El Monte Testaccio és un turó artificial de 50 metres d’alçada construït a la ciutat de Roma a partir de restes d'uns 26 milions d'àmfores esmicolades, principalment d’oli, però també de vi, de fa quasi dos mil anys. Posem que a Catalunya, sumant tots els porrons disponibles, hi hagi la mateixa quantitat -26 milions de porrons- en mans de col·leccionistes i museus, patriotes i restaurants de calçotada, botigues de souvenirs i mercats de brocanters, de nous i de vells, de bufats a pulmó i de fets en sèrie, de fets a Catalunya i de fets a l’estranger. De tots ells, només uns pocs privilegiats segueixen decantant el vi, boca a boca, metàfora d’un futur incert. Els vestigis del Monte Testacccio són la prova fefaent que el fang, el vidre o qualsevol material noble de l’antiguitat té les hores comptades. I, lluny de voler reivindicar les bondats d’aquest artefacte decadent, l’origen del qual és el vi a granel i una forma pràctica i higiènica de beure vi, em pregunto: ara que es legalitza l’eutanàsia, per què no donem una mort digna al porró? Una mort que ressoni per tota l’eternitat i que el salvi de la creu dels souvenirs, de la sangria de les rambles, i de la letargia terminal dels museus?
Els vestigis del del Monte Testacccio són la prova fefaent que el fang, el vidre o qualsevol material noble de l’antiguitat té les hores comptades
Porró Baccanae de l’artista Bernat Daviu / Bernat Daviu
Boc, buc i galet
El porró és un objecte innovador -qui sap si el disseny més icònic de Catalunya- que pren la forma d’un setrill, però amb la funció d’un càntir. El porró més antic que es conserva és el del monestir de Poblet, un estri de farmàcia del segle XIV miraculosament intacte. Com a objecte quotidià, però, el porró no va popularitzar-se fins a l’època de les Guerres Carlines, moment de democratització del vidre i, com en temps de pandèmia, període convuls que convidava a empinar el colze. A començament del segle XX, a la cuina o menjador de cada llar i masia de Catalunya hi havia un porró, més o menys humil o musicat, però sempre fidel al seu trinomi constitutiu: el broc (mànec i conducte sota la corona superior per on s’omple el recipient), el buc (cos o dipòsit que conté el líquid), i el galet (el canal en forma de bec o embut per on pixa el vi). Només en casos excepcionals, el porró es transformava per adoptar un aspecte fantasiós: el porró del pare, amb el galet exageradament llarg que permetia al cap de taula -el pare- servir el vi bo als comensals sense aixecar-se; el porró de gel, amb una cavitat al buc per posar-hi neu o glaçons; el porró entortolligat, amb el galet enrotllat al buc; el porró doble de matrimoni, amb dos bucs i dos brocs siamesos, però els galets oposats, que permetia beure vi blanc o vi negre; El porró doble de la barreja, amb dos bucs, dos brocs i dos galets siamesos, que permetia beure dos vins diferents alhora, o fer la barreja del moscatell amb anís directament a la boca.
Pipa de vi, una obra meva / Matías Vargas
La tercera via dels porrons
Allò que anomenaríem la tercera via dels porrons -ni morts ni desdenyats- passa per la seva reutilització. Aquí se m’acudeixen dues possibilitats: la primera, parteix de la seva aparença fàl·lica per reconvertir-lo en algun tipus específic de consolador, una connexió que ja va insinuar Joan Amades quan el relacionava amb el ríton romà (un objecte per beure vi a galet a les bacanals). La segona, és convertir-lo en una pipa d’aigua o de vi amb la senzilla incorporació d’una cassoleta de tub de vidre ajustada a un tap de suro. Tanmateix, el problema de la primera és de disseny: no és higiènic que el galet estigui foradat, i fins i tot podria ser perillós si s’esberlés accidentalment el vidre. I el problema de la segona, és material: les pipes d’aigua estan fabricades amb vidre borosilicat, el qual és resistent a la calor, mentre que els porrons, no.
“Ara que es legalitza l’eutanàsia, per què no donem una mort digna al porró?”
Una mort digna
Descartada la tercera via, també podríem enterrar-los, per exemple, dins les mines abandonades de Cardona, seu de darrera batalla de la Guerra de Successió. Sona pòetic, sens dubte. Però pensant-ho bé, i si els amunteguem a la manera del Monte testaccio? Us imagineu 26 milions de porrons apilonats? Jo sí. I la imatge de milers de catalans i catalanes pelegrinant amb un porró com a ofrena, encara m’impressiona més. I si en lloc d’un camp pelat, d’una clariana al mig del bosc, o d’un pujol rocallós, escollíssim una platja on erigir el nostre monument? L’estampa de milions de porrons esvaint-se en diminutes pedretes irisades, crec que representa una mort prou digna.