Aterro al cinturó bíblic l’any 2008 amb aquell sentiment constant que sembla que vinguis d’Arbeca que t’acompanya el primer any. Tres o quatre dies abans del Thanksgiving, m’adono que alguns veïns del cul-de-sac del suburbi on jo visc passegen amunt i avall amb unes bosses de plàstic que semblen pesar un quintar i, curiosament, les deixen a casa del meu veí. El xicot que no conec i que sembla seriós, rep les bosses i ells giren cua. Imagino històries que em fan perdre la son, pensant en què pebrots hi ha dins aquelles bosses, suspicàcia a la catalana, ja sabeu de què parlo. Tinc temptacions de trucar a la porta i acostar-me al receptor de la mercaderia, oferint-li alguna llepolia catalana, per allò de val més a bones, no fos cas. El dia d’Acció de Gràcies es resol amb final feliç l’enigma de les bosses pesants. A mitja tarda arriben els nostres convidats a casa, ens venen a fer un showcooking de la fregida del gall. Comencen a desfilar estris cap al pati: l’olla, garrafes d’oli de cacauet, ganxos, cremadors i, ai las! Una bossa de plàstic amb un pes pesant que duien a coll.

Aquella nit aprenc per sempre que al sud és tradició posar el gall en salmorra dos dies abans. Altres ho fan amb el típic adobat picant i la gran majoria fan servir bosses de brossa. Els que tenen l’olla i el parament, s’ofereixen per fregir els ocells dels veïns a canvi d’algun pecan pie o d’un dels acompanyaments clàssics: el mac and cheese, els panets de blat de moro, l’ocra en vinagre, els moniatos bullits… Un fet interessant és que al país tothom menja gall dindi (al sud fregit i al nord al forn), però les espècies per adobar-lo i els acompanyaments geogràficament varien, com també ho fan els clàssics pastissos de fruita.

A Maryland, el gall dindi s’acompanya de sauerkraut, pastissets de cranc i de blat de moro. A la Nova Anglaterra, no hi pot faltar el púding fet de molasses ni l’acompanyament fet d’ostres o cloïsses amb pa, tipus stuffing. A Nova York, influenciats per l’extensa comunitat d’immigrants italians, serveixen de primer manicotti o lasanya i creps de ricotta amb salsa marinera. A Texas, el gall dindi pica que fa foc, i l’adoben amb cajun. Al Nord-est, no falta mai el famós relish de nabius amb suc de taronja, el farciment del gall amb salsitxa, i el reboníssim pastís de carbassa. A Nou Mèxic i Arizona, influenciats per la cuina llatina-americana, comencen l’àpat amb panadons de carbassa, us sonen? El gall l’adoben amb bitxo i l’acaben fregint amb oli de cacauet. Per últim, els sempre oblidats midwesterners, no seuen a la taula sense la casserole de mongetes verdes, la crema de bolets i les cebes arrebossades. Algunes regions comparteixen la influència germànica i preparen una amanida de patates amb maionesa. 

Família celebrant el Thanksgiving / Foto: Adobe Stock
Família celebrant el Thanksgiving / Foto: Adobe Stock

Observant les menges de cada regió, hauríem de poder endevinar d’on procedeix la immigració que ha deixat les seves empremtes gastronòmiques. Part de la tradició és el costum de durant l’àpat que porta al fet que, de forma més o menys organitzada, tothom doni gràcies de la manera que li sembla i a qui li sembla… De Déus i universos aquí no en falten, sobretot al sud, que si no dones les gràcies al seu Déu ja ets a la llista negra. Hi ha qui passa el dia jaient al sofà empassant-se la tradicional rua dels grans magatzems Macy’s; alguns enduts per la inèrcia de la temporada veuen un partit de futbol americà; els més belluguets, de bon matí, corren les tradicionals curses 10K, les turkey trot. Acabats de sopar, es reparteixen les sobralles en bosses Ziploc i l’endemà, dia de shopping frenètic, entre compra i compra es mengen els típics sandvitxos eixuts de l’endemà.  

Fa uns dies fent-la petar amb una pagesa, li encetava la conversa dient-li que venien dies de fer bon calaix amb els galls dindi. Aquest any no! Em diu. El cost d’engreix i la falta de personal han fet que aquest 2022 no sigui possible. Cap dels pagesos dels mercats locals veurà un cèntim. El blat de moro i el gra estan a preu de llobarro, la inflació pels núvols i, per acabar-ho d'adobar, la massacre que ha deixat la grip aviària ha fet que el preu de la lliura s’hagi enfilat un 112% (segons l’American Farm Bureau Federation). 

Galls d'Indi a les grans superficies / Foto: Adobe Stock
Galls dindi a les grans superfícies / Foto: Adobe Stock

Però qui vulgui un gall dindi no ha de patir. Sant Butterball, el gegant de les granges de criança massiva d’ocells, ha promès als ciutadans salvar l’àpat, proveint les grans superfícies amb més de 40 milions d’ocells i a molt bon preu. De fet, amb la compra mínima te’n regalen un. L’any 2014, l’empresa obtenia la certificació American Humane Certified, garant de bon cuidador. Certifiquen que els seus ocells no passen gana, ni set, ni malestar, ni dolor, ni patiment, i que poden bellugar-se lliurement en un espai “digne”, complint així els requisits de les Cinc Llibertats del Benestar Animal, les “Five Freedom of Animal Welfare”. No cal furgar massa, ni ser membre de cap organització proanimal life per adonar-se que feta la llei feta la trampa, i que portes endins de les granges del criador de galls, no hi passa res de bo. Últimament, sentim a parlar i llegim a tort i a dret sobre les conseqüències de les nostres pròpies decisions a l'hora d’escollir on comprem i què comprem. Jo hi afegeixo el com ho cuinem. Comparteixo l’opinió d’aquells que diuen que el poder de canvi d’aquestes és tan influent com el d’anar a votar. Comprant a cegues estem decidint el futur dels nostres pagesos, del nostre paisatge, de l’economia del país, o com volem que es tracti el bestiar que consumim, entre moltes d’altres qüestions vitals. Si només ens aturéssim un minut a pensar-hi, “altre gall li cantaria”, mai millor dit.