Que algunes castanyeres d’avui portin tops en lloc de mocadors al cap és culpa del canvi climàtic; que estiguem deixant morir la castanyada, no. Que Catalunya ha adoptat oficialment el Halloween americà és un fet. Desgraciadament, hem adoptat poc les ganes i l’orgull de conservar les tradicions que tenen els americans, que tot i convivint en la diversitat ètnica més gran del món, les seves tradicions són intocables. I nosaltres? On hi hem deixat les ganes? “Els carrers són nostres i la castanyada també", i allò d’“ho tornarem a fer” ho hem passat per tots els virolais possibles. La mort de la castanyada fa tanta por com els personatges més terrorífics de Halloween. La pobra tradició catalana té un peu a l’altre barri i ja li canten les absoltes. Si en Joan Amades aixequés el cap! De res ha servit el seu Costumari Català gruixut i pesat, quilos i quilos de tradicions empolsegades que resten a les lleixes, això sí, hi fan patxoca. Hem malentès que havíem d’aprofitar aquesta onada de globalitat per nodrir-nos culturalment i satisfer la curiositat d’aprendre el que mengen i fan altres cultures, i el que realment estem fent és homogeneïtzar el món, replicar amb ganes allò que veiem a les xarxes socials i desdibuixar a poc a poc la nostra identitat. Trist tot plegat, ben trist. 

La mort de la castanyada fa tanta por com els personatges més terrorífics de Halloween. La pobra tradició catalana té un peu a l’altre barri i ja li canten les absoltes

Castanyada / Foto: Adobe stock
Castanyada / Foto: Adobe Stock

Castanyes per treure ànimes del purgatori

Deixant anar, parlem de tradicions. Només cinc cèntims de què en Joan Amades ens explicava. Durant el s. XVIII, la nit d’abans de Tots Sants, la gent rememorava l’antic sopar funerari: se sopava en silenci i sense fer gatzara, era un àpat solemne en record als morts de la família. Havent sopat, escampaven els panellets i castanyes torrades a la taula perquè tothom les tingués a l’abast, a ciutat ho maridaven amb Malvasia de Sitges, i a pagès amb vi blanc o mistela. Als petits de la casa se’ls feia dir un parenostre per cada castanya que menjaven, creient que així treien una ànima del purgatori. Si hi havia cap d’espavilat que no resava, era amenaçat que mentre dormissin els morts li tibarien els peus tantes vegades com parenostres no haguessin resat. Avui, ja tindríem tots els nens al psicòleg, però ens agradi o no, el catolicisme ha forjat moltes de les nostres tradicions, que quasi sempre lligades a fets gastronòmics, ens converteix en un país on la gastronomia és cultura. 

Curiositats que formen part de la nostra història i que sovint ens fan entendre el perquè de moltes tradicions. Tradicions que, juntament amb la nostra llengua, són el nostre ADN

Curiositats que formen part de la nostra història i que sovint ens fan entendre el perquè de moltes tradicions. Tradicions que, juntament amb la nostra llengua, són el nostre ADN. Deixem-ho perdre tot i aleshores ja no sabrem qui hi ha sota les disfresses de la nova i de fora vinguda castanyaween. Jo rodo món, m’agrada canviar de lloc on visc senzillament per aquella embriaguesa d’adrenalina que t’agafa en arribar a un lloc nou i conèixer la seva cultura, sobretot, la gastronòmica. Durant el primer Halloween a Carolina del Sud, em vaig preguntar d’on carxofes devia venir aquesta tradició de disfressar-se i anar per les cases pidolant dolços. 

Halloween / Foto: Adobe Stock
Halloween / Foto: Adobe Stock

Els inicis de Halloween

Doncs molt senzill, Halloween és una tradició que varen adoptar els americans dels immigrants vinguts d’Europa, costum que comença a fer-se molt popular arreu del país durant la segona meitat del s. XIX, quan els EUA es veuen inundats d’immigració provinent de tot el món, especialment de milers d’irlandesos portadors d’aquesta nova tradició. Al s.VIII, el Papa Gregori va proclamar el dia de Tots Sants per venerar els morts. Durant la vetlla d’aquest, van començar a practicar-se costums del festival celta Samhain. Sobretot al nord de França, Anglaterra i Irlanda, la gent es disfressava per espantar els fantasmes d’aquells que havien mort, batejant la nit com All Hallows Eve (la nit de Tots Sants), nom que més tard evoluciona cap a l’avui immortal i ben celebrat Halloween. Als inicis d’aquest costum els americans, un cop disfressats, anaven a demanar menjar o diners per les cases, pràctica que més endavant originaria el famós trick-or-treat. La nit tenia un to supersticiós i tètric, explicaven històries paranormals, ben lluny del que més tard esdevé una nit de festa de les comunitats de veïns, amb l’únic objectiu de divertir-se, compartir plats de temporada i disfressar-se.

La gent es disfressava per espantar els fantasmes d’aquells que havien mort, batejant la nit com All Hallows Eve, nom que més tard evoluciona cap a l’avui immortal i ben celebrat Halloween

Gràcies als esforços de les autoritats locals, que a través dels diaris animaven la gent a evitar qualsevol pràctica supersticiosa o religiosa, la festa va fer un gir cap a l’actual que avui coneixem, on la por és motiu de divertiment. Durant la primera meitat del s.XX, Halloween se celebrava en casals cívics al centre dels pobles, hi acostumava a haver molt vandalisme i les autoritats, per tal de prevenir-ho, van decidir traslladar la festa a les escoles i als carrers dels veïnats. Aprofitant el vell costum de demanar diners o menjar, les famílies van començar a oferir dolços al jovent per tal de prevenir el vandalisme i les gamberrades. Vet aquí l’actual trick-or-treat. Juntament amb Nadal, Halloween és l’esdeveniment festiu que més diners es destinen dels pressupostos familiars. En fi, allò de “roda el món i torna al Born”, doncs això.