Avui la majoria de la humanitat està panxa enlaire. I jo tinc una mandra infinita d’escriure aquest article, ja m’ho perdonareu estimats lectors. Després d’una setmana d’entrenament i aclimatació soc, avui, una experta practicant de les vacances. Jo no sé vosaltres, però jo necessito uns dies per oblidar-me de la feina, és com una mena de transició. Afegeix-hi la desconnexió absoluta, que en el meu cas no és una actitud, sinó que és real, atès que no tinc cobertura ni wifi. Estic passant uns dies en un indret que viu a un altre ritme, en una bombolla del temps, en un ecosistema que et retorna a la sensatesa de la vida. On es practica, sense saber-ho ni programar-ho, un estil de vida sostenible, ecològic i circular. Potser penseu que estic en una illa de la Polinèsia o a un altre racó llunyà i remot del planeta. I per la poca atenció que li donem, és un lloc exòtic avui dia, però no és ni llunyà ni remot, és a tocar de casa. Soc en una masia.
El 1911, Josep Puig i Cadafalch escrivia: “És sens dubte el problema arqueològic més difícil el refer el que fou l’habitació humana: la casa. És, per una part, l’obra menys documentada; per l’altra part, és la que retrata millor la vida real, és l’obra arquitectònica que reflecteix més bé la manera de ser del poble. Sovint en la Història de l’Arquitectura el temple és fet amb un art aristocràtic, amb un art de pocs; la casa és sempre obra de tothom, art popular, sortit de la mateixa vida; el tema de vegades és obra d’art estranger: la casa és art nacional, com sortit de la mateixa terra”.
La casa és sortida de la mateixa vida, sortida de la mateixa terra, integrant-se al paisatge sense trepitjar-lo. Una masia és un llibre d’història, geografia i antropologia. És un manual de solucions. Tot a la masia està fet a còpia de resoldre problemes. És l’obra d’enginyeria —entesa com a tecnologia derivada d’esmolar l’enginy— més acurada. Resultat de segles d’observar el medi i la natura, i adaptar-s’hi sense provocar estralls perquè la simbiosi entre l’home i l’entorn sigui profitós per ambdós i convisquin en harmonia. És l’exemple de reciprocitat més perfecte entre l’home i la terra. El propòsit de tota masia és aprofitar tots els recursos de l’entorn per assolir una vida plenament autònoma, d’autoabastiment total, basat, ara sí, en una economia circular: tot fa un servei i dels fems en neixen flors (i verdures). Una masia mitjana del segle XVIII podia abastir-se al 85% de les necessitats bàsiques dels seus habitants sense despendre de mercats externs.
Estem perdent més de la meitat de les masies del país. El que perdem és un patrimoni arquitectònic, testimoni d’una manera de ser d’un poble, és art popular i nacional, arrelat a les tradicions, a l’idioma, a la història, a la cultura, als costums, representatiu del medi on es formà. En definitiva, un patrimoni identitari
Cal viure uns dies en una masia perquè és un bany d’humilitat i una lliçó d’ecologia i sostenibilitat. Si escoltes atentament sentiràs com la masia és viva, respira, emet sons i es comunica, transmetent la vida de generacions. Lliçons d’un passat per a un futur necessàriament sostenible. Des de la Fundació Mas i Terra alerten que s’estan perdent més de la meitat de les masies del país. El que perdem és un patrimoni arquitectònic, testimoni d’una manera de ser d’un poble, és art popular i nacional, arrelat a les tradicions, a l’idioma, a la història, a la cultura, als costums, representatiu del medi on es formà. En definitiva, un patrimoni identitari.
Avui, les masies es consideren casalots en els quals no val la pena invertir-hi perquè són una ruïna, literalment i econòmicament. Generen més despeses que guanys i els hereus les reben com un llast. És evident que no s’han de recuperar per romanticisme ni nostàlgia, sinó que realment s’ha de mantenir la seva funció: llar i feina. Les masies s’han d’explotar, d’altra manera no tenen cap futur. Queda clar que la vida ha canviat, però les masies s’hi han adaptat al llarg dels segles, des de les primigènies “mansios” romanes. Imagina si s’han hagut d’adaptar als temps. Avui vivim una claríssima i preocupant crisi del sector primari, en la que la queixa principal és precisament la dificultat en la rendibilitat de l’ofici de pagès.
Les causes són diverses i aquest no és article per abordar-les, però tenint en compte que la principal ocupació de les masies és l’agricultura i la ramaderia, és de justícia esmentar-ho. El sector primari s’enfonsa i el terciari, el sector serveis és, avui, el més pròsper. No estic pas animant a transformar totes les masies en ocupacions turístiques, però sí que és cert que dedicar-se és una bona sortida i una taula de salvació. Per això m’enamora el model d’Els Casals, a Sagàs, al Berguedà, on conreen els cereals per al bestiar, que transformen en embotits a l’obrador, que venen al mercat i també serveixen a les taules del restaurant. És absolutament circular i autosuficient —de la terra i la granja a la taula— i d’on, deixa-m’ho dir, en surt la millor sobrassada del país.