El lloc, naturalment, és secret. Els que ho han de saber, ja ho saben. No s’hi arriba en cotxe i no el revelarem a ningú, ni sota suplici. És una raconada no gaire extensa. A priori, diries que no se n’hi fan, perquè és fama que el que la murga vol són sòls remoguts, que hagin estat castigats. Llocs on hi han arrossegat fusta, per exemple, o dels que es recuperen d’un incendi. No és el cas, però cada any se n’hi fan. Poques o moltes, això ja només depèn de la pluja que hagi caigut i de la temperatura. Les dues variables han d’anar molt ben coordinades, i darrerament això no passa sovint.
Buscar bolets és una activitat zen
El cas és que cal anar-hi amb il·lusió, però sense esperances. Això és primordial. Només amb aquesta precisa aproximació mental sempre en sortiràs amb èxit. Altrament, la frustració i el mal humor estan garantits, i els efectes benèfics de l’oxigenació i el contacte amb la natura quedarien anul·lats. Buscar bolets és una activitat zen. La recerca és una finalitat en ella mateixa. Com la respiració circular que fan els músics de digeridoo, tot comença i acaba aquí. Els problemes del món desapareixen, o queden en un segon pla, difuminats, gairebé esvaïts. Ja els retrobarem més tard, si de cas. Ara, tots els sentits han d’anar orientats cap a la murga.
D’entrada, cal dir que és un bolet que costa de veure. Es camufla, s’amaga. Només els exemplars un pèl més madurs, amb el peu estirat, destaquen més. I no és perquè no siguin vistoses, no. Tenen un barret entre taronja i marró, alveolat, preciós, que recorda el dels marcians de Mars Attacks, o una esponja com les d’abans. Però d’entrada no es veuen. És com, si en notar que s’acosta un possible predador, s’arrupissin i aguantessin la respiració, conscients que pots passar pel seu costat i no els veuràs.
Vas rodant i rodant, contemplant el terra, la fullaraca, l’herba, les marietes i les aranyes i els escarabats que pul·lulen arreu, contents que s’hagi acabat —ara sí— l’hivern. Hi ha veròniques i herba fetgera, sàlvia de prat i ha florit el lli blau i l’herba d’all, que és comestible però invasiva. Però de murgues, ni una. Han discorregut els vint-i-un dies preceptius des de la pluja —que va ser nevada, en aquest cas— i, per tant, la saviesa popular assegura que ja n’hi hauria d’haver. I tant, que hi són. Només cal trobar-ne la primera.
És allà, protegida per una penya, un pèl exposada, provocativa. Ens està dient: «va, agafeu-me, que em deixo». Llavors és com si s’obrís el tercer ull, aquell que tenen els lames del Tibet per veure el que no es veu. A partir de la primera, surt la segona, allà al costat, i la tercera, una mica més enllà. Se’ns ha activat un sistema de reconeixement infal·lible. Ja no es veu res més que els caparrons innocents de tota quanta murga ha tingut a bé créixer allà. Al cap de mitja hora, amb el fons de la cistella plena, ja n’hi ha prou. Si la del secret és la primera llei de la termodinàmica boletaire, la segona és no ser avariciosos i collir només els que et menjaràs en un termini de temps raonable.
Aquells cistells amb quilos i quilos de rovellons són el símptoma del capitalisme salvatge
Aquells cistells amb vint-i-cinc quilos de rovellons que són dipositats a la maleta del cotxe per agafar-ne un altre de buit i tornar a penetrar al bosc, són el símptoma del capitalisme salvatge, d’ètica protestant, aplicat a un món que hauria de ser paleolític, de caçadors-recol·lectors, respectuosos amb els fruits de la natura, que sempre et proporciona el que necessites si la tractes amb consideració.
I sí, és cert: les murgues —les que responen al nom de Morchella esculenta— poden ser tòxiques. No tan com els bolets de greix —que també se’n diuen, de murgues (però és la Gyromitra esculenta), que són més globulosos i irregulars, i que —per exemple— al mercat de la Seu no es poden vendre si no vols que vinguin els Mossos o els forestals i te’n privin. En som conscients. Per això diuen les padrines que s’han de coure primer i llençar l’aigua de la cocció. I no abusar-ne, en cap cas. Assecar-les, millor. Però ser conscients, en tot moment, que no hi ha rosa sense espines i que, com deia el gran Rafeques, «no es pot matar tot el que és gras». Quina gran veritat, de les universals.