«Les patates velles s'arruguen de pell, igual que tot cristo quan es torna vell» és una de les múltiples evidències que esgrimí La Trinca, en aquell patxanguero hit antievolucionista intitulat «La patata», per demostrar que l'ésser humà no ve del mico, sinó de la patata. És poc provable que, de nen, a Tom Wolfe el mortifiquessin, com als de la meva generació i provinença, posant-li reiteradament el casete del trio de comediants catalans durant les excursions a l’autobús escolar, abans que aquest vehicle incorporés a les finestres un propici martell per facilitar l’infantil fugida d’emergència. Amb tot, Tom Wolfe, el dandi del vestit blanc, que fou cèlebre per retractar la foscor de la societat de consum americana i anglesa a la compilació de reportatges periodístics La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop (1968), compartia el mateix rebuig a la teoria de Darwin que el grup format per Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pascual. Encara que en el seu cas ho defensava de debò, i no amb afany bufonesc. El llibre avantdit, al qual dóna títol una banda juvenil de bombejats surfistes que viuen com si els hi resultés inconcebible que cap d’ells pogués arribar mai a fer-se vell, d’altra banda, inspirà l’himne «La casa de la bomba», la cançó més coneguda dels Brighton 64, nau capitana del revival mod barceloní als anys vuitanta, que enguany bufa quaranta espelmes d’alt dels escenaris (reitero: qua-ran-ta) signant el recopilatori d’èxits Más de lo mismo (BCore, 2022), i delitant al personal amb un gran concert a la sala Upload, que tingué lloc la nit del 22 d’abril. El sotasignat va ser testimoni de l’envejable múscul que conserva la veterana banda, que va aconseguir que el públic oblidéssim l’epidèrmic destí que, tard o d’hora, ens espera a tot cristo (i a tota patata). A més, Wolfe guarda una certa connexió, ni que sigui patronímica, amb les patates Pringles. Ja ho saben, les de l’eslògan «Quan fas pop ja no hi ha stop». I de tota aquesta incontinència popera m’he proposat parlar-los avui: de La Trinca, Tom Wolfe, les patates Pringles i l’èpica juvenil de les batalles entre mods i rockers a les platges de Brighton. També dels banquets pantagruèlics que, més d’un segle enrere, celebraven altres dandis als mateixos penats.

El gomós petimetre, al final dels seus dies, va deixar de vestir-se, banyar-se i afaitar-se. De nit, en el miserable quart de la pensió on malvivia, el gran dandi arruïnat Beau Brummell organitzava simulacres dels grans sopars que havia viscut.

FOTO 2
Tom Wolfe, el dandi de blanc.

Brighton, 1816

Jordi IV del Regne Unit, ha passat a la història com un rei obès (va arribar a pesar 127 kg), capritxós, dilapidador, golafre, addicte a donar balls i sopars, faldiller compulsiu i hiperbòlic en la seva tendència a empolainar-se. Es presentava a les seves festes tot empolsat i amb els cabells arrissats, vestit de setí rosa, amb la jaqueta adornada de granadures i amb el barret saturat de lluentons. Beau Brummell, el gran dandi a qui se li atribueix la creació del vestit modern de cavaller amb corbata o mocador nuat al coll, íntim amic seu, va tractar, en va, de moderar aquesta exuberància. El monarca va tenir la feliç idea de crear un balneari a la platja, i va encarregar-li a l’arquitecte John Nash la construcció del Brighton Pavilion, creant un palau de platja fantàstic d’estil «Indi-gòtic», lliurement inspirat en el Taj Mahal, amb extravagants interiors «indis» i «xinesos». El Saló de banquets incloïa una impressionant taula on el rei oferia, als seus convidats i cortesans, àgapes que incloïen fins a setanta plats. La Gran Cuina, construïda l’any 1816, va ser una de les primeres estances, i va fer-se al costat del menjador, cosa molt revolucionària a l’època. Es tractava de la cuina més innovadora i moderna del seu temps, amb ventilació, il·luminació i aigua corrent, i el rei l’ensenyava, ufanós, als seus convidats. Jordi IV era un admirador de la cuina francesa, per la qual cosa necessitava un cuiner que apreciés treballar a la Gran Cuina i fos capaç de cuinar els pantagruèlics banquets que ell oferia. Va contractar al celebèrrim xef Marie-Antoine Carême perquè traslladés a la seva taula els dictats nutricionals d’Antoine Parmentier: l’introductor de la patata a la cuina francesa i europea. Pare de l'alta cuina francesa i xef al servei de Talleyrand, un dels més grans gastrònoms de la història, del tsar Alexandre I i del baró de Rothschild, Carême ha passat a la història de la gastronomia com a «cuiner de reis i rei dels cuiners». Particularment espectaculars eren els seus pastissos, que podien arribar a tenir dos metres d'alçada i més de mig metre de diàmetre. Però Antoine Carême també fou un dandi dels fogons, inventor de l’emmidonat barret de cuina i del modern vestit de xef. Pel que fa a l’altre home elegant de la cort, Beau Brummell, el rei va cansar-se de les seves insolències i va retirar-li el favor. El gomós petimetre, al final dels seus dies, va deixar de vestir-se, banyar-se i afaitar-se. De nit, en el miserable quart de la pensió on malvivia, organitzava simulacres dels grans sopars que havia viscut. Jordi IV, per la seva part, va morir per qüestions relacionades amb l’obesitat i la seva hiperbòlica afició a l’ampolla.

Beau Brummell, this charming man. Foto: Pinterest
Beau Brummell, this charming man. Foto: Pinterest

Definitivament, la substància més ingerida pels mods al Quadrophenia (i a la vida real) són les amfetamines. Això sí, el menú és variat: n’hi ha de blaves i de vermelles.

Brighton, 1964

«Sobre la joventut caldria dir coses més rigoroses i extenses que les que puguin cabre en els estrets límits d'un reportatge. [...] Un sociòleg suec, Gunnar Boalt, s'ha dedicat intensament a l'estudi dels problemes de la joventut actual. “La joventut —estima— és el que nosaltres hem volgut fer d'ella. Aquests nois incorregibles de què ens parlen els que tenen ments arcaiques no són sinó éssers humans que tracten per tots els mitjans de trobar la seva forma de vida, de trobar-se a si mateixos. Aquesta joventut al·lega que viu en un món molt diferent del dels seus pares i que, per tant, no poden ser iguals a ells. Lluiten contra els convencionalismes, i la primera manifestació del seu rebuig és la roba que utilitzen.” [...]. Poden establir-se cinc categories, atesa la manera de vestir de la joventut, principalment l'anglesa, que és, en aquest sentit, avançada de la moda: Mods, Estilistes, Jazzers, Rockers i «beatniks» domingueros.». El fragment és l’extracte d’un extens reportatge publicat per la revista Triunfo l’any 1965, la mateixa publicació que un any abans havia informat puntualment als espanyols sobre les batalles campals entre els elegants mods —els Beau Brummells del segle XX— i els greixosos rockers que es donaven cita a les platges d’Anglaterra, primer a Clacton (Essex) i després més al sud: Brighton, Margate, Bournemoth i Broadstairs. Els «estilistes» i els «beatniks domingueros», si no se’ls va inventar la revista, han quedat definitivament a la paperera de la història de les subcultures. Les rebolcades a la sorra entre mods i rockers, en canvi, va tornar a posar-les de moda la pel·lícula Quadrophenia (Franc Roddam, 1979. Basada en l’òpera rock homònima dels The Who), la influència de la qual determinà el nom de la banda barcelonina, fundada el 1981 pels germans Albert i Ricky Gil. Definitivament, la substància més ingerida pels mods al film (i a la vida real) són les amfetamines. Això sí, el menú és variat: n’hi ha de blaves i de vermelles. També s’inclouen un parell d’escenes a restaurants que documenten els costums gastronòmics de la joventut anglesa de classe treballadora: la primera, la d’en Jimmy, el mod protagonista, esmorzant un pie and mash (empanada de carn de vedella amb puré de patates) amb en Kevin, un vell amic d’infància que s’ha fet rocker, després de banyar-se els dos a un bany públic; i després, quan una porronada de joves abillats amb parca verda mengen fish and chips al The Beach Café, un establiment de Brighton les portes del qual continuen obertes avui dia. Phil Daniels, l’actor d’amfetamínica mirada que donà vida a en Jimmy, per cert, apareix també a una comèdia britànica, més recent, en la mateixa sendera rockera i patatòfila: Rock & Chips (John Sullivan, 2010-11).

Phil Daniels i Pete Townshend a una pie and mash shop durant un descans al rodatge. Foto: reddit.com
Phil Daniels i Pete Townshend a una pie and mash shop durant un descans al rodatge. Foto: reddit.com

Cincinnati, 1967

Gene Wolfe fou un escriptor de ciència-ficció i fantasia sense cap altra relació amb Tom Wolfe (recordem: l’autor de La casa de la bomba) que el fet de compartir cognom, professió i país d’origen. De fet, sí que tenen altra cosa en comú: cap dels dos no creia en la teoria de Darwin. No és pas una bagatel·la. Mentre Gene professava la fe catòlica, Tom es declarava ateu (així, ¿on coi situava aquest home l’origen de les espècies?, es preguntaran vostès. Per descobrir-ho, llegeixin El reino del lenguaje (Anagrama, 2016)). En qualsevol cas, avui no els hi parlaré dels recomanables llibres de Gene Wolfe, sinó de la seva faceta d’enginyer al servei de la indústria patatesca i del seu icònic bigoti, que no és altre que el que inspirà el logotip de les patates (bé, 42% patates) Pringles. Abans de dedicar-se plenament a la descripció escrita de mons futurs on màgia i ciència són la mateixa cosa, Wolfe va treballar a la multinacional, amb seu a Cincinnati, Proctor & Gamble com a part de l’equip que desenvolupà la màquina que permet fer patates clòniques i emmagatzemables, una sobre l’altre, en un paquet amb forma de tub. El dissenyador que va dibuixar el logotip va inspirar-se en ell per retratar a en Julius Pringels, la mostatxuda mascota de la companyia. El director de l’equip d’enginyers i legítim autor de l’embolcall de les Pringles, però, es deia Fred Baur i va deixar de menjar patates per tota l’eternitat fa més de deu anys. Els que els hi diré a continuació pot sonar a llegenda urbana, però és ben cert: al seu testament deixà la voluntat de ser incinerat i que les seves cendres fossin dipositades a un pot de Pringles, on descansa en pau pels segles dels segles. O, com deia La Trinca: «In Fecula feculorum. Amén