A qualsevol que hagi anat de campaments li sonarà el nom Tavertet, una petita vila penjada com un niu de voltors en un abisme del Collsacabra. Just aquí, aixoplugat per les baumes, les cingleres i un desplegament d'accidents insalvables, ara fa quatre-cents anys un tal Serrallonga va dedicar-se a bandolejar, i d'aquí la cançó i tota la pesca. Sabem que en Serrallonga dirigia una colla de lladres i assassins, i que ocultava les seves víctimes i tresors en algun amagatall d'aquest indret, com ara l'antic castell del puig de la Força. Després d'una vida avesada a les brutalitats, però, finalment van enxampar-lo i la seva condemna a mort va ser d'allò més exemplar: va rebre cent assots, li van tallar les orelles, van esquarterar-lo i van penjar el cap dins d'una gàbia al portal de Sant Antoni. Un cop mort el personatge, començaria la llegenda. I durant la Renaixença, en Serrallonga es convertiria en l'exemple perfecte del patriota català en contra del règim centralista (és cert que també assaltava els impostos quan no matava catalans). Així, en qüestió de pocs anys, la seva fama de Robin Hood traspassaria fronteres, i fins i tot va córrer com la pólvora el mite del seu tresor perdut. Personalment, si hagués d'amagar qualsevol cosa entre les Guilleries i el Collsacabra, sense dubte escolliria el castell de Tavertet; una antiga masia rodejada de precipicis on ara fa quatre anys s'hi va instal·lar Casa Virupa, un centre budista de meditació i retirs amb una food truck de cuina vegana i un interessantíssim programa de concerts en viu a l’estiu.
En la tradició del budisme tibetà, els objectes s'utilitzen com a representació d'idees o pensaments per tal de facilitar la pràctica meditativa
El Lama Norbu dirigeix una meditació matinal / Foto: Casa Virupa
De Tavertet estant, el camí que porta a la Casa Virupa és com si estigués traçat sobre el llom d'una grandíssima serp. Fa un dia mig assolellat, l'aire fa olor de bolets i els núvols passen a gran velocitat per sobre nostre, quasi xiulant. La casa apareix al final de la carretera, allà on sembla que el cotxe s'hagi de despenyar i rodolar fins al pantà de Sau. Tanmateix, el precipici definitiu encara es troba a uns dos-cents metres, i als voltants de la masia hi ha horts de tota mena abarrotats de verdures i plantes aromàtiques. Aparquem el cotxe. Hem quedat amb la Glòria, una de les joves fundadores de Casa Virupa (juntament amb el Lama Norbu, el mestre resident, i la Berta) per parlar sobre la publicació del llibre Resistencia desde la cocina (molt aviat també en català); però no tenim pressa i decidim passejar una estona. He de reconèixer que l'espai és especial. D'un arbre penja un objecte sonor, molt harmònic, que el vent acaricia i interpreta. I per tot arreu revolegen les banderoles tibetanes lung ta carregades de bones pregàries que, tal com m'explica la Glòria, l'aire s'endú perquè es facin realitat. "En la tradició del budisme tibetà, que és la branca del budisme que es practica a Tavertet, els objectes s'utilitzen com a representació d'idees o pensaments per tal de facilitar la pràctica meditativa; i també per mantenir-nos connectats i no oblidar els fonaments de la nostra filosofia".
Espaguetis amb salsa de remolatxa / Foto: Casa Virupa
La idea de fer un llibre de cuina es va convertir en un reclam popular de tots aquells que passen per aquí
Ha arribat l'hora de dinar. Fa sol i tota la comunitat es congrega entorn d’una gran taula de fusta. D'entrada, sorprèn que la mitjana d'edat de tots els membres no superi la trentena, i que el menjar, tot i les constants referències al Tibet, tingui la florida aparença d'una autèntica cuina mediterrània. Com a aperitiu, se serveix amanida i crema de carabassa, de l'hort. De primer, pasta alla norma amb un 'parmesà' d'alls i ametlles ratllades exquisit. De plat principal, un succedani de pollastre vegetal amb prunes i pinyons que transporta veritablement al Nadal. I, de postres, un brownie de xocolata. He de reconèixer que m'haurien il·lusionat més unes farinetes d'ordi amb mantega de yak, o un arròs amb curri i herbes de l’Himàlaia. Però a Casa Virupa, a part de vegans, no volen renunciar als sabors de sempre. I, a jutjar pel gran tiberi, sembla que això tingui sentit. De fet, agrada tant el seu menjar que la idea de fer un llibre de cuina es va convertir en un reclam popular de tots aquells que passen per aquí; o bé als retirs dels caps de setmana (molt recomenables), o bé a gaudir d'un concert i un entrepà a l’estiu. El que ningú s'esperava, però, és que aquesta publicació anés molt més enllà i s'acabés convertint en una insurrecció contra el patiment animal a través d'un compendi de receptes i fotografies molt cuidades; per més inri enquadernat com si es tractés del mateix dietari de Buda.
A tocar d'aquesta comunitat budista, el ramat ha retrobat el seu lloc al món i no seria just arrabassar-los-hi aquesta conquesta
El ramat de cabres assilvestrades dels cingles de Tavertet / Foto: Casa Virupa
No gaire lluny de la Casa Virupa pastura un ramat de cabres assilvestrades. A jutjar pels seus colors, diria que un parell o tres són de raça alpina, per la qual cosa imagino que formaven part d'algun ramat lleter. Sobre la resta, diré només que tenen una retirada balear. Davant d'uns animals de pastura lliure com aquests, he de reconèixer que se'm fa la boca aigua només d'imaginar-me'ls al forn, marinats amb ginebrons, sajolida, o qualsevol dels fruits feréstecs que alberguen aquestes roques. Però el cert és que aquí, a tocar d'aquesta comunitat budista, el ramat ha retrobat el seu lloc al món i no seria just arrabassar-los-hi aquesta conquesta. Quina sort, em dic, que les cabres puguin viure tranquil·les en un lloc com aquest. I quina desgràcia que la indústria de la carn tingui sotmesos milions d'animals en condicions extremes, i que tot això provoqui la desforestació de l'Amazònia o l'increment de gasos d'efecte hivernacle. Enfront d'aquesta realitat, és lògic i comprensible que hi hagi corrents filosòfics que defensin el veganisme, encara que la meva opció personal sigui la de defensar i ingerir només aquella carn de pastura ecològica de proximitat. Però la vida dona moltes voltes, i qui sap si no acabarem totes i tots sent vegans. En tot cas, no cal ser vegà per fer un àpat vegà, ni ser vegà per comprar el llibre de Casa Virupa (www.casavirupa.com/resistencia ). Ni tan sols cal ser budista per ser vegà, ni ser vegà per ser budista, perquè hi ha budistes que mengen carn. Ha arribat l’hora de marxar de Casa Virupa i no em trec del cap el tresor perdut de Tavertet.
Àpat en comunitat a l’era de l’antiga masia / Foto: Casa Virupa