Espia contra espia: cuina encoberta i espionatge foodie

Spy vs. Spy és una historieta protagonitzada per dos atziacs espies estereotipics (barret, gavardina, ulleres de sol) l’un rigorosament vestit de blanc, l’altre de negre, però fora d’això pastats, bessons, gairebé simètrics i igual de calamitosos. Ambdós tenen per missió acabar l’un amb l’altre. L’efecte còmic resulta dels fracassos de tots dos agents quan els seus malèfics plans es rebel·len contra ells mateixos, de manera que els dos guanyen i perden alhora. En aquest tebeo no hi ha cap fumet ni bocadillo (curiós que, tant en català com en castellà, l'espai que recull el text en una vinyeta adopti noms gastronòmics), de manera que s’anul·la tota possibilitat de diàleg. Encara que els hi pugui semblar, no es tracta de cap sàtira en dibuixos del CatalanGate i les desconcertants acusacions d’espionatge del mateix govern espanyol, sinó d’una paròdia de les ideologies enfrontades durant la Guerra Freda publicada a les pàgines de MAD. Nota per malfiats: «MAD» no és només l’abreviatura de «los Madriles», també refereix al nom d’una degana revista nord-americana que fa befa de l’American way of life i els seus productes de consum, menjar ràpid inclòs. Les desventures dels dos espies enfrontats van néixer del plomí d’Antonio Prohías (1921-1998), un caricaturista polític cubà que s’exilià a Nova York quan Fidel Castro va acusar-lo de treballar per a la CIA. Prohías, sorneguer, signava subreptíciament les seves tires còmiques amb la seqüència del seu nom en codi Morse. «La venjança més dolça ha estat convertir l'acusació d’espionatge de Fidel sobre mi en una manera de guanyar diners», declarà el ninotaire. Després que l’autor es retirés per motius de salut, altres dibuixants han continuat la saga, estesa a videojocs i sèries d’animació, i el camp de batalla dels antagònics a l’una que idèntics espies han estat sovint els restaurants. O bé les seves explosives trampes han tingut al menjar com a esquer.

Raúl Castro, el cuiner més celebrat del grup de guerrillers, batejà la «salsitxa a l’estil guerrilla», recepta consistent a saltar una salsitxa Frankfurt tallada a rodanxes molt primes, barrejada amb tres cullerades de mel, llimona espremuda i un rajolí de rom Bacard

Cuina de guerrilla: la revolució d’Ernesto «Xef» Guevara

Acabada d’encetar la dècada dels seixanta, quan va néixer la historieta Spy vs. Spy, la progressia de tot el món penjava a les parets l’estampa heroica del Che Guevara —el famós retrat que va fer-li l’Alberto Korda—, i lloava l’inopinat èxit del grup d’estudiants mutats en guerrillers amateurs que havia aconseguit vèncer un exèrcit professional i derrocar una dictadura. Antonio Prohías, crític amb el govern dels rebels, fou titllat, no sense falta de raó, de contrarevolucionari. Però el cert és que Prohías s’havia fet cèlebre abans per les seves caricatures contràries al règim de Fulgencio Batista, dictador corrupte vinculat amb mafiosos de renom com Meyer Lansky i Lucky Luciano, fins al punt que Fidel Castro va homenatjar-lo personalment quan va prendre el poder. Així i tot, l’il·lustrador aviat va posar-se en guàrdia davant les primeres accions del líder de la revolució cubana encaminades a emmordassar la premsa i, anticipant-se a les represàlies, va fer les maletes, agafà els estris per dibuixar i va marxar als Estats Units l’any 1959, on passà gana abans que MAD no el contractés. Uns anys abans, el grup armat que desembarcà a Cuba des de Mèxic per fer la revolució (1956-1959) també n’havia passat, de gana. L’historiador i autor de llibres de viatge australià Tony Perrottet ha documentat la gesta dels guerrillers des d’una òptica sempre marginada per la Història: la cuina. Per a la redacció del llibre ¡Cuba Libre!: Che, Fidel, and the Improbable Revolution That Changed World History (Blue Rider Press, 2019), Perrottet va estudiar els diaris i cartes dels insurgents que atresora l'Oficina d'Assumptes Històrics de l'Havana. «Em va sorprendre la cuidada atenció que aquests homes van dedicar-li a escriure sobre aliments —explica l’autor a un article per a la revista Taste—. A mesura que descrivien nous ingredients i receptes tan diligentment com qualsevol autor de llibres de cuina, van crear el seu propi subgènere literari per a la posteritat, un que m'agrada considerar com la "cuina de guerrilla”». Fer rebost va ser un dels grans problemes dels rebels al començament. L'agricultura cubana es dedicava, quasi en exclusiva, a la canya de sucre. A la serralada de Sierra Maestra, on els insurrectes van amagar-se durant gairebé dos anys, no hi havia neveres. Els paisans només podien oferir-los taro: plàtan verd bullit i trinxat com puré, barrejat, amb sort, amb una mica de mantega i sal. Els guerrillers, molts d’ells joves de casa bona i acostumats a les taules de les cases bones, van haver de forçar l’enginy a fi de gaudir d’una alimentació més variada. Raúl Castro, el cuiner més celebrat del grup, batejà la «salsitxa a l’estil guerrilla», recepta consistent a saltar una salsitxa Frankfurt (que trobaven, enllaunades, a les botigues dels pobles on anaven guanyant terreny) tallada a rodanxes molt primes, barrejada amb tres cullerades de mel, llimona espremuda i un rajolí de rom Bacardi. Un altre guerriller, l’Efigenio Ameijeiras, es guanyà el respecte gastronòmic dels camarades com a recol·lector d’all silvestre, coriandre i altres plantes de marge, amb les quals dotà d’alegria les sempiternes farinetes de plàtan. Potser el plat més emblemàtic de la cuina de guerrilla és la serp rostida: «Atrapa una boa de deu peus, i després talla el cap de la serp a quatre polzades del coll. Pengeu-la d'una branca per drenar la sang, i en acabat traieu-li la pell i l'intestí. Els trossos de sis polzades poden rostir-se en pals com núvols de sucre o arrebossats i fregits a la paella». Tot i la proximitat fonètica entre el mot «xef» i el sobrenom «El Che», recullen els diaris que els companys de lluita no deixaven que Ernesto Guevara s’apropés a la cuina del campament des que, el metge transmutat en revolucionari, va intentar fer un asado, com els que havia vist fer (i només vist) a la seva llar, allà a l’Argentina, amb la vaca escanyolida que va comprar-li a un camperol. Algunes de les breus carns de l’animal quedaren crues, i d’altres totalment carbonitzades. L'endemà, les restes estaven plenes de cucs, però els guerrillers se les van haver de menjar. El jove advocat Fidel Castro, fill d’humils immigrants gallecs que havien fet fortuna a l’illa, a propòsit d'això, era el que més patia els rigors culinaris de la revolució i, tan aviat com Batista va fugir (per acabar els seus dies a la Marbella de Franco, donant-se la gran vida amb la immensa fortuna que s’endugué de l’illa), oblidà la cuina de guerrilla per tornar a la bona taula, el vi i els cigars.

Les sigles «CIA» (Central Intelligence Agency), el servei d’intel·ligència del govern dels EUA, coincideixin amb les de la «CIA» (The Culinary Institute of America), la principal institució nord-americana centrada en l’educació en les Arts Culinàries i en les Arts de la Fleca i Pastisseria.

Espies, corbates negres i pastissos de mango: històries i receptes de la CIA

La Cuba postrevolucionària va intentar primer apropar-se als Estats Units, ja que aquests havien retirat el suport a Batista l’any 1958 (un suport que s’havia materialitzat en armes com el napalm o el telèfon d’or massís que la companyia telefònica multinacional ITT Corporation va regalar-li al dictador, en agraïment per l’augment que Batista va concedir a la tarifa telefònica dels cubans a instàncies del govern estatunidenc, i que avui s’exposa al Museu de la Revolució, a l’Havana, com a símbol de la corrupció del règim anterior). Però l’absoluta indiferència, quan no l’obert rebuig, de la superpotència cap a les aspiracions cubanes d’una vida digna, sumades a la por que Cuba fos el primer país del bloc soviètic a Amèrica, van decantar la balança cap al suport de l’URSS i la consegüent penetració d’espies del KGB. Seguint la dialèctica historiada de Spy vs. Spy, l’altra cara de l’espionatge —entre les files dels quals, segons Fidel, es trobava l’Antonio Prohías, el seu dibuixant— era, evidentment, la CIA. D’entrada, dues coses criden fortament l’atenció d’aquest golut articulista, sempre àvid de trobar concomitàncies gastronòmiques: 1) que les sigles «CIA» (Central Intelligence Agency), el servei d’intel·ligència del govern dels EUA, coincideixin amb les de la «CIA» (The Culinary Institute of America), la principal institució nord-americana centrada en l’educació en les Arts Culinàries i en les Arts de la Fleca i Pastisseria. I, 2) que la primera operació encoberta d'importància de la CIA a l’Amèrica llatina fos l'Operació PBSUCESS, que desembocaria en el cop d'estat a Guatemala, l’any 1954, contra el govern democràtic de Jacobo Arbenz Guzmán, a causa dels perjudicis soferts per la United Fruit Company (la multinacional estatunidenca dedicada al comerç de fruites tropicals que posà en voga el terme pejoratiu «república bananera») a causa de la reforma agrària promulgada per l’autoritat local. Després de fer una mica de recerca, servidor de vostès també ha trobat un llibre que dóna compte que els homes de negre que fan caure governs democràtics per instaurar sanguinàries dictadures també aprecien la bona taula. A Spies, Black Ties, & Mango Pies: Stories and Recipes from CIA Families All over the World (Community Communications Corp, 1997) diferents agents del servei d’intel·ligència expliquen les seves aventures culinàries arreu del món a través de fascinants històries d’espionatge i més de 160 receptes, que bategen amb noms com ara «Curry in the Rain», «Top Secret Soup» o el pastís bananer «Mango Pie». Espia contra espia, cuina de guerrilla contra cuina encoberta, Xef Guevara contra JFK Chicken i que s’ennuegui la «Gola Profunda» dels implicats en el Watergate, el CatalanGate, el Caso Pegasus i altres escàndols polítics venidors.