Que els catalans tenim un affair amb els bolets és cert, però amb el porc ens hi hem casat i per malament que vagin les coses ens resistim al divorci. Emigrem, ens n’allunyem, i el seguim somniant. Ja en trobem de porcs pel món, però com el nostre, no. Esperançats, voltem pels mercats, supermercats, gurmeteries, fins i tot arribem a pensar que potser en xarcuteries mexicanes hi trobarem un porc embotit a la catalana, per allò de l’herència postcolombina. Res de res, seguim somniant.
Els catalans que vivim lluny de casa, obrim grups de WhatsApp per compartir experiències, fotos dels tions, felicitar-nos la castanyada, i sovint per fer vudú col·lectiu a tots aquells que ens envien els vots a l’exterior (vots que sovint arriben tard, o es perden, sobretot quan es tracta d’eleccions catalanes). Tard o d’hora sempre arriba el comentari referent al porc: “He trobat un pernil salat al Costco, que mireu, no és allò, però…” Uns dies més tard: "Nois, heu provat el salami del Trader Joe’s? No és llonganissa, però…" D’altres desesperats pregunten si algú sap com assecar fuets a casa, i una servidora com ens fem les botifarres a ca meu perquè ja estem saturats de les mild Italian amb extra de llavors de fonoll… I així anem passant, fins que arribem de vacances a Catalunya i el primer que fem a l’aeroport és demanar un entrepà de pernil o fuet amb el tallat de benvinguda.
Carregada d’escepticisme, descobreixo l’entorn gastronòmic del meu nou poble, repasso les neveres d’embotits, sense gota d’esperança de trobar-hi res que s’assembli a un embotit català. A primera vista, veig cistelles entatxonades de salamis Italian style amanits estratègicament per poder optar al flirteig amb el paladar americà. Entremig d’aquella pila de carn sobresaturada d’espècies, descobreixo un tímid i escanyolit fuet. Sí, ho he llegit bé, diu Fuet. Només n’hi ha un pam, envasat al buit, i per adobar-ho val catorze dòlars; preu d’una festa exprés per a les papil·les gustatives, sospeso, i si fos bo? Em poso les ulleres, i res, moment coitus interruptus altra vegada. La lletra petita, que acompanya la seductora i ben pensada paraula Fuet especifica: “American-made Spanish Recipe Salami”. Quina ment més maliciosa i recaragolada la que va escollir el cognom d’aquest presumpte fuet.
Fa poc, la família Harris de Geòrgia i la família Oriol d’Espanya han fet pinya per capitalitzar aquest desig i brindar “la solució” a tots els orfes de porc, fent una picada d’ull a la FDA. Els fundadors de l’empresa Iberian Pastures van decidir transportar un ramat de porcs ibèrics des del Sud d’Espanya a reproduir-se a l’estat de Geòrgia, al més estil Hernando de Soto. D’aquesta manera es feia realitat la distribució de carn de porc ibèric als EUA i se satisfeia tots aquells assedegats del porc wagyu.
La idea de negoci de Campo Grande (comercialitzadora i distribuïdora) té una missió clara, reflectida en el seu lema publicitari: “Et portem la cultura espanyola a la porta”. Poc després de l’onada mediàtica, comencen a aparèixer articles i vídeos d’americans experts en carns que adverteixen de no caure en la temptació de comprar porc espanyol: “Si aquí tenim el famós Berkshire, un porc de carn vetada a l’alçada del millor ibèric, i a sobre, a meitat de preu!”. L’empresa ibèrica ofereix lots tancats de 2 quilos, amb diferents peces de carn preseleccionades a $170/unitat. Missió fallida, no està a l’abast de la majoria de butxaques.
Hem decidit marxar de Catalunya per emprendre vides a altres contrades i això té conseqüències. Deixem enrere el rebost català i n’hem de ser conscients. S’acaba la desesperació i l’enyorança gastronòmica el dia que acceptem que cada paisatge té els seus porcs, cada terra la seva horta i cada poble la seva cultura, aleshores ens enriquirem de cultures noves. I sempre ens quedaran els bulls i els fuets quan tornem a casa i segur que allà seran més bons. L’enyorança del porc, que patim els catalans escampats pel món es paga cara. Alguns han sabut capitalitzar-la i ho han fet sorprenentment bé.