Toni Sala: "Quan vaig tenir la filla vaig saber que no em suïcidaria"

M'he trobat amb en Toni Sala a la Setmana del Llibre en català, on l'autor ha baixat per celebrar la publicació de la seva última novel·la Escenaris. Li ha costat anys, escriure-la, i és la tercera obra que tanca la trilogia de les novel·les Els nois i Persecució. Li dic que s'ha superat, en aquesta obra, que ha apujat encara més de nivell. M'ho agraeix, "això és el millor que poden dir-li a un escriptor". Quan engego la càmera, l'enxampo que fa tota una teoria sobre la relació entre l'Empordà i la literatura, a propòsit d'un escrit que vaig fer sobre el tema. Aquesta relació, m'explica Sala, a parer seu s'acaba a Tossa, "pobres", i també mor a mesura que t'acostes al Cap de Creus, "perquè allò ja no és l'Empordà, és una altra cosa, i només has de tenir ulls per veure-ho. 

No he tingut temps d’acabar Escenaris, però ho faré. M’ha agradat molt.

 No són llibres per a... Bé vull dir que els llibres si no s'acaben tampoc... no és cap... 

Només em falten 60 pàgines, em sap greu.

T'ho dic seriosament: amb els escriptors bons no necessites arribar al final, de vegades precisament perquè són bons no arribes al final. Quedes ja com saturat de tanta intensitat, no?

És Toni Sala, qui parla a través dels discursos dels personatges? 

 No, no, jo més aviat et diria que tot el contrari, eh? Que el que intenta en Toni Sala és desaparèixer del mig. El que més em costa com a autor és desaparèixer. Em penso que això és el que venia a dir Carner amb altres paraules, quan deia que tot el mèrit de la seva obra era el llenguatge. Jo no diria res, és l'idioma no? És deixar parlar, jo deixo parlar. No tinc la impressió que jo m'hagi d'implicar en cap dels personatges ni que ells diguin el que jo diria també. De vegades coincidim, però de vegades no.

 Ofereixes diferents visions sobre les coses. En la qüestió catalana tenim el Molles i la seva dona, que són una miqueta les dues visions després del procés, l’insurreccionalisme o l’acceptació de la derrota. 

Em surten aquests personatges i diuen aquestes coses. No ho sé, suposo que són personatges que existeixen, no? Que si ambientes la novel·la aquests últims anys aquí a Catalunya, doncs inevitablement et trobaràs aquest personal. En un altre moment te'n trobaries uns altres. En temps del franquisme et devies trobar els clandestins i els que no. 

Detecto una urgència per imprimir la història recent i ser la veu d’un poble. És així?

Buf, però altra vegada jo aquí no hi tinc res a veure. La literatura no és que hagi de ser la veu d’un poble, és que ho és. I no perquè parli del moment actual, del moment en què l'escriptor escriu. Pots escriure sobre qualsevol cosa, en qualsevol lloc qualsevol moment, però inevitablement estàs escrivint tu, un individu que d'alguna manera, encara que no vulgui, es troba immers en les palpitacions del moment, que diuen. Això és inevitable. Però no crec que sigui ni tan sols la funció de la literatura això, sinó que aquest és el material amb què la literatura juga –és inevitable. 

Tenim la mort d'Escenaris, que és nuclear, tenim la mort de Persecució, que és un assassinat, i després tenim l'últim cercle, que és la mort accidental d'Els nois.  La qüestió de la mort sempre va lligada amb la tragèdia. Les tragèdies gregues clàssiques també eren trilogies

Els nois, Persecució, Escenaris: aquesta és la trilogia de novel·les. Quin és l’eix que les uneix?

És la trilogia de la mort. Hi ha gent que diu del mal, jo dic no, és de la mort. Els nois és un accident de cotxe on moren dos germans, que també és molt alegre. I la mort, per tant, és una mort accidental, és exterior, que de cop arriba un déu i maten aquests pobres nois. Persecució... És un assassinat i, per tant, és una mort ja absolutament intencional, intencionada. A Escenaris surt una mort encara més essencial, més... nuclear. De fet, són com cercles concèntrics. Tenim la mort d'Escenaris, que és nuclear, tenim la mort de persecució que és un assassinat, i després tenim l'últim cercle, que és la mort accidental d'Els nois.  La qüestió de la mort sempre va lligada amb la tragèdia. Les tragèdies gregues clàssiques també eren trilogies. I a partir d'un moment donat vaig pensar: faràs una trilogia sobre la mort. 

Aquest noi, en Vadó, (que no és l’actor protagonista) arriba a una mena de paradís dels grassos com ell, que poden menjar sense aturador. Què és, aquest deliri? 

 Sí, és el país dels independents no? És a dir, és algú que troba aquesta utopia d'una societat on tu encaixis amb tots els teus defectes. Una mica això lliga amb la qüestió del procés i del postprocés. Ara hem vist aquests que ens havien de fer la independència com eren, no? Fa una mica de por, no? Quan penses que aquests són els que ens haurien hagut de manar! 

En Vadó es troba amb l’Olga, un personatge que fa el que sigui per tenir un fill, però que, en canvi, ha renunciat a l’amor de parella. Per què?

 No ho sé, em sembla coherent i possible, però no soc una dona i em costen els punts de vista femenins. A Persecució també hi havia unes quantes dones i jo sempre pensava “jo què sé, de les dones!”,  i per sort tinc una editora i no tinc un editor, i llavors ella em pot dir què li sembla. Però... Sí, és una dona conseqüent i desenganyada, o desenganyada i conseqüent és veritat, i que... Desisteix de voler una parella convencional, a més no la vol, no vol saber-ne res, però alhora sent aquesta pulsió tan natural de voler tenir fills. 

Jo ho dic als amics, veus? Ara tens un motiu per viure. No sé què és primer, oi? Si el motiu per viure o el fill, això també podria ser

Sent el deure de la continuïtat, no?

Segur, sí. La maternitat deu ser això, no? Perquè si no, què és? Si tu tens una visió molt desenganyada de la vida, probablement la sortida és el suïcidi. En canvi, la maternitat i la paternitat són una implicació absoluta el món. Jo sempre ho penso. Jo tinc una filla. En el moment que vaig tenir la filla vaig saber que no em suïcidaria. Això és com un salvavides. Jo ho dic als amics, veus? Ara tens un motiu per viure. No ho sé, clar, no sé què és primer, oi? Si el motiu per viure o el fill, això també podria ser. Però és una... Tu tens fills? No?

Qui no té fills és el protagonista, l’actor. 

Tenia clar que seria un actor perquè això em permetia fer una lectura dels textos des de fora. De fet, pensava que Escenaris seria un llibre de monòlegs, però després les coses es van anar complicant. L'actor és un actor, o sigui, és un artista, és algú que... Que ha renunciat a totes aquestes coses, entre les quals la paternitat, per dedicar-se estrictament a fer sèries barates. Fins que hi ha un dia que es desperta i torna a fer teatre, però en realitat és una mena d'hedonista cultural, que és el que en general predomina, al món.

Què és, un hedonista cultural? 

Ara m'ho acabo d'inventar, però vull dir algú que té una relació molt superficial amb la cultura, una relació purament de satisfacció. Llegeix que seràs més feliç, o ves el cine que et divertiràs. Això és el que normalment es promou. Quan era jove hi havia un diari que tenia una secció que es deia Cultura i espectacles. No era de cultura, sinó de totes coses, com si anessin juntes, i moltes vegades es confon què és una cosa i què és l'altra.

Com que la cultura és igual a llibertat, és igual a anar en contra del poder. I el polític per definició és anticultural

El que sí que hi ha és el ministeri de cultura i esports. Els polítics sempre estan a primera línia de la cultura, als teatres, a les fires de llibre com aquesta. Per què? 

Crec que els polítics tenen molta por de la cultura. Molta Perquè d'alguna manera la cultura... Ara em poso molt seriós, eh? Bé. Com que la cultura és igual a llibertat, és igual a anar en contra del poder. I el polític per definició és anticultural. El que passa és que ha de dissimular i intentar anar d'allò, però la seva funció és contrària a la cultura. Després hi ha qui té una mínima dignitat, però normalment els polítics són molt ignorants i tenen molta por, la por que produeix la ignorància de saber que… Jo m'hi trobo molt amb els polítics, que penso: jo a tu et puc entendre, però és difícil que tu m'entenguis a mi. I això és una cosa que sembla molt petulant, ja ho sé. I també sé que tinc hores de perdre, eh? Vull dir, guanyarà ell, sempre. Però crec que moltes vegades hi ha una desconfiança total per part d'aquests polítics que és por. Però no t'ho diran, evidentment. Al contrari, sortiran de la fira amb el llibre. Però en realitat la que grates una mica te n’adonaràs.  Jo m'he trobat cada cas, amb alcaldes d'uns nivells baixíssims. Perquè no he tractat polítics més amunt però vaja. El nivell és terrible, és espantós. Però parlar malament dels polítics tampoc té gaire mèrit. 

Per què són notablement grassos, tant l’Olga com en Vadó?

Ho hauríem d'anar a mirar al subconscient, això. A la primera novel·la que vaig escriure també hi sortia un personatge molt gras; m’ho va fer notar un amic. Segur que hi té a veure el fet de sentir-se diferent en un món que dicta que has de ser d'una manera i et trobes que inevitablement, encara que no vulguis, ets d’una altra. Em puc imaginar el seu conflicte amb el cos, i m’interessa molt en cos amb relació a la literatura. Aquests dos personatges tenen una relació que ha de ser... Que ha de ser també molt desenganyada amb la seva pròpia matèria. El cos és molt important, per a l'escriptor. 

Durant milers d’anys hem pensat que el que defineix l'home són la raó i el cap, però al final resultarà que el més propi dels humans és el cos

Sembla que ser escriptor és una feina molt estàtica, en la qual el cos no hauria de ser important. L’actor protagonista també ho diu. Per què és, important, el cos? 

 Hi ha una cosa molt interessant amb això, que és la qüestió de la intel·ligència artificial. La intel·ligència artificial d'aquí a quatre dies farà els llibres millor que nosaltres. No sé a quin país volien posar un ministre que fos una intel·ligència artificial, perquè representa que és més incorruptible. Les qüestions mentals, els processos mentals, això la IA ja ho fa. Durant milers d’anys hem pensat que el que defineix l'home és la raó i és el cap, però al final resultarà que el més propi dels humans és el cos. I no ho sé, no ho tinc gaire pensat, però amb la literatura el cos és essencial. Amb la literatura i amb la persona, vaja, perquè si et treuen el cos t'han matat. 

 El discurs que fa l’Olga en contra de la bellesa i el benestar “estèrils” també em lliga amb el cos, no? Tot aquest benestar i bellesa de què serveix, si no pots tenir fills?

 Sí, és com un contradictori, no? Com més guapos menys fills. Però al capdavall som animals, o sigui, ens guiem per la bellesa també per una funció pràctica. Això queda molt nazi, però si ens guiem per la bellesa és per una pulsió de reproducció. Potser no, potser la finalitat de la bellesa no és la reproducció. Tornem amb això de l'hedonisme, no? En el fons estem parlant també de responsabilitats. Quina és la teva responsabilitat davant del món, davant de la teva cultura, davant del teu cos, fins i tot? O assumeixes aquesta responsabilitat o no l'assumeixes. I la maternitat també forma part del cos, també. 

Potser la literatura és la victòria dels perdedors [...] i la derrota dels que guanyen és la literatura

En Vadó no es fa responsable de res, que en certa manera sembla que suri per la vida.

Hi estic d’acord, sí. A mi m'agrada, molt, en Vadó. Estic com una mica flipat amb ell. Té com una puresa infantil precisament per això. Responsabilitzar-se, que vol dir fer-se adult, també vol dir corrompre's. Perquè quan tu et responsabilitzes d’algunes coses també veus que no et pots responsabilitzar de totes, que tot té un límit. Però en Vadó no ho veu així, és com un perdedor infantil, molt pur. 

No hi ha literatura sense perdedors.

Potser la literatura és de perdedors, potser la literatura és la victòria dels perdedors. Potser és això, no? La victòria dels perdedors. I la derrota dels que guanyen és la literatura, i aquí tornem a allò que et deia sobre els polítics no, que tenen el poder terrenal, matar-te posar-te a la presó. Però hi ha alguna cosa més enllà d'això, no? Ens convé pensar que sí, perquè si no també estem bastant perduts. 

Què llegeixes? 

Això és secret. És com entrar a la sala de màquines d'un escriptor. Quan vaig anar a la Fundació Pla, el primer que vaig fer era dir-los deixeu-me veure la biblioteca que tenen tots els llibres d'en Pla, a veure què tenia. I sobretot agafar els llibres i mirar a veure si tenia coses apuntades o què d'això. I no va funcionar. Vull dir que no em va descobrir res de nou. Què llegeixo? No ho sé, coses clàssiques sobretot, i coses que m'agradin, no ho sé. Llegeixo moltes coses molt diferents depenent de circumstàncies però en general els llibres diguem, que es continuen editant després de 50 anys de la mort de l'autor, aquests són els que jo llegeixo.

Pla, Rodoreda i Carner són els tres principals del segle XX, per mi

Te’n rius una mica, de Pla. Pot ser?

Ah sí? Bé, faig algun joc de paraules en algun moment, però en Pla… un respecte, per en Pla! Pensa que jo visc com a 10-15 quilòmetres del mas Pla i de vegades sembla que arriba, que m'espanta i tot, penso, no vagis cap a Palamós, queda't per aquí perquè fa mitja por, aquell home. No, no. Pla, Rodoreda i Carner són els tres principals del segle XX, per mi. O sigui, no tinc res a dir, que a tots els respectes ja ens ha fet un gran favor, en Pla. Si no fos per ell segurament el país seria diferent, no? Jo de vegades en dic la gran enciclopèdia planiana de l'obra completa. Perquè vas a l'índex i et surt tothom, i és un punt de vista, i és un home que va... aquest sí que va dedicar-hi cos i ànima a l'escriptura en català. I és molt intel·ligent, en Pla, i té també això que de vegades jo intento amb els personatges, que els faig xerrar sense aturador fins que dius hòstia calla d'una vegada. En Pla també ho fa, de vegades dius bé, però què m'estàs explicant aquí? Pàgines i pàgines que no van enlloc, no? Però forma part del... De la literatura. La literatura és això, és una gran biblioteca amb milions de pàgines o de llibres que no llegiràs mai, i algunes que sí. I de persones que no callen ni un moment. Per això et deia al començament que no cal arribar al final de certs llibres, perquè una vegada has captat la veu d'en Pla o de la Rodoreda, l'agafis per on te l'agafis, sempre és la mateixa textura. I arribar a donar una textura és el que crec que pots aconseguir fent literatura. És el màxim que pots aconseguir.