Hi ha restaurants que obren la porta i restaurants que, quan hi entres, sembla que ja t’hi estiguessin esperant. Cal Degollat és dels segons. En Xevi et veu arribar i et rep amb un "Bon dia, bona hora, bon sol'' que diu molt més del restaurant que qualsevol carta. Aquí fa 140 anys que hi entra gent. Alguns venen a esmorzar, d’altres a dinar, i n’hi ha que probablement ja hi han vingut tantes vegades que no necessiten gaire més que seure a taula.
EMBED
Cal Degollat celebra aquest 2026 els 140 anys de la seva obertura. Cinc generacions han passat per aquesta casa de Llagostera, que ha anat canviant amb el temps, però que ha mantingut una cosa que avui costa de trobar: la naturalitat d’un restaurant que forma part de la vida del poble.
Els orígens de Cal Degollat es remunten a una ferreria. Amb els anys, aquell primer negoci va anar transformant-se fins a convertir-se en la casa de menjars que avui coneixem. I la història no s’ha quedat en el passat. En Xevi Butiñach i l’Ester Codina, cinquena generació al capdavant del restaurant, l’han volgut posar a la vista de tothom. A la zona del bar hi han recopilat i emmarcat la història de les cinc generacions. També hi ha els dibuixos d’un client que, quan només tenia dotze anys, havia treballat al restaurant servint vins. Són aquells detalls que expliquen una casa millor que qualsevol text institucional: la gent que hi ha passat, els que hi han treballat i els que, d’una manera o altra, han fet que Cal Degollat sigui el que és.
Cal Degollat és un restaurant d’esmorzars de forquilla i dinars
I encara tenen entre mans un projecte que va en la mateixa direcció: un llibre sobre la història del restaurant que els clients poden fullejar mentre mengen. Perquè 140 anys donen per a moltes pàgines. I també per a moltes cassoles. Cal Degollat és un restaurant d’esmorzars de forquilla i dinars. Quan hi arribem, abans de dinar, és l’hora del vermut i encara hi ha alguna taula plena dels últims esmorzadors. És una escena que explica perfectament la casa. Aquí un esmorzar pot anar llarg i un dinar pot començar sense presses. La frontera entre una cosa i l’altra és més aviat orientativa.
Nosaltres dinem al "menjador petit'', l’original, el primer que va tenir el restaurant després de les ampliacions dels anys noranta. És un espai que conserva aquella proporció dels restaurants que han crescut sense perdre del tot la seva mida inicial. No cal gaire més per entendre que aquí el temps s’ha anat acumulant sense esborrar les capes anteriors.
A taula, la cuina segueix el mateix camí. Arriba una amanida tèbia de formatge de cabra i unes croquetes de pollastre casolanes. Són plats que no necessiten traducció: reconeixibles, directes i pensats perquè mengis, no perquè hagis d’endevinar què hi ha al plat. Després venen les anques de granota amb all i julivert, una preparació que remet a un receptari català que encara té moltes coses a dir, i els caragols casolans picants, que arriben amb un nom que sembla una picada d’ullet al comensal: "Gràcies per venir". La frase, però, la reservem per al final.
El bacallà amb samfaina ens porta a la cuina de sofregit, cassola i producte conegut. I les mandonguilles amb sèpia i pèsols són un d’aquells plats que expliquen per què la cuina catalana ha fet del mar i muntanya una de les seves grans especialitats. La carn i la sèpia comparteixen salsa sense fer-se ombra, amb els pèsols posant-hi aquell punt vegetal que acaba d’arrodonir la cassola. Tot el dinar va acompanyat del cava de la casa, Cal Degollat de Reventós Roig. Una manera de continuar la conversa a taula mentre els plats van passant. Perquè aquí el vi i el cava no semblen pensats per fer bonic a la carta, sinó per acompanyar allò que realment importa: el menjar i la sobretaula.
I després arriben les postres. Crema catalana casolana, flam d’avellana i un xuixo a la brasa amb gelat de ratafia. El xuixo passa per la brasa i arriba calent, amb la superfície lleugerament torrada, mentre el gelat hi posa el contrast fred i aromàtic de la ratafia. És una d’aquelles postres que tenen poc sentit menjar amb presses. En aquest punt, però, ja queda clar que el més interessant de Cal Degollat no és només el que arriba a taula. És el que hi ha al voltant. És la història de cinc generacions penjada a la paret. Els dibuixos d’un antic treballador de dotze anys. El llibre que explica la trajectòria del restaurant i que qualsevol client pot fullejar. Les taules que encara estan esmorzant quan ja és hora de dinar. I la continuïtat d’en Xevi i l’Ester, que han agafat el relleu d’una casa amb 140 anys de vida i l’han mantingut oberta al seu poble.
Perquè mantenir un restaurant durant 140 anys no vol dir haver fet sempre exactament el mateix. Vol dir haver sabut evolucionar sense perdre allò que el fa reconeixible. Vol dir que una casa antiga continuï sent una casa viva. I potser és per això que les dues frases d’en Xevi tenen tant de sentit. La primera, quan arribes: ''Bon dia, bona hora, bon sol''. I l’última, quan marxes: ''Gràcies per venir''. Entre una i l’altra hi caben 140 anys de Cal Degollat. I molts esmorzars de forquilla, molts dinars de cassola i moltes converses. La resta és història. I la història, a Cal Degollat, encara es menja.