Aquest cap de setmana se celebra la Fira de la Galeta a Camprodon. Si llegiu aquest article ben d’hora, encara sou a temps d’acostar-vos-hi. Ahir, vaig tenir l’honor d’inaugurar-la, dient-hi unes paraules. Els organitzadors em van agrair haver acceptat donar el tret de sortida a la fira i jo aprofito aquestes línies per dir allò que ahir – per incompetència, per nervis i per manca de reacció – no vaig saber expressar. Els volia dir que la que estic agraïda soc jo perquè m’ha permès conèixer un altre dels grans personatges que aquest país ha tingut i que no hem estat capaços d’honorar ni de recordar prou.

La fidel i humil companya del record d'infància

Em refereixo al fundador de la marca BIRBA, una de les galetes que em remeten als moments més feliços de la meva infància. Des d’aquella primera galeta de la 'papilla' de fruita dels primers mesos de vida (que evidentment no recordo) a la galeta reconfortant sucada a la llet les nits que ja no tinc ni esma per fer-me una truiteta, de tan cansada com estic. La galeta, fidel i humil companya, tant és l’edat i el moment, quants instants d’agraïment acumulo al record!

La història d’en Daniel Birba és la de tants emprenedors de la nostra història que, actualment, tinc la sensació que anem força escassos. Nascut a La Selva de Mar a mitjan segle XIX, el fet de ser el setè de deu germans el va obligar a espavilar-se lluny de casa, anant a raure a Olot, on el creixent sector tèxtil demanava mà d’obra. Les casualitats de la vida el van acostar a Camprodon on va conèixer, es va enamorar i es va casar amb la pubilla de l’adroguer del poble. De seguida es va incorporar al negoci del sogre i va ampliar el catàleg de productes a la venda.

A les darreries del s. XIX, Camprodon acollia una nombrosa colònia d’estiuejants de l’alta burgesia barcelonina. Els Birba es van adonar que els estiuejants trobaven a faltar a la localitat alguns dels productes de què disposaven a ciutat. El 1890 van ampliar el negoci amb un obrador al soterrani on elaborar productes de confiteria i dolços tradicionals: melindros, panellets, torrons, neules, ametllats, coques, pans de pessic, bescuits... que van assolir gran fama per qualitat i sabor.

Estimar el teu poble és acontentar-los i alimentar-los

Però acabat l’estiu Camprodon es buidava i les vendes davallaven. Els Birba, emprenedors de mena, van apostar per les galetes: producte popular, a l’abast de totes les butxaques i de llarga conservació. En Llorenç, el fill gran de la família Birba Cordomí, es va formar en l’ofici aprenent tots els secrets de l’elaboració, van invertir en estris, eines i maquinària, i no van estalviar en encarregar unes capses de llauna gravades, fermes i lluents, que protegien les delicades galetes si s’havien d’enviar a ciutat. I així va ser, en poc temps, Birba repartia més galetes que no pas venia a la botiga.

La història em sembla tan deliciosa com les Núria (les de tota la vida), però vull destacar la superació, l’esforç, la valentia, la innovació, la celeritat en la resposta a la demanda dels clients, creure en la formació i no tenir por a invertir en recursos per garantir la qualitat i l’efectivitat del producte. Són virtuts que, a banda d’admirar, considero absolutament fonamentals, no només per construir una empresa sòlida, sinó per enfortir la manera de fer d’un país.

Ni jo ni el país, doncs, podrem agrair mai prou la visió i la feina d’en Daniel Birba, el veritable monstre (llegiu-ho en positiu: com a traducció nostrada del suat, cursi i innecessari “crack”) de les galetes.