L’altre dia, el meu fill va anar a comprar tot sol per primer cop. El meu fill té quatre anys. La meva filla en té un. Jo en tinc trenta-tres, i era fent cua amb la canalla per comprar les entrades d’una pel·lícula. La pel·lícula feia 10 minuts que havia començat, i si a la cua per comprar les entrades havia de sumar-li una altra per comprar crispetes, pel cap baix perdríem 10 minuts més. La parada de crispetes era a uns 20 metres de taquilla, i amb una visual prou bona. La meva filla dormia. El meu fill duia una bufanda al coll i un bolso de Snoopy carregat de xavalla que li havia donat la besàvia. Ell encara no copsa la diferència entre una moneda i una altra, ni sap quina en té més valor ni quina menys. Això em fa pensar que el meu fill és una persona feliç; però el que penso no és el que vull dir. El que vull dir és que si enviava el meu fill a comprar crispetes, ho feia assumint que molt probablement no se’n sortiria. Tenir fills és generar una de molt intensa, però també amb totes les vulgaritats de qualsevol relació social: la major part del temps et trobaràs gestionant decepcions. La major part del temps, però, només és la major part del temps.
Una el·lipsi més tard, a la cua estant, esguardava com el meu fill anava col·locat moneda rere moneda sobre el taulell, fins que el dependent va dir prou i va fer-li a mans una paperina gegantina de crispetes. La meva filla es va despertar. Les crispetes eren de colors. El meu fill les carregaba com es carreguen les andròmines pesants d’una mudança. Jo l’esguardava amb un orgull llefiscós. Amb una joia obscena. Ben tornat, la seva germana va assaltar la paperina. No sé quan és que recomanen els nutricionistes, d'introduir blat de moro inflat en la dieta d’un infant d’un any, però la meva intuïció em deia que la llicència que ens estàvem prenent aquell dissabte era de l’alçada d’un campanar. Fos com fos, aquelles crispetes no eren meves. No les havia comprat jo. Hi tenia tanta autoritat sobre la paperina com la que hi tenia sobre les paperines dels espectadors que feien cua amb nosaltres: cap ni una. Els meus fills les endrapaven, i ho feien amb delit. A la cua, a la sala, amarats de la llum que rebotava del projector a la pantalla.
A la pel·lícula Sol a casa, una de les primeres coses que fa Macaulay Culkin quan s’adona que, efectivament, la seva família ha marxat de vacances sense ell, és posar-se a saltar damunt del llit dels pares tot menjant crispetes. Això ho sé perquè l’he vista Sol a casa, però ho recordo perquè m’ho va dir el meu veí Sergio quan el meu veí Sergio i jo teníem l’edat que té ara el meu fill. Qué bueno, cuando se pone a saltar en la cama con las palomitas. Aquest n’era el resum. Aquesta era la síntesi de cent minuts de pel·lícula. Qué bueno, cuando se pone a saltar en la cama con las palomitas. Les crispetes com a espai de resistència suprema contra el món adult. Fa sentit. Les crispetes tenen, inherentment, quelcom de subversiu. Se’t queden entre els queixals, són tot oli, fan soroll. Molt de soroll. Que en algun punt del segle XX es popularitzessin com a menja preferent en cinemes d’arreu fa palès que al cinema no s’hi va a veure una pel·lícula. El que ens diu, la fressa de les crispetes, és que al cinema s’hi va a celebrar i a posar de manifest que som vius.
Per això a un mexicà a qui es vol humiliar se li diu frijolero i a un italià a qui es vol humiliar se li diu spaghetti. Perquè som el que mengem, també i sobretot per als nostres enemics.
L’elit cultural, per menysprear una pel·lícula, fins i tot va empescar-se el terme crispetera. L’elitisme cultural és una forma de xenofòbia sublimada, perquè funcionen igual. Per això a un mexicà a qui es vol humiliar se li diu frijolero i a un italià a qui es vol humiliar se li diu spaghetti. Perquè som el que mengem, també i sobretot per als nostres enemics. És per cobrir-nos les espatlles dels nostres enemics, que anem en tribu; el meu fill, la meva filla, jo. Som una xarpa feliç i sorollosa. Rosegadors de centre comercial. Una versió millorada de la clica amb qui anava al cinema d’adolescent, però amb el mateix desig epicuri i el mateix núvol de rebombori. Llacs d’amor a tothom amb qui l’he feta grossa en un cinema, refresc de cola i crispetes salades coll avall. Llacs d’amor. Perquè com deia Charles M. Schulz, el pare del gos que el meu fill passeja en forma de bolso, l’amor és precisament això: compartir una paperina de crispetes.