Com cada any per aquestes dates tan assenyalades, hom té la temptació de penjar a les xarxes —i allà on pugui— un mapa d’Europa on es destaquen els països on es fa festa del Dilluns de Pasqua. El gran divulgador Marc Pons, en aquesta mateixa digital casa, ens ho va dir, amb una gran contundència: «El Dilluns de Pasqua va ser instituït per Carlemany i només se celebra en països de fàbrica i de tradició carolíngies». L’absència de Castella, Andalusia i, vaja, les Espanyes pintades de blanc, és clamorosa. Com si tots fóssim andorrans i el gran Carlemany pare nostre, vaja. Però no hi ha cap mapa equivalent —o, si hi és, no l’hem trobat— sobre el costum arreladíssim d’anar-nos a menjar la mona a fora, que per a molta gent és l’al·licient primer d’aquest dilluns màgic (el segon és atapeir-se amb l’alegria habitual als accessos a l’Àrea Metropolitana de Barcelona o tornar de Praga).
El lloc és important, tanmateix, o, si més no, la geolocalització és poderosa, i hom pot arribar a creure que hi ha algun indefugible component d’atracció tel·lúrica o magnètica en tot plegat: hom desfila cap a ermites, santuaris, oratoris, sempre que tinguin espais d’acampada o de pícnic suficients. Espais de culte, encara que a l’hora de la veritat poca gent hi tregui el nas amb intenció devota o, si més no, amb curiositat cultural o artística. No ens enganyem: aquí el que tothom vol fer és endrapar en companyia de la colla o de la família i qualsevol excusa és vàlida per fotre el camp de la rutina i passar un dia més fora de casa.
A l’Urgellet, per exemple, el lloc per anar a menjar la mona per excel·lència és al santuari de la Mare de Déu de la Trobada, a Monferrer. Trobaríem paral·lels arreu: a Talló, a Bellver, a la Font Bordonera (que també és un santuari, però hídric), a Organyà, a l’ermita de la Posa, prop d’Isona. A totes les contrades del país, vaja. Ara tot ha canviat, ens hem tornat més civilitzats i prudents, més de truita de patates feta el dia abans: si no és un espai condicionat (i encara) ja no es pot fer foc amb aquella alegria a qualsevol racó, perquè Déu mos en guard de provocar l’incendi universal que ho cremaria tot, que el país és sec com una mala cosa.
Ara tot ha canviat, ens hem tornat més civilitzats i prudents, més de truita de patates feta el dia abans: si no és un espai condicionat (i encara) ja no es pot fer foc amb aquella alegria a qualsevol racó
En aquell temps buscàvem un prat (sempre que fos dallat, condició sine qua non), i allà ens instal·làvem amb tota la impedimenta, traginada seguint antics camins, saltant espones i procurant que aquell fil del vailet no portés corrent i pregant perquè el pagès no hagués regat aquell matí. Sense vaques pasturant-hi, si era possible. Ai, aquelles costellades, amb carn del país feta damunt d’una llosa sucada amb cansalada, feta amb llenya humida arroplegada pels marges, amb l’esperança que prengués: a cada colla sempre hi havia l’especialista en encendre (i sobretot mantenir encesa) la xera. Era un àpat essencialment paleolític, ancestral, sòlidament ancorat al nostre ADN mitocondrial.
Una amanida —la part recol·lectora del menú— per dissimular, i acabàvem tots ben fumats, com els neandertals de l’Abric Romaní, però amb l’alegria que això no era cap obstacle, ans al contrari: ens feia connectar, tan feliços, amb el geni del lloc. O, per dir-ho amb la llatinada, que dona més autoritat, amb el genius loci. També hi connectàvem (i seria deshonest no esmentar-ho) bevent una mica. Que aixequin el dit els joves que van comprovar per primera vegada els efectes de l’alcohol en sang en un aplec pasqual. Veieu com som molts? Ha estat així i fóra fer trampa negar-ho.
Durant un parell d’anys, recordo que la nostra colla tenia una beguda particular, absurda, però que era com un signe d’identitat: el polanski. Agafàvem un tallet de llimona, hi posàvem cafè mòlt pel damunt, ens el menjàvem amb cara de fàstic i, immediatament, el fèiem baixar amb un glopet de vodka. Ja sé que era un acte imprudent i perillós. Nens i nenes que ens llegiu, sobretot no ho provéssiu mai. Nosaltres ho vam abandonar a temps, abans que fos massa tard. I sí, també ens menjàvem la mona, en la versió pastissera de mantega, fruita i plomalls, no pas en la modalitat ancien régime amb pasta de pa enriquida i uns arcaics ous dusos, amb closca i tot, sorgits del Costumari Català del mestre Amades.
Total, i per resumir: rematem la Setmana Santa amb un altre xeflis, aquest com de propina i en temps de descompte, però no pas per això amb menys intensitat o transcendència. Podem dir, sense cap por a equivocar-nos, que Carlemany, Lluís el Pietós i Carles el Calb i tota la parentela imperial franca, estarien ben orgullosos en veure com hem anat administrant la seva herència immortal. I que per molts anys així sia i al cel ens puguem veure.