Coure, el restaurant amb la barra més desitjada de Barcelona

Avui he visitat el restaurant Coure, del xef Albert Ventura. El tenia en llista d’espera des de feia temps, doncs bé, avui ha sigut el gran dia i aquí soc. He estat puntual per tal d’agafar el millor lloc a la barra. Tot i que he recorregut el passatge de Marimon amb un soroll ensordidor a causa de les obres de remodelació del carrer, en entrar al restaurant la cosa millora: escolto de fons el Bud Powell, un dels màxims exponents del bebop, mentre assaboreixo una cervesa fresqueta. 

Una gran barra presideix l’espai, veig unes escales que donen al menjador i la cuina, per on baixo a saludar el xef, que em confessa que està content que després de quasi vint anys la parròquia el redescobreixi. Me’n torno a la barra, on m'espera la cervesa i la carta. Estic afamat, però em costa decidir què menjaré. Abans de començar, ja intueixo que em quedaré amb les ganes de tastar més plats.

Començo amb un salmorejo amb moixama de tonyina, molt saborós i refrescant. Mentre el gaudeixo veig com s’omple la barra de parroquians que van per feina a ritme de Bill Evans. Bec una mica d’aigua, espero que no em faci mal. La setmana passada vaig estar al tast de les noves anyades de la Família Torres a la seva finca de Pacs del Penedès —per cert, un tast d’escàndol on vam gaudir de valent—, i aquesta setmana toca penitència, no sigui dit.

Em porten el colomí rostit, amb salsifí i espinacs. El colomí està marcat per les dues cares i disposat a sobre del plat separant pits i potes amb una salsa increïble per sobre que la imagino feta amb el fons de la carcanada i lligada amb algun altre ingredient que no identifico; al costat, els espinacs i el salsifí, una hortalissa com l’endívia o l’enciam de la qual només es menja l’arrel i que té un sabor un xic amargant. El resultat és per sucar-hi pa. Em ve a la memòria el “pichón mandarín” que vaig tastar a l’Arzak fa uns mesos, amb endívia adobada, salsa de taronja i gingebre, ruibarbre, coriandre i mel, que també era molt bo.

Esperant les postres, em ve salivera i ganes de plorar guaitant el ravioli de cua de bou amb formatge de Parma que s’està fotent el company de barra i les murgues farcides que acaben de passar per davant meu. Per sort, arriben les tres textures de xocolata amb gelat de cafè que tanquen la funció amb grans aplaudiments mentre sona de fons el piano de Thelonious Monk.

Considero que el restaurant Coure és un imprescindible de la ciutat que has de trepitjar sempre que puguis. L’Albert aposta per una cuina d’autor, creativa i ben elaborada amb un resultat increïble fruit de la seva experiència i el bon savoir faire, però també del seu tarannà. Així doncs, gaudeix-lo.