"No, gràcies". Aquesta és la frase que he repetit més vegades en els darrers dos mesos. Com a conseqüència, no puc comptar les ocasions en què m'he sentit jutjat, observat i intimidat en els últims 50 dies per, una vegada i una altra, declinar l'oferiment d'alcohol. Mirades estranyes, assetjadores, sorpreses... Tots amb una cervesa o un cubata en mà i jo (i el meu rostre fastiguejat) amb un got d'aigua a la mà. Fins i tot, he arribat a tastar la cervesa sense alcohol amb aires de dissimular. Horrorós. El zenit de l'autoengany, suposo.

L'experiència d'eludir l'alcohol durant dos mesos 

Permeteu-me una advertència abans de prosseguir. En cap cas el que pretenc és fer una dissertació plena de joia al voltant de l'alcohol o, en tot cas, encoratjar la gent a abraçar una ampolla de vi diàriament. Simplement, descriure les peripècies (poseu-hi l'adjectiu que hi vulgueu) que m'han acompanyat al llarg de 50 dies clavats sense olorar l'alcohol.

Dedicar-se al periodisme gastronòmic i sobreviure a l'últim any de carrera, tot plegat a les portes de l'estiu i en plenes festes populars. Aquestes condicions no han fet sinó que empitjorar i dificultar l'experiència, conduint-me al límit i portant-me a descobrir els meus propis extrems amb l'alcohol. Festes majors, celebracions de l'entrega del Treball Final de Grau, una graduació universitària, tot el mes de juliol, diverses convocatòries de premsa a restaurants... Tots aquests actes i esdeveniments sense una bona copa de vi o una(es) cervesa(es) és feixuc de suportar, com a mínim. Això és el que he descobert. I me n'alegro.

Me n'alegro perquè m'he pogut adonar de l'alt punt en el qual l'alcohol (i, sobretot, la cervesa) està intrínsecament impregnat a la societat. Exageradament, de fet. Un sistema que et pregunta reiteradament per què no tens a la mà un vermut i que, per contra, et mira amb pietat i tristesa l'Aquarius de llimona que sostens forçosament amb tota la clemència del món, és un sistema que té inconscientment inherent l'alcohol al dia a dia. I, jo, per prescripció mèdica i, per tant, per obligatorietat aliena a mi, m'he vist apartat d'aquesta roda i he pogut analitzar què implica no beure alcohol durant 50 dies. I sí, es pot sobreviure sense prendre ni una gota d'alcohol durant set setmanes i un dia.

M'he pogut adonar de l'alt punt en què l'alcohol (i, sobretot, la cervesa) està intrínsecament impregnat a la societat. Un sistema que et pregunta reiteradament per què no tens a la mà un vermut i que et mira amb pietat i tristesa l'Aquarius de llimona que sostens forçosament amb tota la clemència del món, és un sistema que té inconscientment inherent l'alcohol al dia a dia.

Desconec quants dies hauria pogut allargar-ho. De fet, no vull ni pensar-ho. Ara bé, la cervesa i l'alcohol és vida. Sempre amb mesura, és clar, però és l'acompanyant silenciós, confiable, agradable i espontani que ens reconforta molts vespres i nits de l'any. Estimem l'alcohol perquè estimem la vida. Perquè hem de trobar aquell vessant de la copa de vi que ens dona un extra positiu, i no pas negatiu. Aconseguir això és l'èxit vital al qual podem somiar i assolir. Aquesta és la filosofia que hem d'escampar i transmetre. I, sobretot, que ningú no hagi de sobreviure mai més a 50 dies sense prendre ni una gota d'alcohol.