Em fa una mica de ràbia haver trigat tant. Fa anys que us porto a descobrir restaurants de tot Catalunya i encara no us havia presentat un dels llocs que més estimo del món: casa meva. La Seu d'Urgell és on vaig descobrir, gràcies als meus pares, que un bon àpat és molt més que menjar. És compartir, és respectar el producte, és estimar la cuina i entendre que darrere de cada plat hi ha hores de feina. I, si havia d'estrenar aquesta sèrie de restaurants urgellencs, només podia fer-ho en un lloc: l'Arbeletxe.
Des de fa anys, l'Asier defensa als fogons una cuina que uneix dues terres gastronòmicament privilegiades, el País Basc i Catalunya, mentre que la Tota converteix la sala en una extensió del menjador de casa. Entrar a l'Arbeletxe és entrar en un restaurant on et coneixen abans d'asseure't. La Tota rep cada client amb un somriure immens i aquella naturalitat que només tenen les persones que gaudeixen fent feliç la gent. Les opinions dels clients coincideixen en una mateixa idea: producte excel·lent, tracte exquisit i una cuina que sorprèn sense perdre les arrels.
Un aperitiu molt bilbaí
Comencem amb una descoberta absoluta: el Marianito. És la primera vegada que el tasto i tinc clar que no serà l'última. Aquest clàssic de Bilbao parteix del vermut, però s'enriqueix amb destil·lats, amargs i espècies que cada casa interpreta a la seva manera. Ningú no em revela la recepta exacta —i gairebé millor així—, però sí que entenc immediatament per què és l'aperitiu per excel·lència al País Basc.
Amb el Marianito ja fent la seva feina, arriba el detall de la casa: una torrada amb un seitó enorme, carnós i saborós, acompanyada d'un gotet de gaspatxo amb petits trossos de gamba. Només començar ja queda clar que avui soparem molt bé.
Continuem amb una amanida de carxofa confitada i abundants encenalls de foie. M'agrada especialment perquè és fresca però intensa alhora. La dolçor de la carxofa combina perfectament amb el punt untuós del foie, que aquí no apareix com un simple detall decoratiu, sinó amb una generositat que s'agraeix.
També tastem un tàrtar de Black Angus amb un punt picant, mostassa i una textura extraordinàriament cremosa. La carn prové de Ca l'Andreu, una explotació familiar d'Alàs, a tocar de la Seu, que treballa vedella Black Angus de gran qualitat. És un d'aquells tàrtars que desapareixen del plat gairebé sense adonar-te'n.
L'oli també pot ser protagonista
Un dels plats més originals arriba en forma de torrada amb truita fumada i una degustació de tres olis d'entre els quinze que té el restaurant. La truita fumada sovint recorda visualment el salmó, però té una carn més fina, delicada i amb un gust molt més subtil. És un producte molt arrelat al Pirineu i m'encanta veure com l'Arbeletxe el reivindica.
L'experiència de canviar d'oli a cada mos és sorprenent. El mateix plat evoluciona constantment: un oli ressalta la dolçor del peix, un altre aporta notes més herbàcies... És una manera molt divertida de descobrir fins a quin punt un bon oli pot transformar un plat.
Del Cantàbric al Pirineu
Arriben els principals amb una copa de txakolí, el vi blanc lleuger i lleugerament afruitat típic del País Basc, perfecte per als plats de peix. Comencem amb un turbot a la donostiarra. Sí, a la Seu també es menja peix fresc, encara que abans hagi hagut de travessar mig país per arribar-hi. El turbot és un dels peixos més elegants que existeixen: carn blanca, ferma però delicada, làmines grans i una textura mantegosa que gairebé es desfà sola.
L'altre gran plat és un roast beef de vedella tallat ben fi, rosat al centre i extraordinàriament tendre. L'acompanya una reinterpretació molt pirinenca de la clàssica salsa Cafè de París. Aquesta salsa, creada a Ginebra i famosa per la seva barreja de mantega, mostassa i herbes aromàtiques, aquí es transforma gràcies a la mantega Cadí —que sempre defensaré que és la millor del món— i a herbes del Pirineu com la sajolida i l'estragó. El resultat és una salsa elegant, aromàtica i molt identitària.
Final basc
Les postres són un homenatge clar als orígens de l'Asier. La goxua, un clàssic d'Àlaba elaborat amb pa de pessic, nata, crema i caramel, és pura delicadesa. I la pantxineta, típica de Donostia, combina pasta de full cruixent amb crema pastissera i ametlles torrades en un dels grans símbols de la rebosteria basca.
Sortim de l'Arbeletxe amb aquella sensació que només deixen els restaurants que estimen el que fan. Cuina catalana i basca convivint amb naturalitat, producte excel·lent, proximitat sempre que és possible i un equip que fa sentir qualsevol client com si fos un habitual. Si algun dia passeu per la Seu d'Urgell, feu-vos un favor: atureu-vos aquí. Descobrireu una de les taules que millor representen tot allò que m'ha fet estimar la gastronomia des que era petita.