Dilluns passat la foscor hi va ser de dia i, per a moltes i molts, fins ben entrada la nit; però des del migdia l’apagada ens va fer anar a les palpentes en pràcticament totes les nostres habituds quotidianes, fins al punt de paralitzar la vida individual i comunitària del país.
Les feines de la majoria es van aturar, els desplaçaments es van veure interromputs, ja fos perquè depenien del metro, del tren o d’un ascensor; arribar a casa o sortir de casa, per a moltes i molts, va ser impossible i, fins i tot, menjar calent. Les altres vies de comunicació també van quedar interrompudes i parlar amb els que volies no era possible, si no eres amb elles i ells.
Tot això ja va ser prou desconcertant per haver-hi d’afegir la manca d’informació; tant per la impossibilitat de connectar amb les emissions, bàsicament de ràdio, com pel poc coneixement que hi transitava. L’endemà, i fins avui, encara continuem a les fosques perquè no sabem què ha passat, tot i que hem avançat: sabem ja que moltes de les coses que es van dir i s’han dit no són certes. Em costarà oblidar els que van pujar al carro de l’augment de les temperatures i altres causalitats dins del marc de l’ordre de pensament establert en l’actualitat.
El nostre estil de vida i el sosteniment de les nostres relacions socials depenen d’un endoll
Diuen que la investigació serà llarga —no ho acabo d’entendre—, però necessitem que estigui ben feta i que hi hagi transparència; perquè amb tants —ja ho va dir la ministra— interessos pel mig serà molt difícil que la ciutadania no paguem —això ho dic jo— els plats trencats dues vegades.
Sense descartar cap hipòtesi —o altrament dit, via d’investigació—, cal aclarir, sigui quina sigui la causa, també quanta incompetència, feina mal feta i/o feina per fer han contribuït a l’apagada i a la dificultat de restabliment del sistema. L’espanyol és un país de grans anuncis i, per tant, d’inauguracions, però de poca o mala execució, i de menys inversió en el manteniment de les coses; o sigui, infraestructures de tota mena i manera.
És important per moltes raons, també perquè dilluns de la setmana passada ens va quedar clar que el nostre estil de vida i el sosteniment de les nostres relacions socials depenen d’un endoll. Ara bé, més enllà del mateix dia i potser unes hores més de reflexió sobre com vivim i de què depenem, no sembla pas que estiguem massa per testejar el sistema i pensar-ne alternatives. Hem optat per tirar endavant encara amb més energia per aprofitar que tornem a estar endollats i no sé si sabrem aprofitar l’avinentesa per guanyar en autonomia personal. L’estil de vida ens té ben atrapats i atrapades i, per això també, ja hi ha qui ha fet els comptes i conclou que no s’ha perdut pas tant!