L'altre dia, després de sopar, vaig menjar el millor flam envasat que he tastat mai. Es podria dir, de fet, que vaig patir un autèntic amor a primera vista amb un producte làctic, cosa que no em fa cap vergonya confessar. A casa, les postres després de sopar acostumo a menjar-les al sofà i complint escrupolosament amb els codis ètics de la catalanitat, és a dir, mirant El Temps de TV3. No ho sé, trobo que hi ha alguna cosa atàvica i gairebé tribal en el fet de saber quina temperatura tenen a L'Ametlla de Mar i maridar-ho amb una mossegada de plàtan, la ingesta d'unes natilles o la dolça lluita entre els meus queixals i uns carquinyolis de Sant Quintí.
De fet, de petit vaig menjar tantes vegades Petite Suisse mentre veia imatges de la mítica càmera a la plaça Major de Vic que interiorment, de forma natural, he generat una petita sinestèsia segons la qual sempre que penso en Vic, inclús quan llegeixo versos de Verdaguer o escolto Quimi Portet, em ve a la punta de la llengua un cert regust de maduixa. L'altre dia, però, la sinestèsia va ser completa: vaig posar-me una cullerada de flam teòricament 'casolà' a la boca i sorprenentment era tan casolà que vaig evadir-me del meu menjador i vaig sentir-me, tot d'una, a la taula d'un restaurant d'estovalles de quadrets on les postres no te les serveix un cambrer, sinó la mestressa vestida amb un davantal.
Com que no treballo per l'empresa que elabora el flam en qüestió, podria evitar-ne fer publicitat i amagar-vos el nom del fabricant. Podria imitar el gran Màrius Serra, jugar al joc dels enigmes i dir-vos, estimats lectors, que el nom de la marca té per exemple molta relació amb l'indret on va morir un altre Màrius, en aquest cas Màrius Torres, el gran poeta lleidatà. Sóc conscient, però, que no heu vingut aquí per sentir-me parlar de poesia sinó de flams, que tanmateix és possiblement l'element més poètic que existeix dins el ventall de postres casolans de la catalanor.
Siguem sincers, el "flam de la casa" és sempre un valor segur en qualsevol carta de restaurant, ja que és un plat autèntic, solvent i contrastat. En poques paraules, el flam és el punt de risc just entre la crema catalana, que sovint omple massa, i el iogurt natural, que fa de malalt. Això converteix el flam en el Sergio Busquets de les postres, és a dir, allò que saps que mai no falla i que mai no et decebrà, per això descobrir que n'existeix un d'envasat que clava gairebé al cent per cent el sabor, la textura i l'aroma d'un flam de la casa és una alegria immensa, ja que permet gaudir des de casa d'un plaer tan gran com era veure jugar el Barça de Guardiola amb Xavi, Iniesta i precisament Busquets a la sala de màquines.
Els artesans responsables de fer possible aquest petit somni són la bona gent dels Precuinats Safaja, una empresa que a primer cop d'ull no sembla que hagin de ser dealers del plaer però que de sobte, gairebé sense avisar, et planta el seu flam d'ou fet al bany maria i t'encisa fins a uns universos hedonistes als quals un no està acostumat a arribar en pijama, a casa, mentre espera un dijous que comenci el Polònia. Si Precuinats Safaja fa un flam 'casolà' envasat que potser és l'únic flam 'casolà' de Catalunya que pot dir-se casolà és, segurament, perquè és la mateixa gent que des de 1976 regenta el restaurant El Revolt, una masia tradicional de Sant Quirze Safaja on Jaume Pastallé hauria estat feliç i en la qual fotre's una bona botifarra amb mongetes i on menjar, és clar, un flam com Déu mana.
Per sort, des de 1991 aquell mateix flam també l'envasen i pot trobar-se a mercats, botigues de queviures i xarcuteries. Així va ser com el vaig descobrir jo i així va ser com l'altre dia un flam va fer-me tocar el cel amb els dits, perquè tal bon punt la primera cullerada va esclatar-me dins el paladar, vaig notar la fiblada suau d'una cremositat insòlita, el punt de dolçor just sorgit del caramel i la sensació, tancant els ulls, d'estar degustant molt més que unes postres que havia acabat de treure de la nevera. Creieu-me, us ho ben juro, allò que vaig menjar no era un simple flam. Era molt més que això, ja que l'altre dia, després de sopar, vaig tastar un pessic de paradís envasat en 75 grams de sabor, desig i records.