Confesso que fins fa uns quants anys, la meva trajectòria gastronòmica en el menjar japonès es limitava, com la de tot déu, al nivell cunyat: aquell japo que tothom té al costat de casa i que curiosament sempre és el millor i el que té el personal més simpàtic del món. Sortosament, amb el temps i una canya, vaig superar aquest nivell i vaig passar a endrapar sempre que podia a la barra del Shunka, pista de ball obligada per a tot bon mestre de claqué. Ara que ja soc gran, també m’agrada visitar el Carlota Akaneya.

Al Carlota Akaneya et reben cantant, sí, cantant. La cap de sala, els cuiners, els cambrers i tots. És tot just l’inici d’una vetllada que promet, per tant, s’agraeix la benvinguda, malgrat que actualment trobo que la parròquia canta poc. El restaurant no es troba baixant unes escales situades al costat de la boca del metro, ni en el soterrani d’unes tristes oficines de Tòquio, com el Sukiyabasi Jiro del xef Jiro Ono, on tots voldríem menjar i a qui els cracs de la Michelin van guardonar amb tres estrelles, primer, per retirar-les-hi després, ja que no agafaven reserves. El C.A. es troba al pintoresc i bohemi carrer Pintor Fortuny, a l’emblemàtic barri del Raval. L’Ignasi Elías i la Chiho Murata fa una dècada que ofereixen al seu restaurant una de les millors cuines japoneses de la ciutat. De fet, va ser el primer sumibiyaki d’Europa. El sumibiyaki és com una barbacoa instal·lada al bell mig de la taula per brasejar la carn. Ells utilitzen un carbó de procedència cubana que té molta potència calòrica, fa poc fum i és molt aromàtic.

M'assec al final del menjador, les taules són de fusta vella i amples, perquè tenen el sumibiyaki al mig. L’ambient és fosc però molt acollidor. El local està ple. Escollim un chardonnay de la carta per anar fent abans de començar el menú degustació de tretze plats que estan a punt de servir-nos.

Comença el festival

Per ambientar-nos, comencem l’àpat amb un sake de pruna japonès molt suau, unes mongetes verdes de soja bullides a l’estil Akaneya, després unes crestes japoneses farcides de Wagyu, molt cruixents i amb un toc picant que les fan especials. És un bon començament. Continuem amb un brou d’ànec amb fideus udon: el sabor d’entrada és tímid i lleuger, però curiosament, a poc a poc, pots notar com es va apoderant de la gola i de les papil·les gustatives.

Brou d'ànec amb fideus Udon gruixuts

Brou d'ànec amb fideus udon gruixuts

Arriba el moment d’assaborir el llom de porc macerat i arrebossat, molt tendre, en què es noten les hores i la tècnica de maceració. Per desengreixar el porc, serveixen un plat de cullera, un hot pot de verdures i bolets, que alhora ens prepara per degustar el següent plat, i una tapa plana de vedella japonesa amb salsa miso ponzu. Les gambes a la sal, cuinades uns breus segons a la brasa, s’apropen a la perfecció.

Gambes a la sal.

Gambes a la sal

De sobte, hi ha un canvi de ritme i comença el rock-and-roll. En una safata de fang, apareixen únicament unes làmines de l’entrama i el llom baix de vedella japonesa, carn tallada magistralment que anuncia el que està a punt d’arribar. Deixo amb cura cada tros de carn a sobre de la graella, molt poca estona, volta i volta, i vaig menjant el primer tall cru com un sashimi; el segon, una mica més cuinat, gaudint així progressivament dels diferents sabors del Kobe en diferents coccions. No sé dir quina m’agrada més.

llom baix de vedella japonesa Kobe A5

Llom baix de vedella japonès Kobe Beef A5

Viatge al Kobe Beef A5

Ens cordem bé les calces. El cambrer apareix amb una peça de tres o quatre quilos de llom baix de vedella japonesa Kobe Beef A5, amb el segell distintiu japonès, que és una flor de crisantem, el nojigiku. Ens deixa a la safata uns talls i els començo a cuinar sota l’atenta mirada supervisora del cuiner. Si mai et pensaves que ho havies tastat tot, ara veus que no, i declaro el meu amor etern a la carn de Kobe Beef A5. No n'hi ha per menys, ja que el seu gust la fa única. El Kobe Beef es refereix exclusivament a vaques nascudes, criades i sacrificades en granges seleccionades de la prefectura de Hyogo, la capital de la qual és Kobe. Només l’autèntic Kobe Beef porta la corresponent certificació. Em sorprèn molt el grau d’infiltració de greix que té la carn, mostra unes vetes intramusculars que li donen un aspecte característic que recorda el marbre. La seva textura és inigualable, aquest greix del qual parlem es fon a la boca com si fos mantega. No recordo una carn semblant. S’ha de tastar.

crown Melon de Fukuroi, shizuoka

Crown Melon de Fukuroi, Shizuoka

I com és obligat, acabem amb un Crown Melon de Fukuroi, Shizuoka. La Chiho i l’Ignasi van ser els pioners a exportar el Crown Melon. Aquest petit meló neix al mont Fuji, a partir d’unes llavors de l’espècie Earl’s Favorite del Regne Unit, de la mà de tres agricultors japonesos que cercaven la perfecció. Actualment només el cultiven dos-cents quaranta agricultors arreu del món. Destaca pel sabor, la finesa i l'elegant fragància. Si et dic que, entre altres atencions, els fan massatges, potser pensaràs que t’estic aixecant la camisa, però no, pel que sembla, gaudeixen de cures extremes. El Crown Melon pot arribar a costar fins a 200 € la peça a preu de mercat, però en subhastes poden arribar a més de 1.000 €. Ja ho va dir el visionari d’en Josep Pla fa uns quants anys al seu llibre de records culinaris El que hem menjat: “Aquests últims anys, el meló ha fet progressos. Quina carrera, Déu meu! Ha arribat gairebé a director general, per no dir a sotssecretari”.