Hi ha begudes estranyes, com el Cynar de carxofes, i n'hi ha que haurien de ser la mar de normals en un país de raïm com el nostre, però que, en canvi, fan sentir estrany a qui les beu. És el que passa amb el brandi, un destil·lat de vi que només es beu en dos contextos diametralment oposats: te'n pots demanar una humil copeta d'euro i mig en un bar de tota la vida o te'n pots demanar un còctel en algun local barceloní de moda on qualsevol copa no baixa de quinze euros. No hi ha terme mitjà: carlinada o avantguarda postmoderna. Preguntar si tenen brandi en qualsevol altre entorn és francament una missió impossible, ja que mai no hi ha brandi a les barres de concerts de Festa Major, ni a les festes de Cap d'Any a casa algun amic, ni a qualsevol casament amb barra lliure on a ningú li passa pel cap demanar, què sé jo, un Mascaró amb Coca-Cola.
A diferència de la ginebra, el whisky, el rom o el vodka, el brandi no juga a la lliga dels destil·lats que cada cap de setmana encenen l'ànima dels que s'aferren a un got de tub per fer més elèctrica la nit. Per això, segurament, mig món pensa que és més aviat cosa d'homes feréstecs amb les mans grosses que beuen Soberano després del cafè mentre juguen al dòmino i l'altra meitat pensa que és cosa d'esnobs que van a locals sofisticats del Born per beure còctels d'autor amb noms que són de tot menys explicatius. Entremig, per sort, uns quants hem descobert recentment que la marca de brandi més prestigiosa de Catalunya no només ha creat el primer brandi cristal·lí de la història, Torres Alta Luz, sinó que és el brandi perfecte per crear un cubata refrescant, popular i fàcil de fer, que és com han de ser els cubates. Us ho explico.
Una lluminosa alternativa al gintònic
Començaré pel principi. Fa uns quants mesos vaig tenir la sort de visitar la Brandy House de Torres a Sant Martí Sarroca i vaig conèixer Javier Reynoso, el Global Brand Ambassador de Torres Brandy, un argentí magnífic que va explicar-me la importància dels àngels en l'elaboració del brandi. Mesos més tard, abans de Nadal i per sorpresa meva, vaig rebre un obsequi seu: una ampolla de Torres Alta Luz, que a diferència de tots els altres brandis, és transparent. Al paquet, dins una carta escrita a mà, ell em desitjava bones festes i m'explicava que era un brandi diferent, ja que era blanc. Ràpidament vaig tastar-lo, però no em va fer el pes. L'endemà vaig tornar-ho a intentar, però tampoc. Me'l servia en una copeta, sol i a temperatura ambient, igual com feia amb el didalet de Torres 20 que sempre m'acompanya quan començo a escriure un article. L'Alta Luz era més suau i sedós, fins i tot el notava lleugerament afruitat, per això vaig pensar que el problema devia ser meu: potser m'havia acostumat al brandi de sempre, el que té subtils notes de roure i em deixa la llengua envellutada just quan busco l'adjectiu correcte per cloure una oració.
Setmanes després vaig coincidir amb en Javier al sopar del Torres Brandy Zero Challenge, la competició global de projectes de bars sostenibles que va celebrar la gran final a Barcelona el dijous 30 de març i que va guardonar el Paradiso Cocktail Bar de Barcelona com a bar més sostenible, valorant sobretot el Paradiso Zero Waste Lab i la seva proposta d’eco-còctel. Tot anava bé fins que ell va preguntar-me què m'havia semblat l'Alta Luz i gairebé m'ennuego amb la croqueta, ja que no sabia què dir-li. Per desviar l'atenció, vaig dir-li que n'havia begut una copa mentre mirava la final del Mundial, cosa que va permetre'm gastar vint minuts de conversa parlant de futbol, però vaig cometre l'error de comentar l'aturada providencial del Dibu Martínez a l'últim minut de la pròrroga i ell va confessar-me, en el seu català transatlàntic, que just en aquell moment del partit va veure clar que Argentina guanyaria. "Va ser com veure la llum de cop", va dir-me. "Per cert, parlant de llum, no m'has dit encara què va semblar-te l'Alta Luz", va reblar. Absolutament trencat, vaig trobar la manera de respondre sense espifiar-la: "no m'apassiona, Javier, però deu ser perquè jo no el sé beure". En efecte, no el sabia beure. Segons ell mateix va explicar-me, rient, l'Alta Luz està pensat per gaudir-lo fresc i amb gel, no pas amb una copeta ampla d'aquelles que tenen una ratlla vermella i que als bars de poble sempre sustenta a la mà algun parroquià que demana "unes gotes" de conyac amb el cafè.
L'antídot contra el mal branding del brandi
Aquella conversa amb el Javier va ser com il·luminar-se de cop, sens dubte, sobretot quan ell mateix va preparar-me un còctel d'Alta Luz que des d'aquell dia he preparat insistentment a tots els amics que darrerament han vingut a sopar a casa. És fàcil: en un got alt i ample, col·locar-hi el gel, abocar-hi 50ml de Torres Alta Luz i després completar amb aigua carbonatada de llimona, és a dir, Sprite o 7up. Ah, és clar, i afegir-hi una rodanxa de llima o llimona, el que els entesos denominen twist. "Això no només és un cubata excel·lent, Javier!", vaig dir-li, "sinó que és l'antídot perfecte contra el mal branding del brandi", atès que una de les meves obsessions a la vida és preguntar-me per què collons el brandi, també mal anomenat conyac -el conyac és un tipus de brandi, concretament el brandi que fan a la regió francesa de Cognac-, té tan poca fama entre la gent jove. Seria possible fer-lo amb tònica? I amb soda? I amb Vichy? Després d'haver provat les tres opcions, ja us ben asseguro que el Javier tenia raó quan vaig fer-li la pregunta a ell: Sprite o 7up, sempre. El motiu és simple: són begudes aromatitzades, cítriques i amb una quantitat concreta de sucre que marida meravellosament bé amb aquest brandi.
L'ampolla d'Alta Luz que vaig rebre a casa per Nadal ja s'ha acabat, de tants combinats amb Sprite o 7up que he fet en les últimes setmanes. Tothom que n'ha tastat un ha coincidit en tres coses: que és boníssim, que el brandi mola més del que recordaven i que aquest cubata només triomfarà si algú el bateja amb un nom, cosa la mar de lògica. L'únic precedent exitós de combinat de brandi és el 'lumumba', una cosa estranyíssima basada en Cacaolat mesclat amb conyac que als anys setanta, segons la meva mare, ho petava al Bocaccio de torn. Es deia així pel simple fet que era de color marró i que un dels homes negres més famosos del moment era el guerriller congoleny Patrice Lumumba, líder de la independència del Congo. Sabent que l'Alta Luz és cristal·lí, el cubata en qüestió es podria anomenar Chihuly en honor a l'escultor més famós de tots els temps en l'art de treballar amb el vidre bufat, però el nom és massa complex i reclama uns nivells de viquipedisme massa alts.
També podria dir-se Diderot, per allò de la relació entre el nom del brandi i la Il·lustració com a període de més alta llum en tota la història d'Occident. Si de llum es tracta, potser un bon naming seria Brandi flaix, o Flash brandy, en anglès. La veritat, però, és que un servidor sempre és partidari d'escombrar cap a casa, per això, sabent que el brandi en qüestió està elaborat al Penedès, crec que s'hauria de dir Mir Geribert, el mític príncep d'Olèrdola que al segle XI va revoltar-se contra Ramon Berenguer I i que per a tots els penedesencs és un Lumumba particular. No enganyo a ningú si dic que fantasiejo amb la possibilitat d'anar a la Festa Major Alternativa de Vilafranca d'enguany, demanar un Mir Geribert a la barra i que em serveixin un brandi amb 7up en got de plàstic. Com que sé que possiblement això no passarà, però, de moment em conformo amb una cosa molt més realista i simple. O més ben dit, dues. La primera, que algun dia l'Institut d'Estudis Catalans accepti d'una punyetera vegada cubata com a paraula per definir els combinats. La segona, que els bàrmans de mig món s'il·luminin d'una vegada per totes, mai més ben dit, i s'adonin del mateix que jo vaig adonar-me fa poc: que existeix un combinat tan ben parit que fins i tot a mi, que seria capaç de posar-li Seagram's al meu gos, m'ha fet abandonar la fidel militància del gintònic per abraçar la del brandi cristal·lí, un cubata transparent per fora però ple de llum per dins.