Quan parlem de Perpinyà, la primera cosa que tots els catalans del sud diem sempre té un aire de lament: "Ai, quina pena, és que pel carrer no se sent ningú parlant català a part dels gitanets". Ho diem amb aquest fastigós to paternalista perquè és clar, de tots és sabut que al centre de Barcelona tot cristo parla català i la gent, quan fa el transbord del metro a Verdaguer, va cantant que el Pinxo li va dir al Panxo si vols que et punxi amb un punxó. Desgraciadament no és així, com tampoc és veritat que a Catalunya Nord ningú xerri català: el que passa és que si només de fotre-hi els peus ens passem el dia dient bonjour a cada botiga a la qual entrem, per més que tinguin adhesius amb el burro català a la caixa registradora difícilment ens respondran dient bon dia.
Ens agradi o no, al nord els autèntics rucs som nosaltres. Quan argumento això, descobreixo immediatament que la segona cosa que tots els catalans del sud desitgem saber sobre Catalunya Nord és a quin bon restaurant s'hi pot menjar bé i en català, ja que al nostre ADN tevetresí li encanta sentir un cambrer cantant-nos en veu alta el menú i dient-nos que té boles de picolat. És a dir, mandonguilles. Com que hi ha tants bons llocs on menjar i la majoria són la mar d'excepcionals, però, sovint acabo recomanant l'indret que personalment més m'enamora, ja que és especial per diversos motius, però sobretot perquè no té els preus abusius de França, perquè no cal parlar francès per sopar-hi i perquè la seva identitat indica una manera d'entendre la gastronomia, però també la ciutat i el país on es troba el restaurant: Le Figuer Cal Tap, un nom que és una petita metàfora de la història contemporània de Catalunya Nord.
Quan el nom no fa la cosa
Per arribar al restaurant més recomanable de Perpinyà, venint de la Catedral o el Castellet, primer cal baixar pel carrer de la Revolució Francesa i després trencar a mà dreta pel carrer d'en Figuer. Fa unes quantes dècades, però, això no era així. Fins als anys noranta, els rètols deien que aquells carrers es deien únicament Rue de la Revolution Française i Rue du Figuer respectivament. Abans que a París tallessin el cap a Lluís XVI, però, lògicament el carrer de la Revolució Francesa no s'anomenava d'aquesta manera, sinó Rue de la Convaisserie, que era com després del Tractat dels Pirineus van traduir el nom del carrer de tota la vida: carrer de la Convesseria, atès que en aquesta zona del centre de Perpinyà, a l'època medieval, hi havia la Capella de la Convesseria, creada pels jueus conversos de la ciutat. Ben a la vora és on es troba actualment Le Figuer Cal Tap, una magnífica taverna gastronòmica amb un nom dual, meitat en francès i meitat en català, format per dos conceptes que aparentment no tenen res en comú. És a dir, com el 95% del nomenclàtor actual dels carrers de Perpinyà.
La petita plaça on s'ubica el restaurant no és el costat de cap figuera, però, ja que aquell carreró fa honor a un senyor que es deia Figuera i que, qui sap, potser venia de Figueres. De la vora de Figueres, concretament de Ceret, era Francesc Jaubert de Paçà, l'enginyer agrònom i polític rossellonès que va excel·lir en els estudis sobre irrigació i que dona nom a la placeta, anomenada a la manera francesa, és a dir, plaça Jaubert de Passà, sense la ce trencada. És un raconet triangular, on no hi passen cotxes, amb arbres que a l'estiu regalen una magnífica ombra i amb una terrassa gairebé cinematogràfica en la qual el vi rosé de Cotlliure sembla sempre més bo del que ja és. Potser és només una sensació purament subjectiva, ho reconec, però el món de la gastronomia ja va una mica d'això: de sentir coses que potser els altres no senten i de trobar sentit al que per a algú no significa res. Per això un servidor mai no anomena Le Figuer al restaurant en qüestió, sinó Cal Tap, ja que des de la primera vegada que el vaig descobrir i vaig conèixer el seu propietari, el Joan Roura, vaig saber que allò que més m'enamora de Perpinyà, fins i tot quan l'únic que vull és sopar, és la personalitat catalana que els francesos han pretès silenciar.
Entendre Perpinyà és apreciar que lògicament no hi ha cap relació entre una església erigida per antics jueus i la constitució de l'Assemblea Nacional el 1789, però sobretot és comprendre que els hereus d'aquella revolta contra l'Antic Règim fa segles que decideixen amb les seves paraules tapar les paraules que hi havia abans, procurant fer oblidar la identitat d'una ciutat que fins al 1659 no va ser francesa, sinó catalana. En nom de la liberté, l'igualté i la fraternité, això a vegades s'ha fet de manera tan maldestra que el nou nom del carrer ha esdevingut un terme inexistent i incomprensible en francès, com passa a la Rue Saccabeille. Vol dir alguna cosa? Evidentment, no, però va ser la manera d'afrancesar una cosa tan catalana com era el carrer de la Seca vella, és a dir, l'edifici on s'encunyaven monedes al segle XVI. Per sort, l'any 2023 és possible saber això gràcies precisament al pare del Joan Roure, l'expolític i activista catalanista Jaume Roure, regidor durant anys a l'Ajuntament de Perpinyà i responsable de la retolació bilingüe francès/català a tota la ciutat.
Quan ser normal vol dir ser atípic
Ja deu fer més de set anys de la primera vegada que vaig anar a Le Figuer Cal Tap, gairebé per casualitat. Com a bon catalanet del sud, em va cridar l'atenció que a la façana hi pengés una bandera estelada i vaig decidir entrar-hi. A dins, un cambrer simpatiquíssim ens va atendre en un català rossellonès que faria les delícies de Joan Veny i vaig gosar preguntar-li per què tenia una estelada penjada a la porta, quan a Perpinyà el més normal és tenir-hi una senyera amb el 66, número del departament dels Pirineus-Orientals. "Perquè soc català i estimo la llibertat", em va dir. Érem al 2016 i vivíem immersos en ple embat amb l'estat espanyol, per tant, ràpidament el match es va consumar. El que em fa feliç, per sort, és que malgrat que aquell embat finalment se'ns tallés com una maionesa, la bona relació amb aquell cambrer que va resultar ser l'amo del local, el Joan, s'ha sostingut en el temps i n'he esdevingut un client habitual: és un cuiner magnífic que fa una cuina catalanofrancesa d'inspiració mediterrània i petites llicències creatives que mai no deixen de sorprendre.
Cal Tap no és un restaurant d'alta gastronomia, ni tan sols podríem dir que és un restaurant especial, però és un restaurant on es cuina molt bé, on el producte és de qualitat i on, a més, per menys de 30 € pots sopar de meravella, ampolla de vi inclosa, cosa gens comuna a França. Per motius professionals, en les darreres setmanes he hagut de passar molts dies a Catalunya Nord i evidentment he visitat sovint el local, també als migdies, on fan una fórmula de menú que ronda els 16 €. Això d'atípic no té res, ja que a la resta de restaurants de la ciutat tothom, té un plat du jour per aquell preu, però el que sí que és atípic és que en aquests temps on els restaurants fan més hores que un rellotge i els seus treballadors viuen explotats, el Joan m'expliqués fa pocs dies que busca cuiners per aquest estiu a Le Figuer Cal Tap, que ofereix un sou que al sud no cobra ni gent amb dos màsters i que només demana tenir estudis de cuina i parlar francès o català, que no vol dir francès i català.
En un territori on el bilingüisme està perseguit, on el francès és l'única llengua oficial i on tot allò que posi en perill la unitat de la nació és reprimit amb força, fer una oferta de feina així sí que és atípic, com ho és que fins i tot inclogui la manutenció del lloguer d'un pis al centre de la ciutat. Per això m'agrada el restaurant, segurament: perquè fa normal el que sembla impossible, ja que ser un restaurant català i en català a Perpinyà no hauria de ser extraordinari, sinó la cosa més comuna de l'univers. La república francesa fa segles que pretén extingir qualsevol rastre de catalanitat, ja se sap, i fins i tot últimament el nou consistori de Perpinyà ha canviat el claim de 'Perpinyà, la catalana' pel de 'Perpignan, la rayonnante', però el que realment és radiant és adonar-se que per més que França s'hi esforci, per més carrers que es tradueixin i per més eslògans que es canviïn, és tan fàcil com sopar una nit qualsevol en una terrassa com la de Cal Tap per oblidar-te que estàs trepitjant administrativament l'estat francès i recordar, entre copa i copa, entre plat i plat, que la identitat no és mai traduïble.