Avui és el gran dia: dia d’eleccions municipals. Els candidats estan neguitosos, segur, deuen tenir un nus a l’estómac.

🔴 Eleccions Municipals 2023 i Autonòmiques, DIRECTE | ÚLTIMA HORA
 

No sé del cert quines menges agraden més als candidats i candidates a l’Alcaldia de Barcelona. O de quines abominen. Tampoc no sé si són al·lèrgics a algun producte o intolerants al gluten.  Ni conec el detall de les seves predileccions gastronòmiques. Si cuinen (o no) a casa; si estan acostumats a dinar o a sopar a fora, en un restaurant; si són més de dolços que de salats, si mengen amb la taula acuradament parada... O d’una esgarrapada. 

Aquest no és un article documentat, doncs, però sí que faré servir les eines que tinc a l’abast, les de la cuina, per parlar d’eleccions i de política. Jugarem a imaginar què cuinaria per a cada candidat, amb el risc, és clar, que justament pensi en un plat que no li satisfà gens. Però no se l’haurà de menjar o, en tot cas, no és obligatori. 

Jugarem a imaginar què cuinaria per a cada candidat, amb el risc, és clar, que justament pensi en un plat que no li satisfà gens

En Xavier Trias està disposat a fer-ho junts. Em decantaria, doncs, per un arròs o un rossejat de fideus. Que algú comencés tallant la ceba i que un altre l’ajudés amb el sofregit. Potser hi afegiríem un parell de pebrots, amb la idea de capgirar les enquestes, i un pensament de tomàquet ratllat, això va a gustos. Fem-ho junts. Uns de més enllà farien el brou de peix de roca, que anés bullint, i després encara quedaria perlar l’arròs o rossejar els fideus i abocar-hi el fumet, mentre fem un vermut  perquè les distintes ànimes de Junts estiguessin juntes, una estona de companyonia sense esbatussar-se. 

A l’Ada Colau, que vol obrir camí, li faria uns canelons. I em preguntareu per què. Doncs perquè els canelons són una combinació de pasta i de farsa. Per un costat, l’aparença similar entre totes ells, l’exterior arrodonit i comú; per un altre, l’interior, que és un barrija-barreja d’ingredients i un campi qui pugui. Per no parlar de la beixamel, que a vegades ho emmascara tot. I el gratinat, que fa que surtin els colors de tota mena. 

A en Xavier Trias, que està disposat a fer-ho junts, li faria un arròs o un rossejat de fideus

Per a “l’alcalde de tothom”, l’Ernest Maragall, em reservo el fricandó, perquè és un plat on la carn, si el fem bé, queda tova i es pot menjar sense dificultats. I amb bolets, és clar, que li donen gust i que funcionen com a satèl·lits de la llata enfarinada. No sé gaire si capteu la metàfora i, de fet, no sé si n’hi ha cap, però ves: a en Maragall, el veig sucant pa a la salsa. 

I en Jaume Collboni, un mar i muntanya, posem-hi un pollastre amb escamarlans, perquè quan parla no sabem si és que ha estat molt temps a l’ajuntament (quan comenta les coses bones que s’han fet) o si es presenta com un partit de l’oposició (que vol arreglar els desperfectes). Aquesta doble cara, aquesta combinació a vegades estrafolària, s’assembla a la bestiesa que és combinar au i marisc, un equilibri arriscat, que, si surt bé, doncs mira: funciona de meravella. 

A l’Ada Colau li faria uns canelons, perquè són una combinació de pasta i de farsa

I així (sucant pa, bufant, mossegant, llepant, cremant-se la llengua) aniran paint els resultats amb rotets i flatulències, però alleugerits que s’hagi acabat la campanya, que prou gripaus s’han hagut d’empassar a aquestes alçades. 

És l’hora de la cerveseta, amics.