La taverna més canalla de Barcelona és a l’Antiga Esquerra de l’Eixample: llamps i trons!

És dimarts al migdia i m’apropo al restaurant Haddock, situat al carrer València cantonada amb Aribau, molt a prop del restaurant de cuina basca Taktika Berri. Assegut, em quedo bocabadat mirant els pòsters que pengen de les parets. He sigut el primer client a entrar per la porta, i fixa't que he mirat l’hora per assegurar-me que era l’hora de dinar! Però ja veig que darrere meu comencen a entrar clients; això sí, tots coneguts: petons per aquí, abraçades per allà.

El local, amb les seves taules de fusta i la barra plena d’ampolles i gots, podria recordar una taverna de les d’abans, sona jazz de música ambient. El xef travessa el local de la cuina a la barra i viceversa cada cinc minuts, ara passa pel davant meu amb una coca cap a la barra, on crema el sucre de sobre amb un bufador. No para d’entrar gent i la cambrera em porta una mica d’aigua i unes fulles fines i tendres d’enciam ben amanides per anar fent boca.

Per situar-nos: el Francesc Monrabà va néixer a Sant Celoni fa unes dècades, on va treballar durant un temps al desaparegut Racó de Can Fabes amb el recordat Santi Santamaria, però també al llarg de la seva carrera ha coincidit amb altres cuiners, estrellats i no. Ara ja fa uns anys que va obrir el restaurant Haddock, on t’ofereix el millor que sap fer; i sí, el nom del restaurant ve del famós capità Haddock, l’inseparable company de Tintín.

Començo amb el carpaccio de gambes de Can Fabes. Davant meu tinc un parell d’àvies demanant a la cambrera, penso que demanaran alguna amanida i verdureta; doncs no: demanen un pollastró a l’ast de primer i uns callos de segon. Llarga vida al rock & roll, penso, i faig una glopada d’un vi negre de la Terra Alta, l’Almodí 100% garnatxa peluda, molt agradable i fresc.

Em porten els callos Haddock, servits en una cassola de fang que fumeja. Són picantets i els trobo deliciosos, i deixo el plat i la cassola ben nets, el pa també és molt bo. Guaito les veïnes de taula com rellepen el pollastró. Una de elles,  la tieta del Franc en qüestió era la propietària de la gran cerveseria La Bohèmia que estava situada al Paral·lel amb la ronda de Sant Pau i que va tancar ja fa anys. Llegeixo buscant una mica d'història de la cerveseria que el local era enorme i feia olor de cervesa i de calamars a la romana. A la terrassa que donava al Poble-sec hi havia un escenari on a les tardes sonava música en directe. Eren uns altres temps, esclar.

Acabo l’àpat amb un xuixo de crema amb gelat de vainilla que fan portar d’una pastisseria de Badalona.

El restaurant Haddock t’ofereix una cuina tradicional, sincera i sense ruqueries. De fet, segur que t’alegrarà el dia tastar la seva escudella, les cotnes de Sòria, el paté de campanya, la llengua laminada amb escarola i romesco, els cargols o els pèsols del Maresme, però també un bon peix del dia cuinat amb el màxim respecte i, esclar, els suggeriments del xef, que canvien cada setmana respectant la temporalitat dels productes. Així doncs, no sigueu un tros d'ectoplasma rebullit i trepitgeu el Haddock. Feu-me cas.