Si no has estat mai al barri del Serrallo, el barri mariner per excel·lència de Tarragona —el que vindria a ser la Barceloneta, malgrat les diferències—, ja vas tard, em va comentar un bon amic que viu a la zona i que m’ha convidat a anar-lo a veure mantes vegades per ensenyar-me'l i així cruspir-nos un bon arròs o el que convingui vora el mar, tot rememorant aventures passades. Però, ves per on, encara no ha estat possible.
Malgrat tot, avui em dirigeixo jo sol al barri del Serrallo per visitar el conegut restaurant Ca l’Eulàlia, on són uns veritables especialistes en peix, marisc i arrossos, situat concretament a la plaça de Sant Pere Apòstol, patró dels pescadors, on trobem l’església neogòtica del mateix nom, o a l’inrevés.
Per situar-nos, us explicaré que Ca l’Eulàlia va obrir portes el 2008 de la mà de la jove parella formada per l’Eulàlia —tercera generació dedicada a la restauració, que està al davant dels fogons perquè la seva àvia tenia un bar de menús al barri de Vallcarca— i l’Òscar, pescador de vocació i d’herència, que ho va deixar tot per centrar-se en el restaurant i va esdevenir, així, l’amfitrió perfecte a l’hora d’explicar el producte als clients. L’Òscar dirigeix la sala amb mestria i bona memòria. Fixa't que a Ca l’Eulàlia no tenen carta i ell mateix canta la carta a pèl de principi a fi, tot tenint en compte que hi ha plats que canvien diàriament, depenent de la pesca del dia i dels productes de temporada.
Assegut al menjador petit, amb vista a la plaça, començo amb una anxova boníssima que preparen ells mateixos; és a dir, les compren crues, les netegen i les salen i, posteriorment, les dessalen i les ofereixen als clients amb un pa de vidre amb tomàquet molt cruixent.
És fàcil enamorar-se sobtadament de Ca l’Eulàlia perquè hi fan aquella cuina de mercat que tant ens agrada, centrada en peix i marisc, però, ves per on, també en arrossos
Continuo amb uns calamars a la romana que trobo tendres i gustosos com els d’abans, amb aquell arrebossat elegant i prim que no embafa. Em sorprèn que, sent dimarts, el menjador interior —perquè també tenen una preciosa terrassa— estigui ple a vessar i, curiosament, tots els clients es coneixen entre ells, per la qual cosa dedueixo que soc l’únic infiltrat. Alguns agraireu les estovalles de tela i el tovalló d’un metre quadrat que no te l’acabes i ja no trobes enlloc. Per cert, l’altre dia un bon amic em va proposar fer una secció a La Gourmeteria de restaurants amb estovalles; no li vaig dir que no.
És fàcil enamorar-se sobtadament de Ca l’Eulàlia perquè hi fan aquella cuina de mercat que tant ens agrada, centrada en peix i marisc, però, ves per on, també hi fan arrossos. De fet, l’Òscar me n’ha ofert un per a mi sol, però no em venia gaire de gust, atès que el cap de setmana vaig cuinar un arròs negre per a la família i encara el tinc a la memòria. Em decanto per les sepionetes amb carxofes i els calamarsets amb pèsols llàgrima, que són una meravella; la llagrimeta gairebé em cau a mi en tastar-los.
Tanco l’àpat amb unes trufes Chartreus que fan ells mateixos, com també la resta de les postres. Definitivament, tenia raó el meu amic en dir-me que cal visitar el Serrallo regularment i, per descomptat, Ca l’Eulàlia, on menjaràs com els àngels i et tractaran com un rei. Déu n'hi do.