La primera vegada que vaig cantar en públic no sabia que estava celebrant la resurrecció d'un profeta, com tampoc no sabia que els quatre ous i la mica de fruits secs amb xocolata que ens regalaven els veïns després de cada cançó tenia relació, indirectament, amb l'origen etimològic d'allò que havia esmorzat aquell matí: la mona de Pasqua. D'on venia aquella tradició? Per què tenia múltiples formes? I sobretot, quin lligam existia entre Jesucrist i una figura immensa de xocolata amb la forma del Doraemon, un camp de futbol fet de pa de pessic amb mantega o un Cobi gegantí que acaba tallat a trossos dins la nevera, esquarterat com un cadàver assassinat per Jeffrey Dahmer? Tot per Setmana Santa era estrany i inconnex, com un trencaclosques que no encaixa, per això esdevenia fascinant.
Divendres Sant, per exemple, anava al Vendrell a veure la processó del Silenci amb la meva àvia i veia com senyors que eren lampistes, oficinistes o mecànics es convertien, tot d'una, en els Armats que passejaven pel municipi vestits de legionaris romans en un ambient fúnebre. En canvi, dos dies després, jo mateix passejava pel meu poble amb altres lampistes, oficinistes o mecànics, ara vestits tots de Jacint Verdaguer anant a recollir els Jocs Florals de 1865, mentre cantàvem per totes les cases en un ambient festiu. Res era comprensible perquè tot passava del zero al cent en poques hores de diferència, suposo, per aquest motiu vaig intuir que la Setmana Santa era en realitat un joc de contrastos entre el patiment i l'alegria, entre el calvari i el plaer, entre el dol i la disbauxa. Entre la mort i la vida, vaja, per tant és lògic que després de tres dies veient processons, un servidor sortís de casa i es fotés a cantar amb una barretina al cap.
Que la Setmana Santa és a la vegada un joc d'asimetries no només emocionals, sinó també estomacals, ho vaig entendre quan un mal de panxa infernal per culpa d'una ingesta massiva de xocolata va corroborar-me que a continuació del dejuni ve el tiberi, i tot seguit del tiberi, desgraciadament, el bicarbonat, l'Almax i les sals de fruita ENO. Massa informació de cop per a un nen, però. Jo volia saber qui era aquest malparit del Judes o per què mon pare sempre deia que no sé qui "es rentava les mans com Ponç Pilat", però també volia saber quin és l'origen d'afartar-se de coses dolces per Pasqua, volia saber si hi havia xocolata a la Jerusalem del segle I i volia saber, sobretot, l'enigma més gran de tots: d'on recoi surt el nom de la mona, atès que per Setmana Santa a la tele fan pel·lis de romans, es veu gent amb un barret punxegunt caminant descalça pel carrer o fins i tot surten persones vestides d'esquelet humà fent danses macabres al Telenotícies, però en cap moment es veu un mico ni cap altre simi de cua llarga.
La mona, un regal que ve dels àrabs?
De totes les preguntes sobre la Setmana Santa que podrien haver-se fet al Tomàtic, la més indesxifrable, sens dubte, seria esbrinar d'on ve el nom del regal més important que un padrí fa al cap de l'any. Tot sembla indicar que la mona deu el seu nom a la 'mûna', un tribut d'arrendament de terres que els àrabs de fa desenes de segles pagaven amb coques, productes agrícoles i ous durs. A la Champions League dels contrastos, celebrar la resurrecció de Jesucrist amb un obsequi que té el seu origen en els àrabs és guanyar la final per golejada, per això, a part de la tesi que assenyala l'evolució aràbiga de 'mûna' al llatí 'monus' com a sinònim d'obsequi, present o regal, també hi ha altres teories que parlen de la mona com a evolució de les 'munda', una mena de paneres ornades, particularment coques i pastissos, que els romans ofrenaven a Ceres durant el mes d'abril. Encara hi ha una tercera hipòtesi amb relació a l'etimologia: l'opció que la mona de Pasqua derivi de la festa jueva de la 'mimuna', una celebració que es realitza la nit de l'últim dia de Pasqua Jueva i que a l'edat mitjana, abans de l'expulsió de jueus i musulmans de la península Ibèrica, se celebrava any rere any als territoris de la Corona d'Aragó.
La mona entesa com una rosca amb ous està documentada des del segle XV i apareix a Les obres o trobes davall scrites les quals tracten de la sacratíssima Verge Maria, el primer llibre literari imprès a la península Ibèrica l'any 1474. Si l'origen etimològic del terme és encara avui un misteri del qual no se'n treu aigua clara, la presència dels ous a la mona és una de les coses menys misterioses de la Setmana Santa, ja que els ous són l’element cabdal de la Pasqua a molts indrets d’Europa perquè formen part d’una simbologia relacionada amb l’arribada del bon temps i amb rituals de fertilitat. La pregunta és com hem passat dels tortells rodons de pa de pessic amb ous als pastissos esponjosos plens de pollets i coronats amb pastilles de xocolata que tenen la cara de Leo Messi o la Peppa Pig, és clar. A mitjans del segle XIX, quan era normal que els catalans es vestissin com si anessin a cantar caramelles quan no anaven a cantar caramelles, també va començar a ser normal que els flequers i pastissers inventessin noves formes de mona, convertint-se en Christians Escribàs de l'època, però sense tanta parafernàlia ni màrqueting d'aixecacamises. Va ser així com les mones van començar a presentar ornaments de sucre caramel·litzat, ametlles garrapinyades, confitures, crocant i anissos platejats, a part d'ous de Pasqua pintats.
Celebrar la vida amb garnaldes i caramelles
Si tant pels romans com pels àrabs ja era tradició ofrenar pastissos, dolços i fruits secs, segurament no van inventar res els nostres avantpassats del segle XVI quan per Pasqua van decidir celebrar la resurrecció de Jesús cantant per les cases i masies dels pobles, rebent dels propis veïns ous, fruita o un porró de vi. Així van néixer les caramelles, uns cants corals que Diumenge i Dilluns de Pasqua continuen omplint de música, festa i disbauxa els carrers de la majoria de pobles de Catalunya, per bé que ser caramellaire tingui una fama justeta als nostres dies i la canallada del país considera que és una activitat menys guai que participar al càsting d'Eufòria. La tradició diu que després de cantar, la gent s'aplegava per fer un dinar amb tot allò que havien recollit per les cases i menjaven la mona plegats la tarda del Dilluns de Pasqua, com una mena de 'tardeo' avant-lettre que en l'actualitat continua celebrant-se, però amb molta menys participació, atès que la tradició s'ha substituït per passar-se la tarda dins un cotxe i celebrar l'Operació Tornada a l'AP7.
Un pot allunyar-se de les caramelles, però les caramelles mai no s'allunyen d'un mateix, especialment si s'han cantat des de petit al Pla del Penedès i portes tota la vida sentint que el gran impulsor de les societats corals a Catalunya estiuejava al poble. Personalment m'agrada pensar que de petit esperava amb delit el dia de cantar caramelles gràcies a Josep Anselm Clavé, personatge clau de la cultura catalana i home que va potenciar l'associacionisme entre les classes populars mitjançant els grups de cant. A part, és clar, de passar estius al meu poble, enamorar-se d'una planenca i acabar escrivint-li un poemet horrorós com Les flors de maig que un servidor cantava tots els Dilluns de Pasqua abans d'afartar-se de mona, atès que en tenia dues i de dues menes. De tots els grans contrastos de Setmana Santa, la multiplicitat formològica de mones continua sent encara avui un tema candent, ja que al Penedès no només hi ha l'arbre de La Font de l'Esteve, al meu poble, que està representat al Palau de la Música sobre l'estàtua de Clavé, sinó que també hi ha una mona sui generis amb nom propi i que és tot un tresor del patrimoni culinari comarcal: la garlanda.
La garlanda, creada a Vilafranca del Penedès pels volts de 1907 a la Fleca Parés, és una coca feta de brioix de forner que té forma circular i estèticament no sembla res de l'altre diumenge, però conté un ingredient secret que és capaç transportar-te a un altre planeta: la matafaluga remullada amb anís. Diuen que a part del recobriment de sucre, en un origen la coca s'engalanava també amb els ous de Pasqua, per això en deien 'coca de forner engalanada', nom que va derivar ràpidament a 'garlanda', ja que a Vilafranca saben aixecar castells més amunt que ningú, però també fer evolucionar processos fonològics amb la velocitat en què cau un 4 de 10 amb folre i manilles. De petit, el meu padrí em regalava mones de xocolata immenses com una bombona de butà i la meva tieta del Pla, que no era padrina meva ni res, em regalava al mateix temps una garlanda amb tants ous com anys tenia. Si la Setmana Santa era un contrast de tot, aquelles dues mones representaven l'estètica contra el sabor, el manierisme contra la profunditat, la globalització contra el localisme, la modernitat apoderant-se de la tradició contra la tradició resistint-se a la modernitat.
Ara ja fa anys que el meu padrí no em regala la mona i d'ençà que vaig complir tretze anys la meva tieta Juanita ja no apareix per casa amb una garlanda plena d'ous, però per sort ja no sóc aquell nen petit que no entenia res i amb els anys he acabat comprenent que veure a nens menjant pastissos de La Patrulla Canina no té ja res a veure amb algú clavat a la creu per ser un revolucionari, però en canvi, per sort, un parell o tres de vegades l'any, quan un divendres acabo esgotat la setmana i sento que la vida m'ha passat pel damunt, compro una garlanda al mes d'octubre o febrer, quan ningú pensa en Setmana Santa, enceto el dissabte esmorzant allò que era una mona i que ara ha esdevingut un tortell que es ven tot l'any, n'assaboreixo un tall, noto totes les herbes aromàtiques fonent-se dins el paladar, sento que m'omplo d'energia i penso que encara hi ha moltes coses de la vida que no entenc, però que si alguna cosa tinc clara és que la garlanda, sigui o no sigui ja una mona de Pasqua, és la manera més revolucionària de celebrar la vida i ressuscitar la felicitat.