Doncs sí, avui és el dia d’explicar una anècdota de quan era menuda, menuda. No l’he explicat mai perquè, la veritat, no té gens d'importància ni gens d'interès. Però avui s’escau, ves. Quan era molt petita, el meu pare em deia "al principi de la teva vida eres com una llentia. Et vam anar cuidant, alimentant, estimant, educant i vas anar creixent fins a ser com ara, amb cames, braços, ulls i orelles. És com aquell treball de l’escola, de posar una llentia en un pot amb cotó fluix humit, que es va convertint en una planta, va creixent i es va fent forta".

Una metàfora preciosa, i molt entenedora, per explicar a una nena de quatre anys el miracle de la vida. Però el que mai no va preveure el meu pare és que m’havia provocat un desassossec (no en direm un trauma perquè no ho va ser pas). Aquell dia, a la taula amb hule gastat de la cuina, asseguda a la cadira amb les cames penjant perquè els peus no em tocaven a terra, em vaig negar a menjar el plat fumejant de llenties que tenia arran de nas. La mare em va preguntar per què no me les volia menjar si sempre m’havien agradat. I jo li vaig contestar que no volia menjar-me nens que no havien crescut perquè no els havien cuidat prou.

Els germans van esclatar a riure i el pare em va tranquil·litzar dient-me que només era un conte, una història, que tots, tots, tots els nens del món vivien en entorns confortables, feliços i cuidats, envoltats de cotó fluix com l’experiment de les llenties. I sí, el pare em va tranquil·litzar i vaig créixer creient que tots els nens i nenes teníem les mateixes oportunitats.

Fer-se gran és, també, saber que malauradament no tots tenim les mateixes oportunitats

Recordo poques coses d’aquells primers anys, però he segellat l’anècdota a la memòria perquè a casa me l’explicaven dia sí i dia també. Fer-se gran és, també, saber que malauradament no tots tenim les mateixes oportunitats i, segons com, n’hi ha que no en tenen cap, d’oportunitat. Cap oportunitat de viure amb el mínim i necessari, de viure en un entorn tranquil i condicionat per poder formar-se en coneixements, hàbits i valors. Així és el món on vivim. Per això hem de lluitar, ens hem d’organitzar, hem de treballar per aconseguir que tots els nens i joves, independentment de la seva situació, tinguin accés a una educació integral de qualitat.

Aquest escrit era el discurs que no vaig pronunciar, perquè no em va semblar que fos adequat en aquell moment, en el sopar de les "llenties solidàries" que cada any celebra la fundació Carles Blanch. El sopar té un objectiu econòmic, és clar. És una manera més de sostenir econòmicament el Centre Sant Jaume a Badalona, un espai que acompanya en la formació integral d’infants i joves amb vulnerabilitat socioeconòmica i en risc d’exclusió social. Com he dit amb el sopar s’obtenen recursos per dotar de béns i serveis el centre, però el sopar és, també, un espai de sensibilització i un espai per compartir i enfortir la comunitat que treballa en pro dels col·lectius desafavorits.

Enguany n'he estat la padrina, que no vol pas dir res, però que, per a mi, ha estat de gran importància. No per inflar el meu ego, no pas, sinó perquè m’he apropat a l’entitat, he conegut la seva tasca, he admirat la seva fortalesa i m’he meravellat de la seva feina. I, encara més, m’he emocionat de saber que la ciutadania ens mobilitzem i ens organitzem en entitats per aconseguir reduir els desequilibris socials i caminar plegats cap a un món més just i equitatiu. Perquè aquest país és farcit d’entitats que treballen per omplir els buits d’on l’administració no arriba. I aquestes entitats reben el suport de part (no pas tota) la ciutadania. Això a mi m’emociona i em fa creure que tenim present i futur.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!