No hi ha forma més previsible i masegada d’iniciar una crònica sobre les coses de l’estómac que citar Josep Pla... i, dit això, citarem Josep Pla i més en concret el breu capítol "La cuina catalana" de Coses vistes 1920-1925 (molt ben reeditat fa ben poc a can 62 per Maria-Arboç Terrades), quan recorda que halar-se una botifarra amb bolets, “un plat una mica gòtic i medieval”, comporta una experiència d’acostament a la terra “que sembla que us mengeu un tros de Catalunya”. Si fem cas al mestre, a la festa dels primers guardons de la nostra Gourmeteria —mercès al magnífic càtering de Can Pocorull— no només ens hem pimplat bona part d’allò que els cursis barcelonins anomenen “territori”, sinó que, per obra i gràcia de l’esplendorós present i el bell llegat de la gastronomia de la nostra tribu, hem acabat patint una sobredosi d’orgull nacional. Quan me les piro de l’Antiga Fàbrica Estrella Damm, embotit com un bacó, penso que tindria prou forces per a envair Madrit.
Descriure qualsevol gala de premis quan la teva vocació secreta és perseguir croquetes d’una manera compulsiva (soc un mestre en aquest art; el truc es basa a aprendre’s de memòria el trescar dels cambrers abans que arribin a les taules, on mai no cal seure!) resulta cosa ben difícil. Tot i això, fins i tot un mal observador com servidora detecta una presència imponent d’autoritats polítiques: veig el president del Parlament, Josep Rull, que justifica el sou amb una capacitat inaudita per assistir a una quantitat sobrehumana d’actes arreu del país, i també el conseller del ram Òscar Ordeig, un home que em cau la mar de bé perquè diu que sovint llegeix les meves columnes (diria que no menteix) i sempre carda rostre d’amoïnat existencial, ja sigui pels collons dels senglars infectats o perquè se’ns està cremant el país davant dels morros. També hi ha Joan Talarn, el presi de la Dipu de Lleida; el nostre Far West avui podrà tornar a casa més que cofoi, amb quatre premis al sarró...
Els companys de La Gourmeteria, una publicació esplèndida que es pren seriosament la cuina com una de les formes patrimonials transcendents i una font d’escriptura importantíssima per a la nostra llengua (contràriament al Time Out i altres subproductes espantosos que tracten els restaurants com si fossin atraccions d’un parc temàtic), també han reunit alguns dels grans savis del nostre bon menjar. Quan albiro el mestre Carles Gaig, camisa blanca i ulleres vermelles, em poso de bon humor de manera automàtica i l’ànima no pot deixar d’expulsar un rotet proustià del seu arròs de colomí, una de les millors invencions gustatives del planeta. També hi ha la Ruscalleda amb la seva descendència, Javier Torres, l’Oriol Castro i en Toni Massanés, reconegut amb el premi Investigació Gastronòmica per aquest miracle dit Fundació Alícia. Malgrat la foguerada climàtica de la terrassa on lliurem les estatuetes, tothom sembla ben alegre i encantat d’haver-se conegut.
Desenganyem-nos, aquesta mena de gales acostumen a ser una puta llauna. Però avui tenim la sort de comptar amb un mestre de cerimònies impecable, el nostre Jofre Llombart, que amenitza la presentació amb la classe d’acudits que em fan més riure: curts i dolents (ara que ets autònom, xato, podries dedicar-te a fer comunions!). L’ajuden els insignes companys Jordi Àvila i Alba Solé, que posen bon context a la tirallonga dels catorze guardons que lliuraran, perquè es nota que saben i estimen per igual allò de què parlen. Diria que una de les trouvailles d’aquests premis d’El Nacional rau en el fet que no només es dediquen a entronitzar cuiners, sinó que mostren el caràcter d’art col·lectiu de la gastronomia; és així com em sento ben feliç quan veig que hom reconeix l’ofici d’en Pepe Gómez, el gran cambrer del Bar La Plata, o el de l’artesà Eugeni Celery, de la formatgeria Eugene de la Seu d’Urgell, un dels escassos premiats que té la bona educació d’amagar-se amb mi per fumar.
S’ha repetit manta vegada... però cal tornar-hi. La consolidació de la cuina catalana com un factor cultural de primer ordre i una de les indústries fonamentals del país, exportadora de talent i d’entusiasme, només ha estat possible mercès a la seva insistència a guardar el passat i fonamentar-se amb criteris ultralocals. És, per això, meravellós que es palesi la santa continuïtat que hi ha entre mestres com Josep Lladonosa i Giró, premiat amb el guardó Llegat Cuina Catalana, i noves batutes d’aquest art, com ara Miquel Pardo, el jove però maduríssim xef del Melós, sàviament llorejat com a Millor Restaurant Revelació. Aquest traç de la nostra gastronomia, del passat al present, sembla gaudir d’una salut de ferro. Però no es podrà fer (ho relligo amb l’inici on cometia el pecat de citar l’home de la boina) sense els respectius cronistes: La Gourmeteria ha d’acceptar el seu destí i convertir-se en el notari del futur esplendorós que, ben segur, tindrà la nostra cuina.
Aquests premis hi ajudaran molt i molt, encara que sigui només per la gràcia que comporta reunir tant de talent del país en una sola terrassa. Passa ben poques vegades, però quan ens podem sentir ben cofois amb justícia, cal posar-s’hi. Ens veurem l’any vinent.