Fa uns dies parlava amb una amiga que fa una pila d’anys va deixar de viure a Barcelona. Va anunciar-me que vindria a passar-hi uns dies aviat. "M’agradaria fer una volta pel meu antic barri i menjar en aquell restaurant tan bo", va dir-me. Jo vaig acceptar encantada d’assistir a aquell pelegrinatge gastronòmic i urbà que segurament estaria farcit de records, antics i nous. I em va fer pensar en les vegades que viatgem per menjar.
Sigui lluny o a prop, agafant l’avió o potser només el metro, quan visitem un restaurant fora de la nostra òrbita és per diversos motius, però sempre ens mou l’emoció. D’una banda, potser volem satisfer la nostra curiositat gastronòmica i, de l’altra, sentir que tornem a un lloc on hem estat feliços anteriorment. L’anticipació del viatge ens posa nerviosos gratament i és gran part del tema. Anar-hi ens fa somiar amb què trobarem. Arribar-hi ens omple el cor. I sortir-ne contents ens reforça, ens fa sentir vius.
I ara que ja som a prop de celebrar una nova edició de la Guia Michelin, gala que tindrà lloc el pròxim 1 de desembre a Osca, no està de més recordar que, al capdavall, som aquí, ben interessats en qüestions del menjar i del beure, en bona part gràcies a aquesta casa de pneumàtics
Per això els pelegrinatges es fan tant als llocs on mai hem estat com a aquells als quals tornem sempre que podem. Penso a travessar el Besòs fins a Badalona per fer un esmorzar xinès o dinar a l’Almarge, en arribar-se en cotxe fins a la Fonda Sala, 539 Plats Forts o fins a Villa Más, o en volar a Bilbao per baixar a Axpe i menjar a Etxebarri. Aquests pelegrinatges, en certa manera, em fan pensar en les visites de col·leccionistes d’art al taller dels artistes, en Paul Durand-Ruel visitant a Berthe Morisot o Claude Monet. Hi anaven per fer-hi coneixença, per copsar de prop l’obra, per aprendre alguna cosa. I així hi anem els gastrònoms, malgrat que la cuina no sigui un art, però amb una mateixa cosa en comú: una forta il·lusió per conèixer i entendre què s’hi fa en aquella casa.
Aquest any he visitat alguns restaurants molt llunyans: el que més ho era respecte a casa, Eksted, a Estocolm; el més remot, en general, per estar lluny de tot i de tothom, Knystaforsen, al mig del bosc suec. És cert que els camins cap als restaurants, si són llargs o tenen alguna peculiaritat, encara posen les emocions més a flor de pell. A l’estiu vaig fer un trajecte en taxi amb els ulls embenats per dins de Barcelona. Fa uns anys, una notícia de darrera hora em va fer agafar immediatament un taxi de Donostia a Getaria per dinar a Elkano. Quan vaig aterrar a Shanghai fa dos anys, travessar la ciutat per primer cop per tastar uns xialongbao va ser exhilarant.
I ara que ja som a prop de celebrar una nova edició de la Guia Michelin, gala que tindrà lloc el pròxim 1 de desembre a Osca, no està de més recordar que, al capdavall, som aquí, ben interessats en qüestions del menjar i del beure, en bona part gràcies a aquesta casa de pneumàtics que ara ja fa 126 anys va saber combinar en una estratègia de màrqueting molt hàbil la seva necessitat de vendre amb la passió de tots els francesos: la gastronomia. Fer una llista suculenta d’indrets on menjar bé era un gran al·licient per desplaçar-se i gastar roda. Negoci rodó, com en Bibendum, que ha sabut captivar a més de 45 països de tot el món.