Avui comença el Mundial de Futbol a Qatar. El Mundial de la controvèrsia. N’hi ha que proposen el boicot per denunciar la flagrant vulneració dels drets humans al país, tot i que quan Qatar va patrocinar el Barça, no fa pas tant, ningú no va pensar a fer-ne cap boicot. El Mundial és un altaveu enorme i també servirà per desbaratar hipocresies. I almenys serveix, la polèmica, per posar sobre la taula un dels aspectes més foscos de la societat islàmica: el tracte envers la dona, la falta d’equitat i justícia, el sotmetiment a una moral extremadament rígida. Atenció, però! No fa pas tant que érem allà mateix, com aquell que diu. Vaig néixer a finals dels seixanta del segle passat. ¿Cal que recordi com vivien les dones en aquest país durant aquests anys? Què estaven sotmeses com a pràctica social estesa, com a costum quotidià? Que no tenien els mateixos drets que els homes? Cal recordar-ho? Doncs sí. 

I ara parlo de cuina, que és del que puc parlar amb més propietat. Les dones d’aquest país, en aquests anys que parlo i durant molt temps, no totes eren a la cuina per plaer. Cuinar no és tan divertit quan t’hi veus obligat. Cuinar les lligava irremeiablement a les tasques de la llar. Estar amorrada al fogó no només significava tenir cura de l’alimentació familiar, sinó que després de cuinar l’àpat havien de rentar, endreçar i escombrar la cuina... i, ja que hi som, acabaven la feina posant rentadores, planxant i traient la pols. De sobte es feia l’hora d’anar a dormir i l’endemà... Sant tornem-hi. 

Al llarg d’aquests més de cinquanta anys, i en especial durant el segle XXI, el posicionament de la dona en el nostre món, en la nostra cultura, en el nostre país, ha canviat radicalment. Potser encara no és suficient, però el canvi ha estat substancial. Hem “penjat el davantal” i hem “abandonat” les cuines en massa, si més no com a exemple de tot el que significa lligam abusiu. I aquest procés no ha estat d’un dia per a l’altre. Ha costat molt. I ha significat alliberament, també de la cuina. I ha significat una vida independent que permet anar a caminar, a ballar, al club de lectura... O a fer mandonguilles, sempre que no sigui per força. 

Davantal i rellotge / Foto: Pexels
Penjar el davantal va significar trencar amb tot / Foto: Pexels

Penjar el davantal va significar trencar amb tot, una manera d’abaixar els braços. O, potser millor dit, una manera d’alçar-los o d’encreuar-los, a la manera de Rosie la Reveladora. La meva mare sempre ens recordava que per agafar la paella pel mànec t’havies d’allunyar de les paelles i tenir a la butxaca la clau del calaix. És a dir, gaudir d’una “cambra pròpia”, com exigia Virgínia Woolf. Una vida plena. 

És per tot això que quan sento a dir que és una pena haver perdut la cuina de les mares i les àvies, que és una pena que ja no cuinin, m’indigno... N’hi ha que es queixen de la pèrdua d’aquest actiu cultural. De debò? Un actiu? Aquells que veneren el romanticisme de la cuina de l’àvia obliden que quedava salada de tantes llàgrimes vessades. Aquells que advoquen per aquella cuina “femenina” sembla que vulguin que les dones tornin als fogons, entesos com a esclavatge. Per què no s’hi posaven ells? És contradictori cuinar amb fer tota la resta? Tampoc no ho hauria d’haver estat per als homes, no?

Quan escolto el plany per haver perdut la figura femenina als fogons, penso que potser haurien pogut intervenir-hi a temps, compartint les tasques, pensant que la convivència és una qüestió d’equilibri entre deures i lleures. Ens ha costat molt assolir els nostres drets. Aquella cuina “de l’àvia”, l’hem de protegir, sí. Però no pas amb l’àvia (és a dir, amb la dona) enganxada al sofregit, a la cassola, a la lenta cocció del rostit... I a tota la resta. Aquest Mundial ens pot servir per reflexionar. No pas per deixar de denunciar la situació de les dones a molts països, sinó per pensar que aquí també ho hem patit. I de fet, encara ho patim.