Hi ha un fantasma que recorre Catalunya: el fantasma dels assassins de canelons. T'ho pot semblar, però no faig pas broma. Al contrari, parlo d'una cosa la mar de seriosa, ja que els canelons són uns dels fonaments contemporanis de la cultura catalana i de mica en mica s'estan perdent. Si els mitjans de comunicació no en parlen és, senzillament, per no crear alarmisme social, però només fa falta passejar-se per alguns restaurants del país i comprovar-ho de primera mà: el plat de canelons, en plural, està deixant pas al plat de caneló. O "caneló XL", que és l'eufemisme que s'han inventat per amagar-nos que a cada bugada perdem un llençol.
Un plat de caneló XL de rap i gambes, solitari i trist com un peix fora de l'àigua. (Roberto Lázaro)
Hi ha res més trist que un plat amb un caneló? Parlo de tristesa perquè menjar-ne només un, si més no a casa meva, sempre ha estat sinònim d'alguna cosa negativa. La meva àvia mateixa, sense anar més lluny, el primer que em preguntava si li deia que em posés un caneló era si estava malalt o si no em trobava bé. És el món qui ha emmalaltit, però, ja que fins i tot el mateix plat en sí té alguna cosa de siamès, amb els canelons enganxats l'un amb l'altre amb la força de dos amants furtius i la sempre difícil tasca de separar-los correctament. Servir-ne només un, doncs, és un acte antinatural i que pot arribar a entendre's –però no comprendre's- en restaurants creatius o de cuina d'avantguarda, però veure escrit "caneló XL de foie i ceps" en cartes de masies tradicionals que tenen fotos del propietari amb Pere Tàpies o Hristo Stoichkov penjades a la paret frega la broma de mal gust.
Servir-se un sol caneló és sinònim de tristesa, fins i tot provocant que a taula algú et pregunti si estàs malalt
Els canelons, en plural i servits en una d'aquelles cassoletes que cremen com les calderes d'en Pere Botero, són més que un plat pel mateix motiu que el Floquet de Neu era més que un goril·la i Messi era més que un jugador. Tots tres, si t'hi fixes, tenen en comú el mateix: no van néixer a casa nostra, però van aconseguir ser algú al món des de casa nostra, robant-nos el cor eternament i canviant per sempre més la vida dels catalans. Ja fa anys que anar al Zoo i no trobar-se al goril·la albí és depriment, ja fa mesos que veure jugar el Barça sense el crack argentí fa venir ganes d'escriure elegies en vers amb la força d'un poeta romàntic després d'un desamor, però imaginar-se un dia en el qual per Sant Esteve a les llars catalanes es dini un sol caneló és apocalíptic. Quasi tant com figurar-se un país sense la immersió lingüística blindada, sense programació juvenil en català a TV3 i sense un Parlament amb sobirania pròpia.
Canelons de gall del Penedès del restaurant El cigró d'or, d'Oriol Llavina, possiblement els millors canelons de Catalunya. (La Fatxenda)
Per desgràcia, el futur que tant temíem ja és aquí i ja fa temps que el patim en forma de present, per això si ha arribat l'hora d'afirmar sense tabús que el Procés ha canviat de pantalla i que el futur del català penja d'un fil, també és moment d'assumir que els canelons estan en perill d'extinció. No sé de qui és la culpa ni quin és el motiu de fons, però que cada dia sigui més comú anar a restaurants normals on s'ofereix un caneló deixa regust d'involució a la boca. No, no n'hi ha prou amb que estigui farcit d'alguna cosa supersònica o que tingui una presentació que faria dir "brutal!" a Marc Ribas: mai no deixarà de ser un trist caneló i mai no deixarà de transmetre certa aroma de solitud suprema, ja que no tothom és Carme Ruscalleda i no tothom sap jugar bé al joc de "vaig a provar de fer el mític Caneló al revés del Sant Pau sense fer el panoli".
Contra això, no queda més remei que seguir cuidant i anant als restaurants que tenen canelons, en plural, però no només per menjar-hi un àpat de manera gastronòmica, sinó per fer-ho de forma quasi eucarística, amb l'esperança i la fe de qui entra a missa el diumenge, ja que un plat amb un caneló potser no és cap pecat, però sí que és un plat mutilat. Un plat que enyora alguna cosa i on pesa més l'absència que la presència. Un plat escapçat, dèbil i incomplet, en definitiva, que desgraciadament explica el país que tenim: salvar-lo, per sort, depèn únicament de nosaltres.