Tot comença quan en plena visita a la sala de botes, de sobte, Javier Reynoso ens explica que no estem sols. Que allà dins, en aquell espai mut i silenciós ple de bocois de roure americà i francès, hi ha algú més a part de nosaltres. Algú a qui no veiem, a qui no podem posar cara i a qui no podrem sentir mai. Ho afirma en un català magnífic que denota l'accent del seu Buenos Aires natal, però on molts podrien pensar que es tracta de l'enèsim argentí fent ús de la reputada fama de bocamolls que tenen els paisans de Messi, Reynoso, ambaixador de marca de Torres Brandy, no ens està dient cap mentida: té raó, allà dins no estem sols. Boca o River?, li pregunto. San Lorenzo, siempre, em respon mentre li dic que també és l'equip del Papa de Roma i començo a aclaparar-me de tanta connexió celestial. Perquè sí, allà dins hi ha alguna cosa que ens connecta amb algú, o més ben dit —malgrat que estigui mal dit—, amb algo. Alguna cosa llunyana, desconeguda i del més enllà. Alguna cosa creada per aquells que ens acompanyen invisiblement: els àngels.
De sobte vibra el mòbil a la butxaca i un whatsapp em trenca la màgia del moment. És la meva mare preguntant-me on soc. "Al celler de brandis de Torres, a Sant Martí Sarroca", li dic. Quan em pregunta si estic amb altres periodistes i escriptors, responc que sí, però que també estic amb els àngels. Sorpresa, em pregunta si tinc febre i afegint-me l'emoticona d'una cara somrient em diu que "ja dec anar borratxín". La veritat és que no he begut ni una gota d'alcohol, sobretot perquè és dimecres i són les onze del matí, però en gran manera perquè no me'n cal: no cal portar un puntet per comprendre que el brandi és més que una beguda i que, si es beu com toca, té capacitats curatives. No ho dic jo, sinó que ja ho pensava el metge Arnau de Vilanova, el primer català a destil·lar vi per crear una "aqua vitae" al segle XIV, molt abans que els holandesos compressin vi de la regió de Cognac, el cremessin en alambins i el conservessin durant anys en botes de roure.
Ben mirat, és una llàstima que a la porta de l'Hospital de Lleida no hi hagi cap rètol on s'expliqui que Arnau de Vilanova creia que el vi destil·lat pot ser una medicina, ja que només cal tastar-ne un glopet per adonar-se que pot curar-ho gairebé tot, sobretot l'ànima. És innegable que el brandi té alguna cosa d'alquímia, i no només perquè quan envelleix dins les botes perd un tant per cent important del seu líquid, que s'evapora com si uns éssers imaginaris se l'haguessin begut, per això d'aquest procés se'n diu "la part dels àngels". Abans que això passi, abans que el brandi sigui brandi, la destil·lació en si ja esdevé també alguna cosa màgica i misteriosa, tan intrèpida com passar per un carrer qualsevol de Vilafranca del Penedès on un rètol diu "Fàbrica d'holandes de vi", travessar el que sembla una porta normal i entrar de sobte en una altra dimensió plena de fassines destil·lant raïm fermentat. "Aquests alambins tenen més de cent anys i són un dels secrets més patrimonials de Torres", ens diu a dins Xavier Sort, el nou master distiller de la branca d'espirituosos de Família Torres i que ha agafat el relleu de Matíes Llobet, jubilat després de quaranta anys jugant-se tota la feina d'un any en les escasses setmanes que dura el procés de destil·lació del vi.
Hi pot haver alguna cosa més poètica que dedicar-te a fermentar, destil·lar i envellir un vi que gaudirà algú que no ets tu potser mig segle més tard?
Dins el meu cap, ho confesso, el master distiller és un alquimista i el brand ambassador és un druida, potser perquè sempre he entès el brandi com una beguda ancestral i molt poc contemporània en relació amb la societat globalitzada en la qual vivim, molt poc digna de tenir càrrecs amb aquests noms anglosaxons tan propis d'una sèrie com Succession: en una època frenètica, de canvis constants, de compres online perquè ho necessitem tot ara i de notícies que s'obliden al cap de trenta-sis hores perquè queden sepultades per un nou estímul que morirà sis hores més tard, hi ha un beuratge que sobreviu a contracorrent: sí, un licor característic per passar-se cinc, deu, vint o quaranta anys envellint dins una bota és un producte anacrònic, i com totes les coses anacròniques, profundament poètic. Hi pot haver alguna cosa més poètica que treballar fermentant, destil·lant i envellint un vi que algú gaudirà potser mig segle més tard? Sí, doblar l'aposta i fer-lo envellir amb el mètode de solera, que consisteix a crear fileres verticals de botes de roure americà on els vins destil·lats més joves es col·loquen a dalt de tot i els més vells, a baix. De mica en mica, cada cert temps, petites quantitats de les botes de dalt es mesclen amb les de la fila inferior fins que algun dia, potser dècades després, arriben a les fileres de baix de tot, on reposen brandis amb tant envelliment que contenen vi que va entrar al celler abans que s'inventés internet i que tot cristo pensés que l'efecte 2000 seria la fi del món.
La fi del món oficialment no va arribar, però extraoficialment potser sí que amb l'entrada al nou mil·lenni hi ha tot un món que va morir per donar pas al món d'avui on tot va tan de pressa. El brandi, si més no a casa nostra, va quedar-se ancorat al passat, segurament per això soc l'únic menor de seixanta anys que demana una copeta de Torres 10 després de fer un cafè al bar del meu poble i segurament per això, a Catalunya, és encara massa difícil veure gent bevent brandi mentre balla amb l'ampolla a la mà enmig d'un casament, tal com passa en aquella mítica escena de Melancolia de Lars von Trier. D'una banda, ara que Barcelona té la millor cocteleria del món, no estaria de més recordar que en ella alguns dels combinats més celebrats són amb brandi, potser perquè les coses que valen la pena de debò, a la vida, sobreviuen a tota mena de modes i de tendències. Fins i tot a tota classe d'apocalipsis. A la pel·lícula del director danès, quan el planeta Melancholia està a punt de col·lidir contra la Terra, la protagonista diu que no té por perquè és una nova oportunitat per connectar amb el més enllà. Nosaltres, a la vida real, tampoc tenim por si tenim brandi.
"Estic connectant amb el més enllà" és, precisament, el mateix que dic a la meva mare per WhatsApp quan després de la visita al celler tinc l'ocasió de crear el meu propi brandi mitjançant un blend de dues varietats de raïm d'anyades diferents: una parellada del 2014 i una ugni blanc del 2017. Proporció de 60% i 40%, em recomana Xavier Sort, a qui anomeno Gabriel sense que el seu rostre se sorprengui. Un brandi únic, penso, perquè l'he fet jo i perquè ara reposa dins una petita ampolla amb una etiqueta buida, encara per escriure. En Javier Reynoso, bolígraf en mà, hi apropa el nas, en destaca els aromes profunds i càlids, amb notes de vainilla, canyella i nous, em diu que és una òptima selecció i em recomana tenir l'ampolla destapada durant tres dies, a casa, per tal que l'oxigen faci la seva feina. Per tal que els àngels entrin al meu pis, vaja. Després, senzillament, escriu les varietats i les proporcions del cupatge a l'etiqueta mentre jo no puc parar de resseguir amb la punta de la llengua el petit glop que he fet de l'ampolla i que encara m'humiteja els llavis. Potser per això, quan em pregunta quin nom vull posar-li a la meva creació, no en tinc cap dubte: "El cel a la terra", li dic. Mejor más curtet, em respon. D'acord, "Melancolia", doncs, li dic convençut mentre escriu ben gran i amb lletra ben bonica a l'etiqueta sense que l'americana faci notar que sota les espatlles, a mitja esquena, hi té plegades les dues ales.