Recordo aquell viatge al Marroc. Els primers dies van ser de descoberta, tenia ànsia de saber-ho tot d’aquella ciutat tan exòtica per a mi. De submergir-m’hi. Tots els aromes, tots els sabors eren pocs per sadollar la curiositat. Tagine per aquí, briouats per allà... i moltes espècies. Van passar quatre dies i vaig començar a estar tipa de la intensitat dels gustos. Maldava per plats més neutres. Sis dies van ser suficients per començar a enyorar secretament la meva cuina. Els dos dies finals del viatge salivava imaginant quins plats menjaria quan tornés a casa. 

Parlant amb els companys de viatge, vam coincidir amb aquesta cronologia del gust. I també vam coincidir que desitjàvem com folls un pa amb tomàquet. Parlo d’una anècdota sense cap transcendència, sobretot si ho comparo amb viatges sense retorn o de retorn incert. A banda d’angoixes vitals, professionals o familiars, s’hi afegeix un enyor petri, un enyor profund i dens que s’intenta aplacar a base de menges que provenen de la memòria més atàvica, el lligam indestructible amb els orígens.

A París, avui, ja hi viu la quarta generació de persones provinents del nord d’Àfrica. El besavi va arribar fa mig segle amb un vestit, un idioma, una religió, uns costums i una cuina. Molt probablement, el fill ja no es va abrigar amb la xil·lava amb l’afany de diluir-se, encara que només fos amb l’aspecte extern, als amics de l’escola. Molt probablement, el net ja no es pot comunicar amb l’avi amb la llengua autòctona perquè només parla francès. I molt probablement, el besnet ja no professa la religió del besavi, perquè potser els pares i els avis ja han fet parelles mixtes, de religions i costums. Però és ben cert que, avui, el cuscús (pronunciat amb accés francès) és un plat habitual a les taules dels parisencs de tota la vida. 

La cuina té aquest poder evocador, aquesta persistència en el record que fa que sigui permeable als pobles receptors i que es perpetuï com una de les expressions culturals més fermes i intenses. És per això, que hem de preservar la nostra cuina com un tresor cultural de primer ordre. I és per això, que la tasca de La Gourmeteria d’ElNacional.cat és del tot necessària i important, perquè els nostres nets no hagin d’enyorar, posem per cas, un sushi com a plat recurrent de la ‘seva’ cuina quan viatgin ben lluny. Treballarem per impregnar la nostra memòria amb plats que ens facin sentir que casa són uns fideus rossejats, uns calamars farcits o unes mandonguilles amb pèsols.