He escrit un llibre titulat “Sopes”. No hi ha possibilitat d’error. No hi ha publicitat enganyosa. Objectivament, és un receptari que recopila cinquanta sopes. L’he titulat “Sopes” perquè tinc enginy de cullera i no d’estilet. Ha estat en Rafa López Rueda, sociòleg i analista polític qui, en una tertúlia distesa, ha exclamat que s’hauria d’haver titulat “Homo Sopiens”. Perquè en el meu interès a defensar la necessitat del volum, explico que si som aquí és gràcies a la sopa. Així de categòrica és la meva afirmació.
La sopa va ser el primer plat de la humanitat gràcies als quals, tot submergint carns, llavors, fulles i peixos en aigua, es van poder menjar les parts més dures i difícils dels animals caçats. A la vegada, la cocció eliminava els microorganismes dels aliments crus i, així, es millorava la seguretat alimentària i, en conseqüència, augmentava l’esperança de vida i el volum de la població. Estovar aliments en aigua és fer el veritable miracle de la multiplicació dels aliments, ja que s’atorguen nutrients i sabor a l’aigua. Un 2x1 en tota regla que ens va fer éssers solidaris. Havíem trobat la manera de nodrir els febles i els ancians sense afectar l’alimentació dels actius de la tribu: els homes caçadors i les dones procreadores. Alimentant els més grans, savis acumuladors d’experiència amb temps per a pensar, el desenvolupament de la tecnologia va anar agafant embranzida i, gràcies als ginys, els humans vam anar dominant el Planeta.
Però encara devem més millores a la sopa. Com diu en Toni Massanés, nosaltres no mengem arròs, mengem paella. El nostre organisme no està preparat, com és el cas de les aus, per ingerir cereals ni llegums crus. Per menjar-ne, els hem d’hidratar i estovar durant una bona estona en aigua bullent. Gràcies als bullits vam poder ser sedentaris i agricultors, independentment de si hi havia caça o fruits silvestres al nostre entorn, i això ens va permetre adaptar-nos a tots els paisatges. Més i a tot arreu, així som: colonitzadors. Corroboro, doncs, que som Sapiens gràcies a la sopa. Per tant, som Homo Sopiens. Però ves que no tornem a ser “erectus” vist com d’inhàbils i dependents ens estem tornant. Mengem sopes, sí, però cuinar-les... això ja és una altra història.
El desig de l’ésser humà és el paradís, l’Edèn: no haver-nos d’esforçar per obtenir l’aliment. Som animals caçadors, i els caçadors han d’estalviar energia. Estem programats per restar quiets les estones que no hem d’espavilar-nos a cercar el menjar. I ara estem en un moment edènic: la indústria alimentària ens fa la feina per un mòdic preu amb uns resultats organolèptics més que òptims. No cal que cuinem brous si n’hi ha al súper de molt ben resolts. ¿No cal? A parer meu, el veritable valor de la sopa radica en el fet cuinar-la. Bé, menjar-la és la seva finalitat, sí, però cuinant-ne la imbuïm d’uns valors que la validen. La sostenibilitat, per exemple. Mentre uns es mengen el rap, nosaltres comprem el cap i les espines per treure’n tot el sabor. I qui diu rap i espines, diu ossos, potes, crestes, fulles verdes de la col, parts dures dels porros o pells de ceba. La sopa és una estratègia per transformar residus en nutrients i sabor. Si la comprem, capgirem part de la seva utilitat, precisament generant residus difícils de gestionar, com són els envasos.
O l’aprofitament: tots aquells trossos de verdura que hi ha rondant per la nevera, van directes a l’olla. O, en definitiva, la cultura. Diuen que cada llengua és una visió del món. Podríem dir el mateix de les sopes. Cada llar, una sopa. Cada civilització, una manera de fer-la. La manera com les cuinem ens fa particulars, ens identifica. I quan les mengem, ens sentim a casa, som a casa. Fins i tot de lluny estant, només en olorar l’aroma que s’escola per les escales. Diu la dita que “qui menja sopes, se les sap totes”. Hem sabut arribar on som (sapiens que som sopiens) gràcies a la combinació d’intuïció i tecnologia, gràcies a la barreja de necessitat i plaer. Si perdem les sopes perdrem també aquella preciosa estampa familiar asseguda a taula al voltant d’una sopera fumejant, una reminiscència una mica atàvica, una mica tribal, i tan humana. Només els sopiens són sapiens.