Aquesta fal·lera que tenim de posar noms a les generacions no és altra cosa que la necessitat de l’ésser humà, descrita per l’antropòleg Levi-Strauss, de posar ordre en un món caòtic.

Entenem el món quan l’anomenem.

Darrerament no puc evitar pensar que els nascuts entre el 2015 i el 2025 (per acotar-la d’alguna manera en números rodons) s’haurà de batejar com ”la generació Brocco”.

Si per a la generació nascuda a la postguerra l’oli de ricí era un aliment fonamental per a la salut infantil; a la generació dels 60 els deslletaven amb llonganissa; la dels 70, amb bastons de forner, fa temps que observo que la pràctica habitual avui és introduir com a primer aliment el bròcoli. I aquesta pràctica és comú a tot el món perquè les XXSS ens han facilitat conèixer el mètode, ens han ensenyat com fer-ho i quins són els aliments apropiats: seure un nen en una trona, disposar trossos de bròcoli simplement escaldats i deixar que el nen, que no supera els sis mesos, els trobi i intenti ingerir-los. A prop, una escombra per anar recollint tot el devessall de bocins que no entren a la boca del plançó. I sempre l’ai al cor, amatent que la criatura no s’empassi un tros massa gros i la cosa esdevingui un drama dels seriosos.

Fa temps que observo que la pràctica habitual avui és introduir com a primer aliment el bròcoli. I aquesta pràctica és comú a tot el món perquè les XXSS ens han facilitat conèixer el mètode

El mètode és comú però on vull posar el focus és en el producte: el bròcoli. Tant és que el nen tingui trets asiàtics com andins, sigui bru o gairebé albí, el post d’Instagram sigui escrit en ciríl·lic o àrab i no n’entenguem ni un borrall, la imatge és comuna: tots es deslleten amb bròcoli.

El primer contacte de la quitxalla amb el món alimentari, més enllà de la teta, és global. Tots mengen el mateix. No és pas un tema de poca importància, des de la meva perspectiva, és un tema cabdal. Un dels trets que més ens arrelen, que més ens identifiquen com a cultura, és la cuina.

La cuina té un sentit, no és pas només folklore. La cuina, permeteu-me la vehemència, és coherència i saviesa decantada per l’experiència contrastada. Mengem (o menjàvem) el que ens permet adaptar-nos al clima i el que creix al nostre voltant és conseqüència del clima de la zona.  

Mengem (o menjàvem) el que ens permet adaptar-nos al clima i el que creix al nostre voltant és conseqüència del clima de la zona

Si a Josep Pla se li atribueix la dita: “La cuina és el paisatge a la cassola” el que tenim avui són brevíssims vídeos explicatius de receptes tant culinàries com d’hàbits. Sense context. Sense història. Sense territori.

Serà la cuina, i el què mengem, una franquícia globalitzada?

Les teories de Levi-Strauss, ara sí, passaran a la història, no caldrà classificar pas res si som tots iguals.

Teniu curiositat per saber per què el bròcoli ha estat l’hortalissa guanyadora? No és una casualitat ni una moda, les claus de l’èxit de la verdura en qüestió són senzilles: té la mida ideal per a quatre persones, la venen per unitats, i no per pes, embolicada individualment (comoditat i higiene), és molt ràpida de preparar (tant el tall com la cocció), es pot coure fàcilment al microones, no fa olor durant la cocció i manté la seva textura i el seu color un cop cuita.

Potser us agradarà saber que el boom de la brassica va succeir a principis del segle XX, quan als Estats Units uns immigrants italians van portar a la maleta la verdura més apreciada del seu país. La família d’immigrants italians es deia, de cognom, Broccoli.