El restaurant del Raval que et farà somiar en temps passats mentre tastes la seva cuina catalana

Avui he decidit tornar a Ca l’Estevet, al barri del Raval, i tastar un altre cop la seva cuina catalana i comprovar que encara existeixen restaurants a Barcelona dels de tota la vida, ara que el barri i, perquè no dir-ho, tota la ciutat estan plens de propostes gastronòmiques concebudes especialment per a forans i no pas per a la gent del país.

Entrar a Ca l’Estevet és un retorn al passat tan bon punt travesses la porta. Aquest local emblemàtic situat al carrer Valldonzella de Barcelona, en ple barri del Raval, va obrir portes el 1890 amb el nom de Fonda Navarro, des de llavors ha canviat de mans en diferents ocasions. El 1940 l’Esteve Suñé, que llavors era el cuiner de la Fonda, i la seva dona Maria Oliveras van comprar el local al senyor Navarro, i el 2009, i a causa de la mort de l’Esteve, el local va passar a mans del Pep Cabot Ros i la seva dona Bea Puig Bisquert, actuals propietaris i besnets (o quarta generació) del desaparegut Casa Agustí del carrer Bergara, ubicat a l'eixample, i on durant molts anys feia cap algun dijous per menjar la paella.

Sempre que retorno a algun dels locals que visitava de més jove a Ciutat Vella o al Raval, recordo altres locals desapareguts, com ara l’Amaya a la Rambla, el Compostela al carrer Ferran, el Túria al carrer Petxina, Casa Leopoldo al carrer Sant Rafael o el Quo vadis al carrer del Carme; per sort, encara podem oblidar les penes fent unes copes a Casa Almirall un dels establiments més antics de la ciutat.

La Bea i el Pep propietaris de Ca l'Estevet / Foto: Víctor Antich

Com deia, en entrar al restaurant et retrobes amb el passat, ja que l’espai és una bombonera que manté quasi intacta la decoració d’abans: les rajoles, la barra, les parets plenes de fotografies signades pels famosos i famoses de l’època, sobretot, de l’àmbit de la cultura, l’espectacle i la faràndula barcelonina, i en destaca el reservat del final del restaurant, on la Gauche Divine passava hores endrapant i bevent.

M’entaulen a la primera taula tocant a la barra de marbre. El local és allargat amb taules per a una quarantena de comensals. Mentre dino, petem la xerrada amb el Pep Cabot. Està content de com van les coses, tot i que el barri cada cop està pitjor. Ell ha mantingut el local tal com el va agafar per mantenir la flaire de l’època, canviant únicament allò que ha sigut realment necessari. Ofereixen quaranta plats diferents i d’aquí ni en surten ni en volen sortir. Matisa que a Casa Agustí feien cuina de Barcelona i aquí a Ca l’Estevet fan cuina catalana, el Pep està especialment orgullós dels seus canelons.

El cambrer, vestit d’un blanc impol·lut, deixa una torrada amb anxoves per matar el cuc. El Pep comenta que a Casa Agustí mai va fotografiar cap client per no destorbar-lo, però aquí ha mantingut les fotos perquè formen part de la personalitat del menjador.

Tasto uns espinacs a la catalana amb panses i pinyons mentre em comenta que el Dani Aznar és a la cuina amb ells des de l’època de Casa Agustí. Continuo amb uns calamars a la romana, són frescos i ben arrebossats. Acabo amb un tall de pasta de full farcida de crema que compren al forn Vilamala del Born.

Ca l'Estevet és fidel a les receptes de cuina catalana de tota la vida, com els bunyols, els cargols, el saltat d’espinacs amb cigrons i botifarra negra, els canelons, la paella Parellada, el bacallà a la llauna, la tripa, el fricandó i molts altres plats que t’alegraran el dia de ben segur.

Quan m’acomiado del Pep, em presenta sa filla, que acaba d’arribar de la universitat, i els ajuda al menjador des dels deu anys. La saludo i li pregunto: "Continuaràs amb el negoci dels teus pares i de quatre generacions més?". I em respon: "Uf, no ho sé, ja decidiré més endavant". Li faig una foto al Josep Anton, cap de sala, i marxo tot ravalejant.