríem dir que Cocina Hermanos Torres és un gran exponent de la cuina espanyola actual en el menú Revolució (310 €, maridatge 195 €), que mira cap enrere, cerca producte de raça, com ara el xai de Dehesa d'Extremadura, actualitza quan cal i fa aportacions per posar-li el toc personal, com al gazpachuelo de dêndé que acompanya el plat de verat, musclos, navalles, algues i caviar de kàlix, o al ja icònic tàrtar de calamar amb caldo d’au i caviar.
És important destacar, a més, un fabulós arròs de tords que una setmana abans de l’inici de la tardor fa avantsala dels millors plats de caça que ja comencen a arribar a les nostres forquilles.
El restaurant està pensat com una cuina amb taules al voltant. La cuina en si té la importància més grossa (ja ho veiem en el mateix nom del restaurant) i cobra protagonisme al bell mig de la sala que, malgrat això, no és gens sorollosa ni es contamina de les olors d’olles i paelles. L’espai diàfan assegura una sensació de generosa amplitud entre taules a la sala, que gaudeix d’un espai privat, una bodega contundent i ara, també, una cava de cigars.