Ara ve Nadal i no sé si matarem cap gall, ni si cap tia Pepa se n’endurà cap tall, però de torrons segur que pocs o molts al final de l’àpat sortiran ben tallats i arrenglerats en una plàtera que farà molt goig… Als catalans ens costa concebre Nadal sense torrons. S’ha escrit molt sobre quin va ser el primer receptari català on va aparèixer la primera fórmula per fer torrons d’avellana, el manuscrit Llibre de totes maneres de confits del segle XV, però poc s’ha parlat de la simpàtica anècdota que ens explica en Joan Amades al seu Costumari Català.
Era durant el segle XIX que els torrons s’anaven a comprar al mercat, el mateix matí del dia de Nadal. Els torronaires valencians omplien les parades del mercat dels seus dolços de Xixona i d’Alacant, invasió que als torronaires catalans d’Agramunt no els feia gens de gràcia. Els urgellencs d’Agramunt van planificar una estratègia per fer-los fora ben aviat. Es van vestir ben endiumenjats, amb calces curtes de vellut i una barretina musca per, així, poder ser fàcilment identificats pels compradors. L’estratègia va funcionar i els torrons d’avellana d’Agramunt es van fer molt populars i icònics d’aquelles dates.
Aquest passat 1 de desembre, a Nova York, s’ha volgut fer ressò d’aquestes postres dolces de Nadal i s’ha organitzat un acte per dir al món que els torronaires catalans fan el millor torró del món (ara que els valencians no ens senten). L’acte va ser organitzat per la Delegació del Govern de Catalunya als Estats Units i el Canadà, amb el suport de Prodeca. La pastissera nascuda a Barcelona, Úrsula XVII Sala, va ser la conductora del showcooking, tot ensenyant als participants com fer els torrons d’avellana a casa.
El delegat del Govern, Isidre Sala, va explicar als assistents que els torrons són un dolç ancestral català, que portats a les creatives i innovadores ments dels cuiners catalans apareixen, avui, en nous formats i sabors, salvaguardant, això sí, el concepte, la tradició i les arrels del producte. Aprofitant l’acte divulgatiu, els ambaixadors catalans també van donar a conèixer als convidats les neules i el cava. Finalment, es va fer un tast i van poder gaudir de les delícies catalanes. Entre els convidats s’hi trobaven importadors, distribuïdors, cuiners i professionals del món de la gastronomia. L’acte es va portar a terme a les instal·lacions d’una escola d’hoteleria de renom: l’Institut of Culinary Studies.
La difusió dels nostres productes i de la cultura gastronòmica en general, a través de la docència, té un efecte multiplicador molt important. És una via que malauradament encara està molt verda: fan falta més cuiners i professionals entesos de la cuina catalana que dediquin part del seu temps a aquesta tasca. Actualment, als EUA s’està treballant en projectes docents nous, que tindran un impacte crucial. Ambaixadors de la nostra cultura gastronòmica ho podem ser tots, només vol dir arromangar-se un xic. Aprofitem aquell berenar del tros de coca que hem fet a casa per explicar als amics dels nostres fills que Catalunya és un país de coques i que en tenim de tota mena, que també mengem pa amb oli i xocolata o amb tomàquet.
Aprofitem aquella trobada de veïns per compartir l’arròs del diumenge per a explicar que a Catalunya tenim arrossos boníssims, i que a hores d’ara es poden trobar a tot arreu (segurament molts no sabran on és el Delta de l’Ebre ni Pals). Aprofitem els grups de les xarxes socials per fer ressò de les tradicions quan toquen. Portem panellets (que segur que n’hem fet per donar i vendre) a la gent de la feina i expliquem que nosaltres tenim una festa que és la Castanyada… I de mica en mica, s’omple la pica. Ens queda molta feina per fer. Tenim un rebost i una cultura gastronòmica privilegiada i tots som responsables de fer que el món ho sàpiga. Bon Nadal.