En un indret de Mallorca el nom del qual no vull recordar, quan falten sis minuts per tres quarts de set del matí arribo a una finca de foravila per tal de matar un porc. El cel comença tímidament a clarejar, el gall encara no ha cantat i els 9º que marca el termòmetre del porxo em fan pensar en el meu pare, que sempre deia que el que més l’impactava de la matança no eren els gemecs del marrà, sinó la sang, que feia “olor de fred”. Avui també en fa i he decidit venir fins aquí, mig encuriosit i mig acollonit, per comprendre d’una vegada per totes quin és el motiu pel qual ell sempre recordava aquell ritual amb el mateix to de quan parlava dels penals a la final de Sevilla contra l’Steatua. Era un record tenebrós i desagradable, gairebé gore, per això cada vegada que a casa teníem sobrassada ell no en menjava. “Si sabessis com es fa, et costaria tant com a mi menjar-ne”, deia. I si estic assistint al meu propi divorci etern amb la botifarra, el fuet o el bull?, em pregunto mentre veig com comencen a preparar les eines i els ganivets.
Mentre procuro dissimular el temor a una vida sense embotits, sento que el meu amic Pere -que curiosament es diu com el meu pare- li comenta a son germà Toni que ha vingut amb un escriptor de Barcelona que vol fer un reportatge de ses matances, ja que a Catalunya des de fa algunes dècades no està gens ben vist fer-ne. Podria haver anat al Solsonès, el Berguedà o alguna de les poques granges del Penedès on clandestinament encara ho fan, els explico, però la realitat és que entre les normatives sanitàries imposades per la Unió Europea i la Llei de Protecció Animal, lògicament cada vegada queda menys gent que un dia d’hivern, a casa, decideixi reunir-se en família per celebrar el que avui he vingut a viure amb una llibreta i un bolígraf sota el braç: un acte que per a alguns és una festa mil·lenària i per a uns altres, en canvi, més aviat un assassinat.
Primer acte: la mort
La bèstia espera fins després del cacau, em diu el Toni sucant una galeta dins la xocolata a la tassa que acaba de preparar sa mare. Aquest esmorzar en família inicial és el primer acte sagrat de la litúrgia, segons sembla, per poc porcí que sigui. Mentre s’enfunda les botes i es posa dins un mono integral, m’explica que té la meva edat i que va ser escolanet a Lluc durant tota la seva infància, per això quan l’escolto penso que els dos som de la mateixa quinta, sí, però que ell sap fer dues coses que jo no aspiro a dominar mai: una, cantar com els àngels i tocar de meravella el violí; l’altra, matar un mamífer de 150kg amb un ganivet. I dur-ho a terme, és clar, acatant amb totes les mesures que la regulació demana complir a Mallorca. Et sap greu fer-ho?, li pregunto escurant la tassa amb una cullera just quan el motor d’un tractor amb una pala excavadora arrenca. “No, tota la meva família ho ha fet des de fa segles”, em respon, “a més, tu que ets de lletres: si hi ha tantes cançons, rodolins o frases fetes sobre les matances, deu ser perquè per la gent és una cosa bona i important, no?”.
A la possessió on des de fa anys son pare fa d'amo -que a Mallorca és com es coneix l'arrendatari d'una finca- hi ha tres porcs i quan passen nou minuts de dos quarts de set del matí a un d’ells li arriba el seu Sant Martí. El cel comença a clarejar, la pala del tractor s’eleva ben amunt i quatre homes entren al corral per agafar el marrà a qui des de fa dos dies no han donat menjar. De sobte, amb els gemecs de l’animal resistint-se, el silenci crepuscular se’m fa incòmode com tragar una pastilla sense aigua i li pregunto al Tomeu, un dels amics que ha vingut, si creu que la bèstia s’adona del que està passant. Sap que està a punt de morir? Crida per què el separen dels seus germans? És possible que s’escapi? Seriós i concentrat, però, el Tomeu em mira amb una cara que tradueixo com un ‘deixem Montagine per un altre moment, ara no és moment de posar-se moralista’.
Ràpidament s’afanya a subjectar el porc per l’espatlla mentre el Toni, el Pere i el pare de tots dos lliguen l’animal de peus i mans al compàs d’uns güells ensordidors. Són quinze segons, vint com a molt, però per un moment se’m fan tan eterns com totes aquelles coses que mai no acabem d’oblidar a la vida. Després, en un tres i no res, el porc queda penjat cap per avall de l’excavadora a la manera de Mussolini, el Toni li clava una ganivetada precisa a la jugular i el Pere, assegut al seu costat amb una galleda, en recull la primera sang per tal de dur-la ràpidament a sa mare, la mocadera, que la remenarà durant una bona estona per evitar que es coaguli i se’n puguin fer els botifarrons. Impactat i fascinat a parts iguals, encara amb la pell de gallina i un inefable nus a l'estómac, se’n carden de mi preguntant-se si tinc ganes de vomitar i els dic que no, ja que l’única cosa que tinc ganes de vomitar és l’article que m’estic fent a sobre.
Segon acte: la purificació del cos
Són quasi les vuit del matí quan estiren el cadàver de l’animal sobre una taula de fusta, comencen a socarrimar-li el cos i amb un ganivet, minuciosament, van escatant-lo amb l’estil d’un barber de navalla en un dia de mala lluna. M’adono que l’única forma de deixar d’humanitzar el pobre garrí és deixant de ser un espectador per passar a ser un més de la crew, per això contra tot pronòstic m’allibero del meu paper de reporter pixapins, agafo una pedra pòmex i començo a polir la pell de l’animal com qui es llima les callositats del taló del peu. De sobte, al tocar amb les meves mans aquelles cuixes ja sense vida, tinc la sensació tel·lúrica de connectar d’una manera atàvica amb totes les històries de la granja que m’explicava el meu pare i m’adono que avui, amb trenta-cinc anys, per fi he deixat de ser l’únic membre de la meva família en els últims tres segles -i segurament també set o vuit- que mai no havia participat en una matança del porc.
Amb el porc net i fi com el cul d’un nadó, veig que el Pere agafa un tros de paper de diari on algun noble articulista ha escrit la seva columna, en fa una bola i l’entafora dins un petit orifici. Més val tapar abans d’escorxar, no fos cas que encara cagui, em diu. Mentre penso sobre el sentit del periodisme escrit al segle XXI, el Toni i son pare obren la bèstia en canal i comencen a treure-ho tot. Els ronyons, el fetge, el cor, les vísceres i els budells, que ràpidament em demanen que porti a sa mare, més enllà del porxo. Allà la trobo, acompanyada de dues familiars més, totes dones, vestides amb una bata de quadrets i envoltades de galledes amb aigua calenta. Quan li entrego els metres i metres d’intestí, evidentment plens encara d’una massa fosca que no fa olor d’Eau de Rochas, una de les senyores em diu que això en aquella casa també és tradició: "cap dona a es porc, cap home a es ventre". Mentre elles es passaran gairebé una hora netejant curosament els intestins i filant els budells, a una altra banda els homes comencen a desxuar i seleccionar les peces. Sense adonar-me’n, potser en part per culpa del licor de matances del qual vaig fent simpàtics glopets, el temps ha passat volant i ja són les nou del matí, per bé que quan agafo un ganivet i començo a tallar carn -perquè sóc home i em toca estar a la zona masculina del ritual-, no sé si estic a 7 de desembre de 2023 o a 7 de desembre de 1843.
Tercer acte: la matèria de l’ànima
Quan de mica en mica van apareixent familiars, amics i veïns que se sumen a la litúrgia, el primer que em ve al cap és aquella frase de l’artista Miquel Barceló en la qual afirma que, per a ell, el dia de ses matances és realment la festa més important de l’any, molt més que Nadal. Amb la carn desossada, el repartiment de tasques comença a ser digne d’una empresa logística internacional i algú que no conec em diu va, periodista, vine aquí a remenar que d’això en farem sobrassades. Mentre poso les mans dins el cossi amb la delicadesa d’un massatgista contractat en un spa, m’arriba de lluny l’olor del saïm -el que a Catalunya coneixem com a llard- que s’està coent en una olla mentre un altre senyor que no conec se’l va mirant, remenant-lo pacientment, amb la mirada fixa de qui observa un Rothko. Encara una mica més enllà, en unes olles que semblen les calderes del Pere Botero, els ossos del porc bullen fins que d’aquí a dues hores ens serveixin per fer botifarrons. Són poc més de les deu del matí i, per fi, ara que ja som una bona colla, ha arribat l’hora de parar per esmorzar.
Amb la taula de nou desparada i l’estómac ple, retornem a la feina i el temps sembla que torna a transformar les seves pròpies regles. No sé si passen vint minuts, dues hores o un mes i mig, però entre l’esmorzar i l’hora de dinar perdo el món de vista de tantes sobrassades, botifarres i camaiots que arribo a embotir. Mentre jo m’encarrego de fer girar la manovella de la màquina embotidora, la mare de la Xesca -la dona del Pere i l’amiga culpable que avui sigui aquí- controla que la carn quedi bé dins el budell i després, pacientment, la meva xicota es dedica a filar botifarrons amb un cordill o cosir les sobrassades com qui repunta la vora d'uns texans. Cap a la una comencen a arribar nens petits -perquè mentre hi hagi nens que les visquin, les tradicions no moriran-, el dia va obrint-se de mica en mica fins que el sol del migdia esclata i aquella casa on he posat els peus fa set o vuit hores amb la sensació d’assistir a l’afusellament esdevé, ara, més aviat una berbena mediterrània on només hi falta Paolo Sorrentino, assegut a una butaca de director, dient “Acció!” amb una càmera a les mans.
Mentre netegem totes les eines, els ganivets i les armes amb les quals s’ha dut a terme la jornada, disparo la vuitanta-tresena fotografia del dia i el Pere, cansat però encara amb prou energia per prendre'm el pèl, em diu que fem un pacte: si m’enduc un Pullitzer, diu que amb els diners l’any vinent em toca a mi regalar-li un porc. Li mostro l’última captura que he fet, amb les llonganisses penjades al sostre i reposant com tecles d’un piano mut, però també la primera de totes, on surt el Toni agafant el marrà pocs segons abans que el matés. Que el morís, em corregeix el Pere, ja que matar el porc no és matar. No et falta raó, li dic, sobretot si tenim en compte que matar un porc, durant segles, va ser més sinònim de subsistir durant l’hivern que no pas d’assassinar cap bèstia. El que no li dic és que tindré seriosos problemes per escriure un reportatge on sigui capaç d’argumentar que el que he viscut avui és un acte cultural, però no problemes per si algú em critica o em deixa de criticar, sinó per expressar en menys de dues mil paraules tot el reguitzell de sensacions que he experimentat en totes aquestes hores. Segurament no me’n surti, penso per dins, però com a mínim publicar l’article en un diari digital té una cosa bona: per més dolent que sigui el text, segur que no acaba rebregat dins el cul d’un porc.