A finals de juny, hi ha una imatge que es repeteix a moltes cases catalanes: una coca de Sant Joan al mig de la taula, tallada a porcions, amb fruita confitada, pinyons, crema o llardons, segons el gust de cada família. És una de les postres més vinculades al calendari festiu de Catalunya i pràcticament impossible de separar de la revetlla. La coca de Sant Joan no és només un dolç, sinó una manera de celebrar l’arribada de l’estiu, la nit més curta de l’any i una tradició que passa de generació en generació. Hi ha qui la compra al forn de sempre, qui la reserva amb dies d’antelació i qui encara s’atreveix a preparar-la a casa.
Aquestes postres són l'acompanyament perfecte per a acabar de celebrar una bona festa durant la nit més curta de l'any
La coca de Sant Joan és molt més que un brioix dolç
La base més clàssica és una massa tipus brioix, esponjosa, aromàtica i lleugerament dolça. Pot portar crema pastissera, fruita confitada, pinyons i sucre per sobre. Però també hi ha moltes variants. La de llardons, més cruixent i intensa, és una de les grans preferides dels qui busquen una coca menys cremosa i amb més caràcter. També n’hi ha de cabell d’àngel, de xocolata, de nata o de crema cremada.
El que totes tenen en comú és el seu paper festiu. La coca arriba a taula després del sopar, sovint acompanyada de cava, moscatell o una beguda fresca. No és una peça de pastisseria qualsevol, sinó el final dolç d’una nit de petards, trobades familiars, revetlles i celebracions al carrer. Per això, encara que es pugui menjar coca durant altres moments de l’any, la de Sant Joan té un significat molt especial. És un dolç que marca una data concreta i que moltes persones esperen gairebé com un ritual.
La tradició també es decideix al forn
A Catalunya, els forns i pastisseries viuen aquests dies com una de les grans campanyes de l’any. Moltes famílies tenen clar on compraran la coca abans que arribi la revetlla, perquè cada forn té el seu estil: masses més flonges, crema més suau, més pinyons, fruita confitada més abundant o llardons més marcats.
També hi ha qui prefereix fer-la a casa. La versió casolana demana paciència, sobretot si es treballa una massa fermentada, però permet adaptar-la al gust de cadascú. Més crema, menys fruita, més pinyons o una coca més fina i torrada. El secret d’una bona coca és que no quedi seca. Ha de ser tendra, aromàtica i tenir un bon equilibri entre massa i cobertura. Si porta crema, aquesta ha de sumar melositat; si porta llardons, ha d’aportar cruixent sense convertir-se en un dolç pesat.
Així doncs, a finals de juny, la coca de Sant Joan torna a ocupar el seu lloc a les cases catalanes. És una tradició senzilla, però molt arrelada: una coca compartida, una nit d’estiu i la sensació que hi ha sabors que només tenen sentit quan arriben en el moment exacte del calendari.