Llegeixo una entrevista en què un xef molt reconegut, que gestiona una colla de restaurants, anuncia el tancament del seu projecte de restaurant de menús. M'ha dolgut. Hi havia anat, m'havia menjat un menú a 20 € extraordinari, ben executat i deliciós. El xef explica que el negoci era inviable. Per il·lustrar-ho amb xifres, detalla que els 4.000 € que ingressava diàriament no li cobrien els costos —personal i ingredients de qualitat— tot i fer 200 coberts. I afegeix, quasi de passada, que 4.000 € és el que es gasta una sola taula en qualsevol dels seus restaurants de luxe. Que al que té a Eivissa, fins i tot, aquesta quantitat és xavalla.
No me les puc treure del cap, aquestes xifres. Encara que la taula sigui de vuit persones, 500 € per cap em sembla una barbaritat. I no perquè el que hi posin al plat no valguin el que cobren –tot i que és gairebé impossible–, sinó perquè el luxe desmesurat em trenca les costures de la decència.
Després de menjar en tants llocs, de tastar tants productes, de voltar amunt i avall, avui prefereixo mil vegades el compromís que la gastronomia
Valoro el gust dels aliments, sé discernir una cuina ben executada, gaudeixo d'un servei exquisit, m'agraden els espais ben condicionats i aplaudeixo els equips que treballen incansablement per fer la feina ben feta. Però unint totes aquestes coordenades, és difícil entendre un preu tan elevat. I encara em costa més entendre el client que fa una despesa tan exagerada “per pur plaer”. Perquè dubto que ho sigui, de pur plaer. Un sociòleg deia que quan beus un Vega Sicília no estàs bevent vi sinó una etiqueta, un símbol. Ningú no enceta una ampolla de 1.000 € per beure-la en solitari: sempre és per ensenyar-la a algú.
Més que gaudir de l'àpat, és una mostra de poder i d'esnobisme. Un poder dir: "Jo ho puc pagar i m'ho gasto perquè em dona la gana". O una eina de seducció —per enlluernar una parella, per tancar un tracte, per impressionar un soci. Passa igual amb tots els béns de consum: ni un cotxe correrà més, ni un vestit t'abrigarà més, ni una casa et donarà més aixopluc pel fet de costar una fortuna. Per sobre d'un cert preu, no hi ha utilitat ni gaudi superior. Només ostentació: la més barroera, la menys conscient, la menys compromesa. La que prefereix cremar els diners a destinar-los a quelcom socialment profitós. En un món ple de desigualtats i d'injustícies, gastar 4.000 € en un àpat hauria de ser denunciable. No per qui posa el preu, sinó per qui ho compra.
El món està fet una merda i tots hem de mirar de fer-lo més habitable, per a tothom. Ni risc ni marisc. Sabor, amor i compromís
El mateix dia que llegia l'article vaig anar a dinar a A Cullerades, a Reus. Celebraven la prèvia de la festa major: Per 8 € t'oferien un plat magnífic de macarrons servit directament d'una gran cassola i una beguda. En Lapiaz tocava en directe versions de grups catalans. La bonhomia s'encomanava. En Pol, el cuiner, m'explicava que compra a productors locals, que fa activitats per generar comunitat i que malda per cohesionar el barri. Quin preu tenen els valors? Sembla que ben poc.
Sortint d'A Cullerades vaig entendre que el luxe és aquest, trobar restaurants amb valors. Després de menjar en tants llocs, de tastar tants productes, de voltar amunt i avall, avui prefereixo mil vegades el compromís que la gastronomia. El compromís social i mediambiental. Perquè el món està fet una merda i tots hem de mirar de fer-lo més habitable, per a tothom. Ni risc ni marisc. Sabor, amor i compromís.