L’altre dia dinava amb un amic quan em vaig fixar en els coberts. Eren d’una marca francesa i ell va etzibar: “No ho entenc, si tenim molt bon acer a casa nostra”. Això em va dur a pensar que, de fet, l’aposta pel producte nacional no acaba dins del plat, sinó que continua més enllà: tenim vaixella, coberts, estovalles i tovallons fets al territori i qui vulgui alinear-se del tot amb la filosofia del km.0, siguin hostalers o, de fet, tothom que tingui una taula on hi mengi, potser haurien de parar-hi esment.
Perquè l’hostaleria i, de fet, l’activitat que té a veure amb menjar, és un motor econòmic d’alta cilindrada que pot repercutir positivament sobre el teixit nacional, no només allà on hi ha el talent i els ingredients necessaris per cuinar i servir, sinó també en totes aquelles indústries que forneixen de tot el parament per vestir una taula.
Ara bé, amb gots i copes, la cosa ja és més difícil. Les empreses dedicades a la fabricació del cristall necessari per elaborar-los han anat desapareixent. En queda una al País Basc, però és cert que no treballa una varietat prou àmplia per poder assortir a restaurants d’alta gamma que cerquin una estètica en gots i copes similar a la de la seva proposta. De la mateixa manera, de la varietat i finor de copes que treballen marques alemanyes o austríaques és impossible de trobar-ne a casa nostra. Això sí: si volem personalitzar les nostres copes o els nostres gots, l’únic tallador de vidre el tenim a tocar de La Sagrada Família, al passatge de Font, i és en Toni Moya, un autèntic mestre artesà que vaig tenir la sort d’entrevistar al febrer.
L’aposta pel producte nacional no acaba dins del plat, sinó que continua més enllà: tenim vaixella, coberts, estovalles i tovallons fets al territori per oferir singularitat, novetat i sorpresa
Vivim en una època en què l’autenticitat perilla, però una mena de personalització seriada s’imposa i, al mateix temps, els resultats de la industrialització més impersonal gairebé han guanyat la partida per complet. L’artesania, per exemple, ofereix singularitat, novetat i sorpresa, tres valors pels quals bars i restaurants aposten a la seva proposta gastronòmica (i sí, tornem a menjar capipota, per sort, però l’hem actualitzat; fins i tot a la tradició busquem quelcom nou, i ho trobem i ens agrada).
L’artesania no és l'única opció, és clar, ja que té un cost que val molt la pena, però que s’ha de poder prioritzar i assumir. Per sort, a banda dels artesans de sempre i els de nous que han sorgit, amb freqüència, a causa de la insatisfacció dels treballs on les mans només es fan servir per picar tecles, també hi ha tota una indústria ceràmica, ebenista, del marbre i la pedra, del tèxtil, ganivetera i dels coberts que val la pena explorar quan es tracti de parar taula.